No és això, companys

No és això, companys, no és això. No és cert que el dels ensenyants sigui un gremi de privilegiats que només es queixa per caprici. Però potser nosaltres mateixos abonem aquesta lectura simplista que només ens preocupen el sou i les vacances; sí, bona part de culpa que aquest sentir encara existeixi és nostra. També tenim molt a aprendre: no sabem fer pedagogia de la nostra condició (o creiem que no cal?). Molts patim els mateixos mals que la resta de la societat: vivim instal·lats en la cultura de la queixa i oblidem que la crítica és una altra cosa. Ens acomodem en les nostres inèrcies i ens mirem massa el melic i, és clar, ens mobilitzem, sovint, a deshora. Resultat: collim el que sembrem.
És cert que gaudim del dret a certs beneficis socials que ens fan més fàcil conciliar vida familiar i vida laboral -si no predica amb l'exemple el sector públic!-. Però encara hi ha massa tòpics, malentesos i falsos mites entorn a la nostra “vida regalada”: que si tenim massa temps d'oci, que si no hem de donar compte a ningú del que fem o deixem de fer, que si cobrem massa...
Realment algú, avui dia, encara creu que dedicar-se a l'ensenyament és una ganga? No tenim, de bon tros, tantes vacances; la nostra feina està més vigilada que mai (equips directius, inspecció, pares i mares...); els canvis constants en els currículums no ens deixen adormir, i la realitat social canviant i més diversa que mai ens obliga a estar en un procés de reciclatge constant, que ens ha enriquit i ens ha fet enfrontar a nous reptes, però que no és cap regal.
Les exigències són moltes, i malhauradament, no sempre trobem prou comprensió i prou respecte al nostre entorn. Amb tot, molts mirem d'anar endavant amb sentit de la responsabilitat i certa dosi d'il·lusió (encara).
No estaria de més no haver de suportar les fal·làcies de sempre. És clar que, per a això, hauríem de començar, ja ho he dit abans, a fer pedagogia nosaltres mateixos i a predicar amb l'exemple. La crispació que es viu en el sector de l'ensenyament en aquests darrers temps beu d'un pòsit d'anys: el descontentament no és fruït de reivindicacions capricioses o de quatre quartos no guanyats. Però ens hem ben guanyat que no se'ns entengui. Segurament no ens hem esforçat prou a explicar els nostres motius (prou feina tenim!).
Entonem un mea culpa, fem valer els nostres drets i continuem amb la nostra feina de cada dia!

22 març 2009