Saps que arrossegues la recança
de tants mots perduts sense dir
i carregues culpes fal·laces
en la lletania sense fi
de la teva vida covarda.
Saps que et corsequen els neguits
per por, potser, de patir massa...
i et negues qualsevol delit
mentre la vida, sens mudança,
no s’atura ni per descuit.
Soc tota ales de papallona
presa en una certesa ingràvida
que es desfà en l’intent d’aferrar-te.
I em sé l’ànima descosida
mig perduda en l’esclat del blau
quan, callat, només em dediques
esguards vacus de vidre mat.
I em torno petita, petita
i friso per poder no ser
com fum fos en la boira esquiva
o plugim sobre l’oceà.
__________________________________________________________________________
Perquè ja tinc una edat, o dues, calladament reprenc els passos extraviats dels somnis que se m’enduien quan encara em creia capaç d’encalçar quimeres d’adolescent.
Què hi fa si els murs són alts o els camins abruptes? Què hi fa si no soc prou àgil o si duc els peus descalços? Jo vinc de tornada del camí dels què diran i volo amb les ales que no tinc cap a un cel sense sostre on em gronxo desvergonyida damunt dels núvols ingràvids de l’impossible.
1 comentari:
Ales de papallona ingràvida, no t'havia llegit mai.
Potser caldrà passejar un xic més per aquí.
I avui... guardat de la calor.
Publica un comentari a l'entrada