Plantar cara

Demano disculpes. Avui no faré cas a la meva mare... pobra! Més ben dit: continuaré sense fer-li gaire cas i parlaré de política. Quina novetat, direu alguns! Bé, de fet, el que vull dir és que aniré una mica més lluny... Fa massa dies que m'ho guardo tot al pap i ja se'm comença a fer de mal pair la política de conciliació, consens i indefinició dels socialistes catalans. Senyors: voler quedar bé amb tothom és la millor garantia de no quedar bé amb ningú; els complexos no casen amb els lideratges i, sovint, l'emancipació és la millor manera de conduir la vida pròpia sense entrabancar la dels altres.Quan ens farem grans?

La família socialista és àmplia (bé: cal reconèixer que, després dels darrers estrepitosos fracassos electorals, minvada), variada i amb matissos ben diversos... Fins i tot hi caben sobiranistes o, si més no, catalanistes que entenen que potser el problema de Catalunya no és tant no tenir estat propi com que el seu propi estat la maltracti.  La transversalitat del Partit dels Socialistes és una de les seves fortaleses, però pot acabar convertint-se en una debilitat si la inconcreció ens dilueix i ens situa en terra de ningú. No és hora d'agafar el toro per les banyes? I d'acceptar que, malgrat que els punts de vista puguin divergir, la discrepància no és perniciosa: permet el debat i ajuda, ben treballada, a construir. De què tenim por? Per no voler dividir, em fa l'efecte que ens estem deixatant fins a diluir-nos. Que no hi ha divergències en totes les famílies? Que no n'és una mostra CiU?

Ep! Ja em perdonareu la gosadia perquè, inconscient de mi, probablement no sóc ningú per dir res... però com que fa tot just uns mesos que,en plena desfeta, vaig fer un pas endavant i em vaig afiliar als socialistes, no me'n puc estar de dir que, francament, m'esperava gent més decidida a plantar cara.

Sí, vaig fer vaga: i què?

El març del 2010 escrivia un post en aquest mateix bloc on reivindicava el fet de fer vaga com un acte de responsabilitat dels docents. Un acte que no hauria de ser menyspreat i criticat sistemàticament per la societat -ja se sap: som uns "privilegiats"- , sinó que hauria de ser secundat per les famílies i ciutadans en general atès que a les aules de l'escola pública ens hi juguem el futur del nostre país. Evidentment, però, no és el millor dels sistemes de protesta i poc rendiment se'n treu. Cal fer molta pedagogia encara i buscar noves vies per explicar-nos sense perjudicar-nos. En cap cas, però, se'ns pot demanar, i menys encara exigir, que ens mantinguem amb els braços plegats, entomant-les passivament.

Fa dos anys, unes paraules a la televisió de l'aleshores conseller Maragall (un polític aliè a les aules) acusant els del meu gremi d'irresponsables per absentar-nos de les aules en una jornada de vaga em van encendre. Han passat més de dos anys. El govern ha canviat, la crisi s'ha aguditzat i les dificultats en l'ensenyament públic no  han deixat d'augmentar.
Avui dia sóc militant -per bé i per mal- d'un partit que en matèria d'ensenyament no va saber actuar amb prou traça, malgrat uns inicis esperançadors amb Joan Manuel del Pozo com a conseller... Uns no ho van fer prou bé, però els altres tampoc no progressen adequadament.
Ara, la consellera Rigau (que sí que prové del món docent) i el ministre Wert ens volen entabanar amb "canvis de paradigma", la "sociabilització" de l'alumnat per obra i gràcia de l'augment de les ràtios i altres floritures semàntiques per amagar la trista realitat que ens deixen: un país hipotecat que té com a horitzó una ciutadania ignorant i manipulable!

Cigales i formigues

Fa dos dies el meu germà Alfons feia anys. El meu germà és músic. Diria que ho és en cos i ànima. No li va ser fàcil decidir que aquest camí era el seu, però quan ho va fer va trobar el suport de casa. Havia provat -sense massa convicció potser-  altres coses, però es va acabar rendint a l'evidència: la música és la seva vida. De manera que avui dia viu de les audicions de la cobla, es desfà pels seus Dekrèpits  i fa el que pot ensenyant a nens i nenes a viure la música i a bufar la trompeta.

Ell és tan sols un exemple entre tants que en època de crisi veuen menystinguda la seva tasca: justament quan més necessàries són les cigales per donar una mica de sentit a tot plegat, per ajudar a sortir del pou, per alegrar els instants d'oci, menys possibilitats tenen d'expressar-se! 

En l'eterna lluita entre cigales i formigues, fa l'efecte que avui dia tothom té les de perdre: no hi ha feina per a les formigues, i a les cigales els tallen les ales!

Hi ha d'haver lloc per a tot. És clar que hi ha d'haver cantants i músics compromesos amb les circumstàncies del seu temps, però també és ben lícit reivindicar l'art per l'art, el gaudi estètic o sensorial, la catarsi o l'evasió a través de l'art, en qualsevol de les seves múltiples manifestacions.

El meu reconeixement per a tots aquells que es dediquen a posar sentiment, emocions i alegria a les nostres vides.
GRÀCIES!

"Sé molt bé tot el que vol dir / que em trobi tan content" (In Memoriam Gabriel Ferrater)

20 de maig de 1922. Neix a Reus Gabriel Ferrater. Avui hauria fet noranta anys.

Quan vaig entrar a la Facultat de Lletres, amb prou feines era per a mi un nom més dels molts que havíem sentit anomenar a l'institut a l'assignatura de literatura catalana; un nom difús, sense cos i sense ànima: un altre poeta del segle XX que no hauria sabut situar ni referir.

A la Universitat se'm van descobrir la seva poesia i la seva personalitat. Ens n'havia parlat Salvador Oliva. I més endavant en vaig saber més a partir del descobriment de la figura de Jaime Gil de Biedma i dels autors d'aquella "Escuela de Barcelona" radiografiada per Carme Riera. De la mà de Javier Cercas vaig atrevir-me a fer un petit i modest estudi dels nexes entre les obres de Ferrater i Gil de Biedma. Quin món que se'm va obrir! Bé, de fet, amb prou feines vaig poder començar a imaginar-ne la grandesa.

Força anys més tard, el comentari d'un poema de Ferrater, "Lorelei", va ser una de les proves que vaig haver de superar per aprovar les oposicions d'accés al cos de professors. Quina gran responsabilitat! Immensa...

Vaig optar per aplicar un màxima que sempre he intentat transmetre als meus alumnes, especialment als de cursos superiors: "Mostra el que saps i no eividenciïs el que no saps". La fórmula va funcionar prou bé. No té massa mèrit, tenint en compte un fet que em va semblar aleshores inconcebible: molts companys d'oposicions eren incapaços de situar el gran Ferrater en el seu context històric;  jo ja tenia, doncs, molt de guanyat!

Sento, pregonament, que alguna cosa li dec. 

Us deixo amb uns versos seus que em commouen tant ara com la primera vegada que els vaig llegir:

POSSEÏT

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrere
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb què tu palpeges.
 

Ja n'hi ha prou!

A propòsit del darrer post de Pere Casellas (portaveu del PSC a l'Ajuntament de Figueres) al seu bloc ("Ja en tinc prou"):

Conec en Pere de fa molts anys i no sóc ni una insensata, ni una somniatruites ni una persona que es caracteritzi per deixar-se entabanar fàcilment. Quan vaig decidir col·laborar-hi i quan vaig acceptar formar part de la llista que va encapçalar ho vaig fer amb convenciment perquè sé que quan parla se l'ha d'escoltar: no és un indocumentat ni un il·luminat. Conec de primera mà com treballa en Pere, una persona altament capaç de treballar en equip i d'escoltar i que, malgrat una imatge potser una mica freda, no es desentèn de cap dels compromisos que adquireix. Per bé i per mal n'assumeix absolutament la responsabilitat. És una persona dialogant que sap escoltar els arguments dels altres (ho sé per experiència: som amics de fa molts anys i en algunes coses veiem les coses de manera ben diversa), però que no tolera de cap manera la falta d'educació i les males maneres. Li dol en carn pròpia, però també quan les víctimes són els altres. No és ni un frívol, ni un ressentit, malgrat que dos o tres s'entesten a vendre'n aquesta imatge. Treballa mirant endavant. Assumint els errors, però amb voluntat d'aprenentatge i d'anar endavant.

Ho dic perquè ara que la  falta de respecte d'en Santi pels regidors de l'oposició en els plens comença a ser de domini públic cal  recordar que, si bé en aquest món s'ha de poder dir tot -només faltaria!-,  s'ha de saber COM i QUAN i, sobretot, no faltant a la veritat.  Sé què pensa en Pere i quin projecte de vida té i que, com tothom, ha comès errors; no se n'amaga. En Pere treballa, i molt, per Figueres, i ho fa amb coherència, projecte i suport unànim de l'assemblea local del partit, malgrat que alguns s'entestin a insistir que això no és així. Quina dèria més absurda!
A l'Ajuntament, evidentmentent, no tothom pot viure de la política -per sort!-, per això mateix és una falta de respecte obviar que fer els plens a certes hores és posar pals a les rodes dels regidors que han de conciliar la seva activitat professional amb la tasca pública.
D'altra banda, l'únic que, des de fa temps, ha fet de la política el seu modus vivendi és en Santi, opció respectable, però que potser sí que el condiciona... En Pere no ha deixat mai de dedicar-se a la seva feina -ni ho ha pretès!-  i ha renunciat a responsabilitats que li suposin allunyar-se de la seva ciutat i de la seva família. On és el mal?
N'hi ha prou de falsedats i menyspreu. TOTS i CADASCUN  dels membres de l'oposició es mereixen el mateix respecte que els regidors de l'equip de govern: són persones que han acceptat assumir una responsabilitat que no és gens fàcil i que poden aportar idees, diàleg, i treball. Que la feina de les minories quedi soterrada i menystinguda no vol dir que no n'hi hagi. CiU no és l'única que treballa per la ciutat. Hi ha molta gent que hi treballa des de molts àmbits: política, associacions, barris, entitats...
No sé si tots els membres de l'equip de govern considerarien exemplars el paper i l'actitud de l'alcalde al capdavant del plens. Em consta que no és així. És lògic.

Piulo, que no és poc!

Ja som a mig maig i encara no he piulat... No: no he emmudit. De fet, no me n'he estat pas de piular... però en breu, al Twitter, en aquells tastets de pensaments concentrats que són a vegades les piulades. Hi aboquem temors, il·lusions, dubtes, alegries, crítiques, reconeixements, homenatges i rebutjos. Són com sospirs que ens alliberen tensions de l'ànim. Clarosbscurs de l'esperit.

Tornant al bloc: necessito organitzar-me les idees per escriure els meus posts. Són molts els arguments que van coent a foc lent dintre meu, però cada dia hi ha alguna nova que em supera i em fa canviar d'objectiu. Tot d'una em veig debatent internament sobre si em molesten més els adolescents apoltronats al sofà empassant-se teledeixalles o els que se les donen d'""enrotllats" acampant per parcs i places indignant-se sense arguments.Immediatament penso si no val més reflexionar sobre la falta de tacte i la prepotència d'alguns que ens manen. Però no tarda a plantejar-se'm un altre debat: els polítics han de dedicar-se en exclusiva a la política? O encara: la política és només cosa dels polítics? O: quin futur podem esperar d'un país que menysté l'ensenyament i la sanitat públics i condemna els ciutadans a la inòpia de cos i d'esperit?

Ufff! Massa dens tot plegat... i més tenint en compte que ja són hores petites i que el cos (si no l'ànima) ja en comença a tenir prou. Demà serà un altre dia. I emprendré amb més decisió la tasca de posar ordre a tanta mala llet.