Quan tornen les hores
incertes,
truquen tossudes a la
porta.
I, ulls clucs, faig el
desentès
mentre em sotgen des del
replà
hores que pesen, sense
pressa,
que m’assetgen
silencioses.
Dissimulo com puc el
gest:
no em moc, malgrat que
és en va.
Quan tornen les hores
incertes,
em desvetllen
agosarades.
Maldo per desfer-me del
malson
però el malson és
realitat.
I em flagel·lo: estic
desperta
i jo no m’ho vull creure
encara.
Per més que clami a la
son
la il·lusió passa de
llarg.
Quan tornen Ies hores
incertes
em remouen feroces
l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em
commou,
que no és la meva ni la
teva:
són certeses
enverinades.
Però, per què fer lloc
al plany
quan ens aguaita aquest
horror?
Seguiré la meva drecera
Lluís Llach, "Cançó sense nom"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada