Un any més (Nadal 2018)

Seure

A vegades seure i veure passar la vida és una alternativa -potser l'única-. Sovint, però, seure un instant és indispensable per poder tornar a agafar embranzida. També és cert que el repòs pot ser la recompensa justa després del desgast inevitable d'una feina feta a consciència. Altres vegades, tanmateix, no és res més que una pausa dramàtica en el nostre frenesí quotidià (un intent de posar en relleu la domèstica grisor dels nostres tràfecs diaris). Però en el esports col·lectius, sovint seure a la banqueta és un càstig als indisciplinats, als poc feiners, als que no estan a l'alçada, als que encara van curts d'entrenaments... als que no mereixen la titularitat.

Pot ser que aquesta imatge presa fa uns dies en un camp de futbol garrotxí ben peculiar m'hagi vingut casualment al cap ara perquè sí. Potser no vol dir res... O potser sí. Tant se val: ara no tinc pas temps de seure a comtemplar (ni a comtemplar-me!). El deure em reclama i hauré de recuperar l'estona que he badat seguint un capítol qualsevol d'una novel·la de fulletó. Continuaré corregint, sense grans pretensions  mentre altres es fan la il·lusió que regeixen i que algun dia podran seure amb honors i per mèrits propis en el banc envoltat d'heures... De tant en tant, fer deures no fa cap mal.

Líders?

Què és un líder? Segur que no és fàcil trobar una definició prou ajustada del que és un veritable líder. Els diccionaris generals el defineixen com a la persona que controla o administra un grup de persones, especialment a causa de la seva habilitat o posició. També pot ser, simplement, aquell que ocupa la posició capdavantera o més important. D’aquestes accepcions en podem inferir dues coses: d’una banda, que alguns líders tenen certes aptituds per a ser considerats com a tals; d’altra banda, que hi ha suposats líders que ho són només pretesament, perquè han anat a raure a una posició que els ve poc o molt grossa.

Pensant-hi una mica,  ara mateix em vindrien fàcilment al cap no pocs exemples de suposats líders que no disposen ni dels més elementals dels dons necessaris per a liderar res. Segur que m’enteneu: caps que creuen que el que els confereix autoritat és donar ordres sense raonar; persones que no saben què són l’empatia ni la connexió;  subjectes incapaços de posar-se al davant i de motivar a partir del propi exemple; individus que no dialoguen amb els seus equips i que no aglutinen. Aquest tipus d’elements solen irradiar les seves frustracions en l’equip que pretenen liderar i el culpabilitzen de les mancances pròpies. I, sovint, aquesta mena d’ídols de fang acaben sols, però convençuts que la seva autoritat es manté intacta i que s’han guanyat el respecte a cop d’improperis i pocasoltades. Pobra gent!  No saben que els veritables líders ni tan sols es proposen de ser-ho. Simplement, són persones capaces d’aplegar gent motivada al seu entorn, de fer aflorar el millor de cadascú, de prendre nota de les apreciacions dels altres, de compartir els èxits i, sobretot- el que més costa-, els fracassos. Persones que es guanyen l’autoritat perquè són properes, empàtiques, sensibles i humanes. I ho són sense deixar de ser fermes i sense cap necessitat que els reconeguin el lideratge des de la submissió. En resum: són persones que sumen, en lloc de persones que resten.

Aquests líders, els de carn i ossos, són els que vull tenir al meu voltant. Gràcies als que sabeu ser-ne. Als altres, el temps ja us posarà a lloc.

(A tu, Joan, que et mereixes tenir al capdavant un líder de veritat)

 Manu Guix canta "Amor particular" de Lluís Llach