29 d’abril del 2009

Passejar per Figueres

Jo, que sóc gironina de naixement (gairebé per accident), però empordanesa d'arrel per herència, per residència i per convicció, sempre he proclamat el goig que em suposa deixar-me dur pels carrers empedrats i grisos de Girona. De fet, de tant en tant, el cos em demana respirar-ne els aires plens d'història i vida: els enyoro de la meva època universitària i dels anys que hi he treballat i vagat.

Amb el temps, però, també he anat descobrint el plaer de passejar per la nostra ciutat, per Figueres. De fet, aviat farà deu anys que m'hi vaig plantar (l'amor, ja se sap!). I fins figuerencs són els meus fills.

Abans, però, ja hi havia fet els amics d'adolescència, els qui em van acompanyar en l'aprenentatge de la vida adulta. I al Deulofeu vaig prendre consciència de la meva vocació, sota el mestratge d'alguns dels seus professors i professores. De fet, anys després, amb més d'un hem compartit aules, tertúlies i claustres...

De l'etapa d'adolescència, en recordo també els entrenaments al CNF: anàvem a rodar al parc i a fer voltes al Castell! I fèiem el que podíem en aquell atrotinat estadi d'atletisme... Amb tot, en van sortir grans atletes!

També recordo aquella inacabable pujada a l'institut “de dalt” (que anys després se'm va fer petita comparada amb la pujada a la facultat de Lletres gironina de la plaça de Sant Domènec!).

Fora d'això, en aquella època, de passejades, poques.

Anys a venir, aquella Figueres una mica caòtica i bruta que jo tenia en el record, va anar-se tornant més presumida. Quant al caos, què hi farem!, d'intents n'hi ha hagut molts, però la circulació de vehicles i la peculiar estructura del centre de la nostra ciutat no afavoreixen gens la tan volguda “pacificació”. Potser algun dia s'arribarà a l'armistici, però mentrestant, ens haurem de continuar armant de paciència quan les circumstàncies ens obliguin a agafar el cotxe. Una reflexió, però: no heu provat mai, com fa una servidora, de gastar soles de sabata en lloc de pneumàtics i carburant? Fora del petit inconvenient d'haver de visitar més sovint el sabater, els avantatges són diversos. Descobrireu que a Figueres totes les distàncies són curtes i que sovint s'arriba abans a lloc quan no es depèn de les màquines. A més, caminar és sa, i ens ofereix el plaer incommensurable de poder anar repartint i recollint salutacions i somriures, lligar converses, descobrir complicitats i prendre el pols a la ciutat a qualsevol hora: un luxe!


Per acabar, Figueres admet moltes menes de passejades; n'hi ha per satisfer els gustos més diversos: urbanites, consumidors de moltes menes, errants, artistes, erudits, bohemis i esportistes... Només cal saber trobar el parc, carrer, indret o plaça més avinent i deixar-nos captivar...

Us hi convido!


(Un altre dia ja parlarem de les dificultats que ens poden entorpir en l'intent d'emprendre aquesta fascinant aventura de descobrir a peu la nostra ciutat).


M. Àngels Vila Safont


Figueres, 6 d'abril de 2009

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?