Va, que el curs s'acaba!

Vaaa, que això, per bé o per mal, ja s'acaba! Un darrer esforç i tindrem un curs més passat. I algun aprenentatge n'haurem tret, no? Enmig de l'esprint final, quan amb prou feina no ens queda alè, sembla difícil de veure que la cursa pugui haver estat profitosa. Ara per ara no és fàcil veure-ho així: la voràgine de final de curs dispara les pors i les incerteses i com més a prop tenim la meta, més abrupte se'ns fa el pendent del tram que queda. Però arribarem al nostre cim particular i l'entrenament ens haurà servit per a alguna cosa. Potser no haurem estat els millors atletes; alguns requerireu més etapes per arribar a la meta; d'altres, potser haureu abandonat després d'haver-hi deixat la pell o sense ni tan sols haver suat la samarreta. Tant se val: la vida és això.

A mi m'agrada imaginar-me el curs com un procés de gestació: la il·lusió dels primers dies davant el canvi d'estatus (ep! el Batxillerat ja és una altra cosa!) es trasmuda en l'aclaparament per la responsabilitat que ens pesa, o en una inconsciència que es va diferint mentre els mesos van passant. I acabem plantant-nos, en més o menys bona forma, en la darrera etapa: ara o mai! I n'obtenim un fruit que és ben nostre.

Nois i noies: un darrer esforç! La satisfacció de la feina feta és prou recompensa. I tingueu ben clara la meta: les diferents etapes que us han dut fins on sou ara us hauran aportat aprenentatges que ja no us deixaran mai, lliçons més o menys intangibles que ja seran vostres per sempre. Algunes doloroses, potser. Feu-los lloc. I no oblideu que no tots som atletes olímpics: el mèrit no és fer les millors marques sempre, sinó haver estat capaços d'anar-nos superant i no renunciar a l'esforç que això implica.
M'agradaria que comprenguéssiu que per a mi també ha estat un repte. Un repte motivador, com sempre.

Endavant les atxes!

Europe, The Final Countdown

Dia gris?

Un dia a priori gris, aclaparador i poc jovial es pot anar transfigurant en un, més que passador, agradós jorn. Com? Gràcies als petits detalls, a moments sense pretensions, a alenades d'aire net que amb prou feines advertim: la satisfacció del deure acomplert, el somriure d'un passant, els instants de conversa, serena o apassionada, amb amics o companys,  l'abraçada dels fills que arriben a casa, la companyia inadvertida dels qui t'estimen, la consciència d'haver estat més pacient avui, la certesa que vas fent camí dret... 

Avui ha estat un d'aquests dies. Un altre més.

Benedict Kloeckner - Schumann Cello Concerto 1/3  

Bon vespre!

Ser mare

Un dia, no saps ni com ni perquè, et planteges ser mare (o pare, tant se val). Objectivament potser no és el moment més idoni per a emprendre una tasca tan majestuosa, però amb certa inconsciència, i una bona dosi d'il·lusió, entres en una espiral vertiginosa, una mena de febre benigna, però amb alguns moments de deliri, tot s'ha de dir. No sé si existeixen l'instint o el rellotge biològic. No sé si és una necessitat interna o una subtil imposició externa, però t'adones que vols viure l'experiència d'engendrar. Quan comences a adonar-te que no hi ha manual d'instruccions per a ser pare, i que enlloc no te'n podran fer un curs accelerat (intensiu, extensiu, virtual o experimental) comencen els tremolors i els dubtes: en sabré?

Òbviament ningú no neix ensenyat per a ser pare, però tampoc naixem amb un màster per a ser bons fills. I, en canvi, amb major o menor fortuna, tots n'anem aprenent. A base d'ensopegades, errors, paciència, disciplina, fermesa, sentit comú, sentiments i molts d'altres ingredients, però sense fórmules, ni màgiques ni magistrals.. La teoria i la pràctica disten tant de ser una mateixa cosa! Però cal tenir la convicció que tenim molt a ensenyar i a aprendre en aquesta meravellosa tasca. I ser, sobretot, ferms: educar vol dir, per sobre de tot, saber posar límits. Encara que ens dolgui: només posant límits als nostres fills quan comencen a caminar al nostre costat en la vida, podrem donar-los ales, quan sigui l'hora, perquè sàpiguen fer el seu propi camí, sense fre.  Valors com l'esforç, el respecte, la responsabilitat, la humilitat, la gratitud... s'infonen des de casa i en el dia a dia. No és fàcil. El camí de vegades és abrupte. Però qui sembra, recull, sens dubte.

Diumenge passat era, diuen, el dia de la mare. Els meus fills em van felicitar, petonejar i afalagar. I em va agradar, òbviament. Però a casa tots sabem que el millor regal que em poden fer és ser com són i tenir la il·lusió que tenen per aprendre. I ensenyar-nos, a mi, al seu pare i a tots els que ens els estimem, tantes coses com ens ensenyen cada dia!

Mil gràcies! 

Thank You, (Alanis Morissette)

Oblidava un altre aspecte magnífic de la maternitat: ser mare té la virtut d'apropar-te als teus propis pares d'una manera diferent i imprevista, d'escurçar-hi distàncies físiques o mentals, de reconciliar-te amb aspectes de la seva personalitat que no entenies o menystenies,  de compartir les seves preocupacions passades i presents... Et fa veure'ls i entendre'ls d'una altra manera, més completa.

25 anyets (i 2)

Igual com ens sobtem de les metamorfosis patides per la ciutat on ens vam conèixer i on vam acabar de créixer, ens sorprenem (o potser no) pels canvis de les nostres fesomies, que sovint només descobrim quan ens emmirallem en els altres. Però, malgrat tot, estem estupends, oi? Potser és una fal·làcia afirmar que l'edat només és un estat d'ànim, però una mica de veritat sí que hi ha en aquesta afirmació.

El nostre institut, el "de dalt", continua allà mateix on era, encara que no és ben bé el mateix: li han passat els anys, i ha acollit milers d'estudiants de tota mena, motivats i desganats (els del BUP i el COU abans, i els d'ESO, BAT i CF d'ara). Però els anys se li han posat prou bé a l'esquena. Ara ja no comparteix l'exclusiva pel que fa a rivalitat amb l'institut "de baix" o amb "l'FP"; li han sortit més rivals, a Figueres i comarca. Ara és, simplement, el Deulofeu.

I nosaltres, 25 anys després de dir-li adéu, podem dir, prou cofois, que som de la generació EGB: sí, de quan a l'escola es feia 7è i 8è i a l'institut només hi anaven alguns! Podem explicar batalletes del BUP i del COU: de junys i de setembres, de viatges a Itàlia o periples peninsulars... Recordar els sobrenoms amb què batejàvem els professors i intentar, també, endevinar quin nom real s'amagava rere l'àlias amb què teníem etiquetats companys i companyes de classe. Buscar fotos als calaixos. Rememorar anècdotes, potser magnificades per la distància. Podem sentir nostàlgia, o agrair la distància... Els anys passen, però mai no és en va.

En el nostre sopar d'adolescents crescudets vam constatar, però, que tots estem estupends.  Hem guanyat molt: sobretot experiència i coneixences, però també quilos (alguns), arrugues, diòptries, cabells blancs, maldecaps... D'altres, hi han perdut, sobretot cabell, potser una mica de sex appeal -no ens enganyem!- però també la vergonya... L'atractiu i la simpatia, convindreu amb mi que es mantenen, oi?

En qualsevol cas, vam saber trobar una excusa per retrobar-nos i explicar batalletes passades i presents i sortir-ne amb un regust prou bo perquè tinguem ganes de tornar-hi. A poder ser, abans que passin 25 anys més!

Gràcies a tots els que hi vau ser, però també als que us en vàreu quedar amb les ganes. I un record, respectuós, per als que no sou amics de revivals (que hi ha d'haver de tot en aquest món!).

Hi tornarem! (i no és una amenaça).

Duncan Dhu: "Cien gaviotas"

25 anyets (1)

Foto: Josep Ribas (Mimo)

Un dia pel volts de cap d'any -aquelles dates fatídiques que ens fan adonar que el temps corre- vaig recaure que aquest 2014 en fa 25 que vaig fer COU. Mirava l'agenda. No sé, si us he de ser franca, si era la de paper o la versió 2.0: molts de nosaltres, per més al dia que estiguem, solem tocar paper ja que, encara que el maquinari ens aguanti prou bé, sovint el programari tarda a actualitzar-se'ns. Resultat: tenim un peu a cada banda. 

Bé: el cas és que 25 anys fan de bon celebrar. I encara que l'efemèride pugui causar cert vertigen, ja no tenim padrins, i ens hem d'automedicar i dir i creure'ns que estem estupends i que podem amb tot. I d'aquí a muntar un "sarau", un revival o un remember when... hi va un pas. De fet, més val trobar-nos ara que haver d'esperar a fer-ho en el banc del "si no fos...". 

Per què no miràvem, doncs, d'estirar fils per recuperar contactes i col·legues perduts? Dit i fet: una petita conversa "feisbuquera" amb una tafanera professional (és a dir, periodista de mena) acostumada a inquirir, burxar i manejar dades (sí: l'inefable Sònia Pau!) i ja havíem posat fil a l'agulla. Vam estrenar un grup a can feisbuc  per anar escalfant motors. El vau fer créixer (i més que ho farà!). I vam buscar comptes de twitter, correus, telèfons i tam-tams...

Amb els dies vam anar posant data, lloc, cara i ulls a tot plegat. I fent broma, fent broma, dèiem que la faríem grossa i que faríem tronar i ploure amb la nostra trobada d'adolescents crescudets. De poc que no ho complim! Si més no, vam aconseguir que plogués mentre sopàvem. I ja té mèrit, perquè no teníem l'acordió d'en Musquera convidant-nos sí o sí a cantar tot el repertori! Qui sap si a la propera algú no traurà el cantoral del calaix (per si de cas, aneu escurant la gola!).

De tota manera, i contradient la fama que ens acompanya d'ençà d'una memorable passejada per Mònaco, no vam fer estralls. A part de xerrar molt (alguns, potser massa!) i de creure més aviat poc, les matrícules van estar "a salvo". No vam beure cubates a 100 peles, ni dúiem calimotxos a la motxilla. No vam sortir fitxats de l'hotel, ni ens vam deixar ningú oblidat a cap racó. Els elements decoratius del restaurant van mantenir la ubicació original. Ni ens van fer fora d'enlloc, ni vam requerir assistència sanitària per a ningú...

O així sembla: fins on jo puc llegir, els efectes col·laterals del sarau no van passar d'alguna afonia, molta son i poquetes ressaques. I no ens consta que ni carn ni peix causessin maldecaps: al cap i a la fi, no calia triar!

Una miqueta de banda sonora:

"Me duele la cara..."

(Continuarà...)