Sorbets de juliol (2)

TARDA DE JULIOL

Xafogor canicular. Espessor d’idees... A casa les migdiades són inexistents, però em resisteixo a acceptar l’evidència que els meus fills són del tot impermeables a la temptació d’una capcinada reparadora (per desgràcia meva, no cal dir-ho!). És clar que deu ser un tret heretat (i de mi, per ser exactes!). Resultat inevitable, doncs: nervis i suor a flor de pell i a parts iguals. Sempre queda el recurs d’engegar la tv, o escampar uns quants llibres, subtilment, per veure si el cuquet de la lectura ajuda a calmar les feres... Constato, però, que la sincronització no és mai possible, tret d’escassos instants que, com un miratge, m’i·llusionen excessivament perquè estan condemnats a ser efímers. Què hi farem! M’hauré d’afegir a la gresca... I demà potser m’hauré de plantejar remullar aquestes tones d’energia passant la tarda a la piscina... vigilant, inevitablement, que no atropellin ningú, que no suquin l’entrepà a l’aigua o que algú es recordi de mi (la mare...!) pels esquitxos, els crits o les curses frenètiques de les criatures a poc que em distregui. Estiu.

Sorbets de juliol (1)

Matí de juliol

Biblioteca pública. Asseguda prou fresca entre munts (ordenats!) de llibres i revistes infantils una mare il·lusa, ingènua o massa optimista (probablement, tot alhora) intenta llegir un conte de Borges. A la dreta, una nena de tres anys (menys tres dies, per ser precisos). A les mans, hi duu un conte de les Tres Bessones. A l’esquerra, un vailet de vuit anys engrescat amb un volum que repassa la vida dels principals herois literaris de tots els temps. “-Vos siempre has de servir de estorbo, pendejo -me rezongó al pasar, no sé si para desahogarse, o ajeno.” [...]. “-No, mama, aquesta no és la bruixa avorrida: veus? El seu barret no té punxa...” “-Quina ximpleria: mira quina idea aquesta deessa Tetis: Per què havia de submergir Aquil·les a la llacuna Estígia per a fer-lo immortal?”. Pausa. La mare pren aire per enèsima vegada: “D’acord: ja veig la diferència; aquesta sí que l’és!”. “No, no et puc explicar TOT l’argument de l’Eneida mentre llegim un conte de les Tres Bessones...”. Nova pausa. Hora de plegar veles. Continuarà la lectura de Borges en circumstàncies més favorables. La mare no pot amb tota aquella carretada de llibres, però els voluntaris només s’ofereixen a ajudar-la a canvi d’anar llegint mentre pugen les escales. Quin perill! Paciència... Al carrer encara serà més complicat esquivar fanals, salvar esborancs i evitar atropellaments. Però acaben arribant a casa sans i estalvis i envoltats de lletres i d’històries per descobrir o redescobrir. Satisfacció al cap i a la fi: el virus s’encomana.

Que no ens toquin els sous! (Article publicat a Hora Nova el 2 de juliol)

Crec recordar que era Plató qui deia que la justícia no és sinó la conveniència del més fort.

Si en fa d’anys! Però, en essència,  poques coses deuen haver canviat... Mireu sinó aquests nostres “líders” i governants, que fan i desfan, trien i remenen, manipulen i regeixen les nostres vides capritxosament  en nom de la solidaritat i del benestar de la “comunitat”! És clar que mai no acaba de quedar prou clar fins on abarca el concepte “societat” quan es tracta d’obligar alguns individus (que no tots) a contribuir al bé comú.... Sempre n’hi haurà que tindran comptes a Suïssa i només seran “informats” (no fos cas que s’ofenguessin!) de la conveniència de declarar els seus béns aquí...

En aquest context (on la via més fàcil és estrényer els assalariats -i on, pensionistes i funcionaris som el cap de turc, com si la crisi fos només culpa nostra i haguéssim d’expiar el mal de tenir un sou segur-) més d’un polític nostre deu pensar: “Que no ens toquin els sous!”. Tant se val de quin color siguin, que n’hi ha per donar i per vendre a tots els bàndols.

Ara bé, que vicealcalde i alcalde figuerencs comparteixin “l’honor”, dubtós, de figurar en lloc capdavanter entre els polítics gironins que més cobren, no és cap garantia d’eficiència i productivitat. És clar que molt hi té a veure el fet  que tinguin el do de la ubiqüitat, que els permet ser alhora diputats i màxims governants de casa nostra, aquesta petita “ciutat sense llei” que demana més esforços dels que se li dediquen. És de justos, però, recordar que el consistori figuerenc va ser pioner a l’hora de preveure retallades: abans no es trenqués l’anterior pacte de govern ja es van aprovar uns pressupostos per força austers que incloïen una mesura que ha resultat ineludible apel·lant a la solidaritat i al sentit comú: la retallada de retribucions (un altre tema és si aquesta retallada s’ha aplicat ja o no...). Tot plegat, res que no pugui entendre qualsevol amb dos dits de front, si es raona degudament i si el cinturó ens l’estrenyem tots i totes!

Alerta: no es tracta de pretendre que els governants facin la feina de franc: la responsabilitat i les implicacions de la tasca que assumeixen és indubtable. I el mèrit que suposa tenir el valor  de voler estar a l’aparador i menar el carro, també. Però -digueu-me ingènua- no em sembla ni just ni comprensible ni recomanable que, mentre a la majoria se’ns exigeix treballar més, cobrar menys i, encara, donar les gràcies, continuï sent possible que uns quants acaparin càrrecs públics, a risc de no ser aquí ni allà, i cobrant el que cobren. Per cert, crec recordar que un diputat figuerenc a les corts espanyoles constava entre els finalistes en l’elecció del diputat desconegut...

Homenatge a Teresa

Avui em permeto la llicència de manllevar el títol d'un poema de Vicent Andrés Estellés per encapçalar aquestes paraules d'agraïment a una mestra, companya i amiga que es jubila: Teresa Sels. Espero que em perdoni la gosadia d'esbombar als quatre vents els sentiments que m'inspira...

Teresa!


Com t'escauen els mots de Kant que durant anys t'has encarregat d'omplir de vida i de sentit a les teves classes: Sapere aude!
Sí: atreveix-te a saber... i a gaudir mentre fas camí per a arribar-hi! Aquest és el teu mestratge, innegable i persistent. Un mestratge fet de moltes dosis de paciència, optimisme, vitalitat, alegria, il·lusió... i, evidentment, de patiments! Perquè tu vius i fas viure intensament el que significa ensenyar!

Vital, generosa, simpàtica, sempre propera i disposada a fer-nos el camí fàcil a tots: companys i alumnes, bons o mals estudiants, novells i catedràtics. Tant se val! Fer camí al teu costat és fàcil. I fructífer, perquè ets una treballadora nata i amb un entusiasme encomanadís.

Saps prou que no hi ha gens d'artifici en totes aquestes paraules: n'estic ben segura que m'ha fet molt bé intentar encomanar-me una mica d'aquest temperament teu... de la passió que traspues quan parles dels "teus" estudiants i de la "teva" matèria, però també quan t'afanyes a saber, entendre i compartir el que fan els altres. I el millor és que aquest "virus" que vaig descobrir a les teves inoblidables classes ja fa 25 anys continua -per sort nostra!- ben viu.

Saps també que, sempre que vulguis, en aquest institut que has fet teu t'esperarem amb un cafè a punt per encetar una conversa càlida i propera sobre qualsevol tema. Sense oblidar que tu, dona de paraula fàcil, ets, per sobre de tot, una dona de fets. L'única retòrica que t'escau és la de la passió per la teva feina (que, de ben segur, és només una petita mostra de la teva passió per la vida).

Només puc afegir que em sento afortunada d'haver pogut ser deixebla i companya teva; d'haver après de tu, amb tu i gràcies a tu...

Gràcies, gràcies, gràcies!

M.Àngels Vila Safont

IES Alexandre Deulofeu

Figueres, juny 2010

Fi de curs: temps de carbasses... (article publicat a Hora Nova l'11 de juny de 2010)

Avui, immersa com estic en la febrada agònica de final de curs, m'han vingut unes ganes immenses de repartir carbasses... De motius, em podeu ben creure, no me'n falten. He decidit, però, que les carbasses avui no seran per als alumnes poc aplicats o amb habilitats escasses per a la matèria. No: les carbasses seran per a uns altres. Als meus alumnes avui els concediré l'amnistia (ja els suspendrà o aprovarà la vida, diuen!) i, fins i tot, un petit homenatge. Als qui ens manen, en canvi, ja els ha passat l'edat d'anar marejant la perdiu... Per a ells, totes les carbasses. Les que s'han guanyat a pols. Per la prepotència d'alguns actes i perquè, no sé si per ingenuïtat o per malícia, és una burla mantenir, davant la sensació creixent i preocupant d'inseguretat ciutadana, que les "entremaliadures" d'uns quants no justifiquen la necessitat de reforçar la plantilla de la guàrdia urbana. O voler vendre que un projecte com el de la plaça de braus té sentit avui dia per democratitzar l'accés de la població a certes activitats, sens dubte gens prioritàries. A l'hora de fer gastar als ciutadans el que no tenim, em sembla evident on haurien de ser les prioritats... Si no es fa bé, la Figueres dels "detalls" va de cap, no a la grisor, sinó a les tenebres. Per a la nostra ciutat també ha començat un llarg final de curs. Senyors, no n'hi ha prou de saber-ne molt de les coses. Com diem els ensenyants als nostres alumnes, els coneixements s'han de saber demostrar i dur a la pràctica. I, per a això, és essencial tocar de peus a terra, palpar la realitat i amotllar-s'hi. Malament rai si els que porten el timó no saben redreçar el camí . Labore et diligentia podria ser un bon lema. Alguns, per sort nostra i seva, ja el practiquen. És d'agrair que parlin clar i facin la feina que els toca.

Justament aquesta idea voldria que entenguessin aquells a qui adreço el meu homenatge avui: una bona colla de nous batxillers a punt d'assaltar amb il·lusió i pors una altra etapa de la seva vida. D'aquests, molts avui estan acabant d'esprémer les poques forces que els queden en la temuda "selectivitat". Altres s'han estalviat el tràngol. I encara uns quants han d'esperar sort en els exàmens de repesca per poder lluir el títol de batxiller. A tots ells dedico aquestes ratlles:

"Nervis i pors, il·lusions perdudes o esperances per acomplir, alleujament i impaciència a parts iguals... voler i doler.

Tancar etapes com aquesta té això: comporta, gairebé indestriablement, recança pel que deixem enrere i frisança pel camí que ens espera. Però el que encara no sabeu és que endueu un equipatge ben ple per a tota la vida. Un equipatge fet d'experiències compartides, de records que us acompanyaran sempre, d'amics i amigues que han descobert el món amb vosaltres i d'aprenentatges que ara ni tan sols intuïu...

D'aquí a un temps possiblement m'entendreu millor. Fins i tot és possible que arribeu a compartir les raons que a vegades m'han fet ser dura amb vosaltres durant aquest curs... I fins potser pensareu que he estat massa tova! No sé si podreu pair les subordinades de relatiu, o si em perdonareu les digressions, sovint induïdes per vosaltres mateixos; potser trobareu la gràcia als lapsus de tota mena que m'han distret en les interminables hores de correcció d'exàmens i em disculpareu que els hagi comentat en públic... Tant se val!

A partir d'ara el trajecte continua, ple d'estacions. I a cada nova parada, una part del passatge es quedarà enrere, i nous companys de viatge se sumaran per continuar l'itinerari. És un fet natural i inevitable. Jo baixo aquí. Encantada d'haver-vos conegut!

Salut i sort! (i, insisteixo,  labore et diligentia)."