El trencaclosques de la crisi

Veure-les venir... (Article publicat a Hora Nova el 9/10/09 amb el títol "El trencaclosques de la crisi")

Ja fa molts mesos que esmorzem, dinem i sopem cada dia amb la crisi -una convidada ingrata que se'ns ha ben instal·lat a casa- i amb els tripijocs i solucions més o menys improvisats pels qui en regeixen per mirar de sortir del pou. Aquest protagonisme es manté, amb permís, els últims temps, d'aquesta grip nova que fa de mal anomenar. És clar que en tenim més, de notícies impactants per distreure'ns dels nostres mals més immediats i quotidians: un bon exemple és el disbarat anomenat “cas Millet” (i quin cas!).

Els més afortunats sempre es poden fer la il·lusió que tot això no va amb ells; això sí: cal que prenguin la precaució d'evitar acompanyar els seus àpats amb la remor de fons de les notícies. El cas, però, és que hem hagut d'assumir que l'època de les vaques grasses ha passat. I que no són poques les penyores que ens ha deixat l'eufòria pretèrita. Costa molt fer-se la idea de la dimensió de tot plegat, però qui més qui menys ha hagut de replantejar-se projectes i realitats.

En aquest context, i sense necessitat de ser experts, ja ens podem imaginar els trencaclosques que han de fer els ajuntaments per estrènyer-se el cinturó sense deixar d'acontentar els ciutadans. Si fem ús del sentit comú -poc "comú", desgraciadament, avui dia- està clar que s'imposa l'austeritat en l'administració d'uns recursos minvats. No ens hauria d'escandalitzar, doncs, que s'hagin de redimensionar projectes, que ens toqui prendre més paciència o que ens haguem de veure obligats a renúncies més o menys doloroses. És de calaix que cal racionalitzar recursos. I també ho és que això sempre ens escou perquè implica fer concessions. Alerta, però, a no tirar pel dret arrasant amb tot. Val la pena que aprofitem, mantenim i consolidem el que funciona i, en tot cas, deixem per a temps més propicis propòsits que de ben segur són diferibles.

Honestament, crec que fa de més bon passar veure-les venir, que no pas que ens tinguin contents i enganyats avui i ens hipotequin el futur immediat. Cal ser valent per reconèixer-ho i dir les coses clarament. És un exercici de responsabilitat lloable i exigible en els que gestionen els béns comuns. I no ens ha de fer por si aquest reajustament forçat ens suposa pagar penyores. A vegades fem paga i senyal per una il·lusió que se'ns acaba escapant de les mans... Saber renunciar i redimensionar les nostres possibilitats és altament recomanable per evitar que el pa d'avui ens dugui la fam per demà. No?