Plou, poc, però sense treva,
mentre truquen a la porta, tossudes,
totes les frases que mai no he dit,
i em premen el cor, feixugues,
les velles pors i les noves certeses.
Cloc ben fort les parpelles, i ric,
perquè em veig forta, fent fora penes,
malgrat que ignoro encara la cura
per a tants dubtes i incerteses,
i desconec la recepta màgica de l'oblit.
Vull creure que seré sempre capaç
de trobar terra sota els meus peus
i de creuar els ponts cap a la calma.
Somnio viure un armistici perpetu,
alimentat amb ma voluntat tenaç.
Però no sé si en sabré mai prou...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada