12 de novembre de 2020

Ofec

A vegades sembla que em falta l'aire. I no és culpa de la mascareta, complement indispensable en la meva/nostra vida pública i, en molts casos, també en la privada. No: l'ofec que sento no és físic, perquè malgrat que me n'allibero així que arribo a casa o que sec sola al cotxe, les condicions de la meva feina m'han fet comprovar que es pot conviure amb l'ús d'aquest element sense sortir-ne especialment perjudicats. Encara que a vegades la veu se'ns rogalli una mica més per l'ús habitual i per les dificultats afegides -no és tan fàcil projectar la veu dins l'aula-; o que a la nostra pell  l'efecte sauna no li faci especialment cap bé (ja m'entendreu els que teniu un cutis poc delicat que s'altera per qualsevol circumstància). L'ofec que sento és un ofec de l'ànima. De no arribar a tot el que voldria. De necessitar moments d'esbarjo que la situació ens nega; de veure, impotent, com pateixen els altres... Perquè se'm trenca el cor de veure que els meus fills se n'estan d'abraçar els avis, que el gran ha fet divuit anys tancat a casa quan li tocava de volar, que les abraçades són virtuals i les reunions, al menjador de casa. I perquè en circumstàncies així, no és fàcil mantenir clars els límits entre les obligacions laborals, l'atenció a les necessitats domèstiques i el temps de lleure.

Però ho entenc i em resigno. No hi ha més. I miro de suplir les mancances aprofitant millor els instants: camino/corro quan em lleu (sense anar-me'n enllà dels municipis limítrofs) i procuro dur al dia les coses de casa (encara que, de tant en tant, se m'enganxi el sofregit perquè no em sé estar d'amortitzar el temps mirant de fer dues coses alhora). Em distrec una mica mirant alguna sèrie de TV o reprenc lectures que esperaven el seu torn. La dèria de fer pastissos no m'ha arribat encara. Tant se val. Com que soc humana (i ben terrenal) assumeixo que soc imperfecta i, per si de cas, demano perdó per no arribar a tot. I una mica d'auxili per no quedar-me sense respir en moments d'angoixa. Potser m'oblido una mica de mi, encara que als fills adolescents, quan els pares es queixen els costa ben poc de dir-los que són uns egoistes que els volen controlar la vida o que no n'hi ha per tant, perquè la feina, al final, sempre es fa.

Paciència...

Salut!

Lluís Llach, "No abarateixis el somni"



Cap comentari:

Publica un comentari

I tu, què hi dius?