Setembre minvant, curs creixent...

Setembre minvant. Un mes vibrant que a l'institut se'ns ha fet fonedís mentre anàvem omplint l'agenda de tasques i les aules d'alumnes... Aquest any torno a repetir cursos. Potser és que no ho acabo de fer prou bé i em donen l'oportunitat de rescabalar-me'n. No ho sé; em diuen que no, que és perquè confien en mi. Així que torno a acollir els petitons - nerviosos perquè s'estrenen a l'institut- i els grans, no menys nerviosos per la pressió que els suposa atènyer l'objectiu d'entrar al grau que anhelen o de trobar la vocació que mai no han sabut reconèixer. La meva feina sempre és igual, però, alhora, sempre és diferent. Cada classe, cada tutoria, cada moment d'acompanyament són únics. I cada curs hi ha, sortosament, reptes nous per emprendre i per aprendre. Sense aquest dinamisme que ens fa absolutament impensable l'avorriment aquesta feina no seria la mateixa. De fet, avorrits de paperassa, (in)disposicions, lleis, projectes de llei, burocràcia i governants diversos i dispersos, més d'un ja hauria abandonat definitvament el vaixell, fart d'anar a la deriva...

De moment, però, continuarem amb il·lusió; no sense haver constatat -per enèsima vegada en els darrers cursos- que als docents la nostra pròpia administració ens té ben poc respecte:  continua trobant normal enviar globus sonda i fer comunicats de premsa abans d'informar-nos dels canvis, propostes i instruccions. Instruccions, val a dir, que ja hem après a no esperar (i que respectem fins a on el sentit comú ens dicta de fer-ho).

En fi: el curs ja va a tota màquina! Que aquest viatge a Ítaca us sigui lleu! Que trobeu les vostres Ítaques (o les voctres Icàries, tant se val)!

Lluís Llach, "Viatge a Ítaca" (Concert Camp Nou)

Ficcions: L'altra (1)

Passaria d’esquitllentes per davant del mirall si el cos em fes cas. Però ja no soc prou àgil i la temptació de clavar-hi una ullada fugaç no acaba de trobar cap excusa per passar de llarg. No vull, però, malgrat tot, miro. I sento una esgarrifança que gairebé em paralitza. La imatge que la meva vista minvada em retorna  em fa intuir el que sempre he temut: no soc ella, però el pòsit dels anys em fa reconèixer en aquell reflex algun detall indefinit que me la fa dolorosament present. Un dolor que no és d’enyorança. Un dolor que no és de dol. No m’hi assemblo. Gens, diuen. I sempre havia estat tan alliberador saber-ho! De fet, mai no he volgut assemblar-m’hi. Mai. I sempre m’havia fet feredat arribar a aquest punt de reconeixença feridora, per subtil i fugaç que sigui.  

La mare mai no em va estimar. Sé que s’hauria estimat més que jo fos l’altra. Que me n’hagués anat jo, i no ella… I jo, per més que la idea em corqui, no estic gens segura d’haver-la estimat. Potser perquè mai no hi va haver cap amor al qual poder correspondre.

Calma d'agost

Visc la calma imposada d'agost. Vaig enfilar el mes sense grans pretensions, assedegada de calma i de camins per trescar. Un objectiu senzill: evitar gernacions humanes; buscar recers; tancar els ulls a la feina i endegar, per fi, algun  projecte sempre aparcat per por, per mandra o per indecisió... Qui fos capaç de saltar al buit segura que la ingravidesa et sostendrà!

El meu agost és temps de lectures compulsives, de caminades per corriols, marges i prats, d'horaris anàrquics  i de família. Dies amb flaire d'hort i de fruites dolces, de terra eixuta i d'aigua salada, d'ombres generoses i de solanes feixugues. Dies per gaudir a taula, per compartir, per oblidar el so insolent del despertador i per retrobar-me amb qui soc. Dies d'agost aprofitats per revisitar els paisatges coneguts de cada estiu, per trepitjar-ne alguns de nous o per descobrir-ne a través dels relats escollits, ja siguin propers o remots.

I, amb tot, costa deixar de banda aquella fal·lera per deixar abans no acabi el mes els armaris endreçats, les parets pintades, els papers arxivats i l'esperit asserenat.

Sortosament, però, l'agost es temps per recuperar l'alè i agafar de bell nou l'impuls per continuar. Sort n'hi ha, de la calma d'agost!

 

Lang Lang plays Chopin Etude Op.10 No.3 in E Major at The Berlin Philharmonic.

 

Encalçant el sol ponent

 

Sé prou que els meus vespres d'estiu no serien el mateix si no tingués l'opció d'escapar una estona per agafar aire i esbargir-me de les cabòries. Necessito fugir de la soledat relativa dins les quatre parets que m'envolten a casa per retrobar-me en la soledat conscient del fer camí a l'aire lliure. 

M'agrada sortir a encalçar el sol ponent i sentir-me respirar, conscient que no l'atraparé mai. O endevinar-lo rere els núvols en dies grisos. M'agrada sentir-me el cor palpitant mentre trepitjo amb fermesa el camí. M'agrada anar sumant passes endavant mentre el meu cap fuig imprevisiblement enllà. Perquè aquests instants em regalen motius, raons, inspiració i vida. Segurament la clau de tot és mirar de saber gaudir de la grandesa de les coses petites que ens envolten.

No busco grans metes. Només sentir-me viva i reconciliar-me amb les meves contradiccions. Mai no he buscat la perfecció en res, només tenir reptes per anar sumant i per continuar fent camí en la meva soledat ben acompanyada. No és això, de fet, el que ens fa sentir plens? Sentir-nos créixer com a individus mentre compartim etapes del camí i fem via en paral·lel amb els nostres. Tot s'ha de dir, però: la majoria de les  vegades caminem plegats, confluint i compartint delits i neguits. Sempre va bé tenir algú al costat que t'impedeixi caure quan ensopegues o que et previngui d'un mal pas. Per això encara gaudeixo més de les meves passejades quan la soledat és compartida amb la família.

Carpe diem!

 

 

 

 Lluís Llach. "Arran de terra"

 

 

 

 

14 primaveres

Deu de juliol. Miro enrere i et veig, acabada de néixer, als meus braços. Vas voler fer-ne via de treure el nas al món, decidida com sempre has estat. Acabaves de convertir en Roger, oficialment, en germà gran. Aquest germà que adores, en qui t'emmiralles  i amb qui comparteixes confidències, i que era immensament feliç de veure't i abraçar-te. Ja podia presumir de germaneta! Eren les deu i set minuts d'un deu de juliol fresquet quan vas obrir els ulls al món. I en un tres i no res et vaig tenir als braços: menudeta, cara rodona, dits llargs i ungles perfectes. Reposaves plàcidament. La meva Jana. La nostra Jana. Poc a poc vam anar descobrint un remolí de vitalitat i il·lusió que se'ns ha anat fent gran. Ja no ets una nena, però mantens l'essència del que sempre t'ha definit: inquietud, simpatia, sociabilitat, implicació generositat, alegria, responsabilitat... També tens, òbviament, les teves cosetes, només faltaria! I algunes se t'accentuen per l'adolescència. Però en el balanç continuen guanyant les virtuts que et fan tan especial i estimada. Segur que sabràs mantenir el magnetisme de la teva personalitat sense deixar de ser mai tu: ferma i decidida, però sempre atenta als que t'envolten.

Per molts anys, filla! T'estimem.

Txarango i Judit Neddermann, "Compta amb mi"