Se t'enduu subtilment, callat, com ens arrabassa el cel blau i ens deixata l'enteniment la boira persistent dels hiverns de ponent. Tanmateix, ja no sents cap dolor ni cap recança: t'enlaires lleugera i et deixes bressar pel no-res, sense voluntat i captiva de la indolència que el pas dels anys plens d'afanys t'han deixat de penyora. Et deixes portar sense parar esment en la meta perquè ja fa un temps que vas decidir que només t'importava el trajecte. Sempre, és clar, que el camí no impliqués massa batzegades, dreceres perilloses, circumval·lacions ni peatges. Tu només estimes i, d'alguna manera, et deixes estimar. Sense estridències. El somnies, i prou. I, per això, alguns que han après a viure d'una altra manera et diuen covarda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada