Si tan cert fos que l'entorn ens determina i ens domina, n'hi hauria per arrencar-se a córrer sense mirar mai més enrere i sense rumbs definits (per no perdre'ns potser és millor no tenir camins... qui sap!).
Tant se val. Podem intentar viure d'esquenes a tanta immundícia; ignorar-la i fer com si no ens hi anés res. Podem sentir-nos ferits pel la impotència, la incredulitat, el dolor o la ràbia; i descobrir la migradesa de les nostres accions. O podem fer-ne esment, però sense capficar-nos-hi massa. Al cap i a la fi, un dia -sense avís previ- ens poden canviar les definicions del diccionari, la lletra petita dels contractes, els articles de les lleis o qualsevol de les petites certeses que crèiem tenir a la vida.
Viurem o malviurem amb austeritat, amb incerteses, amb retallades; conviurem amb la indignació, fent-nos preguntes i obviant-ne les respostes. I les petites grandeses del dia a dia ens faran companyia: la gratitud per qualsevol petit acte; el somriure embadalit d'un fill frisós de saber com acaba el conte; una mà amiga que sempre hi és sense cita prèvia; l'acatament sincer d'un adolescent rebel després d'haver-te maleït insistentment els ossos...
Esperances, lliçons (apreses o per aprendre), raons per continuar fent camí, ja sigui per marges o per dreceres: petites grandeses. Sort n'hi ha!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada