La meva feina, cada vegada més, és una espiral vertiginosa en què ens toca fer conviure sense solució de continuïtat tancaments -poc o molt previsibles i afortunats- i nous projectes que intuïm més que no coneixem.
Amb exàmens de setembre o sense, encara no podem acomiadar un curs que ja n'hem d'anar encetant un altre. I anem obrint pas al curs que ens espera quan encara tenim el que acaba amb les finestres ben esbatanades, les andròmines al mig del pas i els armaris per endreçar.
Però ja estem acostumats a viure en una contínua successió de punts i seguit, punts i a part i punts i final -no sempre en l'ordre que caldria esperar-.
I ens agrada el repte d'aprendre i ajudar a aprendre cada dia; i la responsabilitat de fer una mica nostres les angoixes, els dubtes, les il·lusions, els desencisos, les frustracions i els clarobscurs dels joves que ens encomanen la seva adolescència, a vegades adolorida, a vegades pletòrica.
I sovint naveguem contra corrent mentre intentem surar en aigües remogudes per qualsevol vent que passi... siguin decrets trets de la màniga de la Conselleria a deshora, "magnífics" programes de gestió implantats a la brava o noms nous per a velles idees...
Som conillets d'índies o soldats d'infanteria a primera línia de foc. Sens dubte, és una feina que s'ha de saber estimar i gaudir, una feina que la majoria realment no triem, sinó que ens tria. En diuen vocació.
Tinc sort. Molta sort. Faig la feina que m'agrada i al lloc que vull, la meva ciutat.
1 comentari:
Molt bonic, com sempre. Faig meves totes les teves paraules, magistra
Publica un comentari a l'entrada