Unes setmanes de propina

Han tornat els cotxes que circulen amunt i avall a totes hores, el so dels passos damunt les voreres, l'eco de les veus desconfinades, el tràfec i la vida als carrers. Però res no és igual. Hi ha tant de camí per recórrer, que les incerteses s'han convertit en el nostre pa de cada dia. I, malgrat tot, hem de continuar, mirar endavant i fer la nostra vida sense més renúncies que les indispensables. És clar que ara mateix ens costa de trobar la mesura justa de qualsevol cosa i fàcilment podem errar, per excés o per defecte, empetitits davant la realitat aclaparadora dels darrers mesos. Perquè, per poc seny que tinguem, sabem que tot això no s'ha acabat i ens volem anticipar a noves renúncies. Així, fent el que podem, intentem estar preparats per continuar el nostre camí.

És justament en aquest context pantanós on han hagut de surar i nedar els nostres estudiants, que amb més o menys sort, ajuda i recursos han aconseguit arribar a la riba. Alguns amb prou feines han aconseguit mantenir l'alè per fer la travessa; d'altres, constants i disciplinats, hauran arribat en plena forma a final de curs. Entremig també n'hi ha una colla que s'han refiat de l'avantatge que portaven al març i que ara han quedat poc o molt relegats a la cua de la cursa. No ha estat, ni és, gens fàcil. En qualsevol cas, cal tenir ben present que de tot se n'aprèn a la vida.

Avui jo m'ho miro des de dos angles: aquest curs estrany, a part d'acompanyar els meus alumnes i tutorats de 2n de batxillerat, també ho he viscut com a mare d'un batxiller que ara s'acaba d'estrenar. He de dir que l'aspirant de casa ha estat capaç de mantenir una rutina endreçada i una disciplina prou ferma per acabar un curs brillant sense viure angoixat ni haver de fer pràcticament renúncies. Me'n sento ben orgullosa, però no em ve de nou: ell és així, m

algrat un posat de "tantsemenfot" que a vegades despista una mica. 

Ara, tant en Roger com els meus tutorats, han entrat en una altra fase (que no té res a veure amb les del desconfinament!). Justament avui molts d'ells haurien d'estar en ple procés de les PAU. Però la pandèmia ha portat de bracet un ajornament de les proves que els deixa davant d'unes setmanes "de propina". Unes setmanes de feina afegida que per a alguns (a vegades més per a les famílies que per a ells mateixos) poden arribar a ser una agonia. Sobretot ara que la fressa ha tornat als carrers i que la vida ens convida a un desordre que la "nova" normalitat no recomana gens.

Keep calm! No ens atabalem: la feina grossa, la majoria ja l'han fet. I els docents no els abandonarem a la deriva en un moment com aquest. De cap manera. Però ara els toca a ells posar ordre al seu dia a dia i una mica de disciplina per arribar en les millors condicions a la final. En termes esportius, diríem que ara es tracta de mantenir-se en forma. Com? Sent disciplinats i constants en les rutines per afrontar la darrera etapa forts i amb totes les estratègies ben apreses. Creieu-me: tindran temps per a tot. Fins i tot per a distreure's i gaudir, que també ho necessiten. 

Acompanyem-los i animem-los.

I recordeu: tot passa.

Jarabe de palo, "Bonito"