"Qui perd els orígens, perd la identitat", deia (i diu) una cançó de Raimon que sempre m'ha agradat. Fa poc més d'un mes, Salvador Cardús en recordava justament aquestes mateixes paraules en una conferència que va fer a Figueres a propòsit de la identitat dels catalans dins d'un món "globalitzat". Si les reprenia, però, no era per fer-ne un estendard. Més aviat al contrari: deia que, si bé anys enrere n'hauria subscrit sense cap dubte el sentit i l'esperit, els anys de reflexió sociològica -diguem-ho així- li havien fet veure que, de fet, aquesta afirmació seria poc menys que una fal·làcia si no es puntualitza. S'ha demostrat que, històricament, el que ha fet perviure la nostra cultura i ha permès que superés obstacles ben diversos ha estat, justament, la capacitat d'aquest poble de mirar endavant i adaptar-se a els circumstàncies. Això no significa oblidar, no: l'oblit no duu enlloc. Ni és just, ni és constructiu, ni és, a la llarga, sa. És evident, però, que tenir memòria -que sí que cal- no implica haver de quedar-se ancorat, lamentant-se, mirant-se el melic o delectant-se en glòries passades... El tren passa i s'ha d'agafar quan toca, és clar. I cal anar canviant d'equipatge segons el moment si no volem desaprofitar el viatge. El trajecte és ple d'estacions. I a cada nova parada hi ha una part del passatge que es queda enrere i nous companys que se sumen per continuar l'itinerari. És un fet natural.
I si la capacitat d'aquesta nostra terra -de pas des de fa segles- d'acollir amb profit els passants i els que han vingut per quedar-s'hi és el que ens ha dut a ser com som, per què hauríem de canviar ara?
Curiosament, pocs dies després de la interessant conferència de Cardús que m'ha dut a fer-me aquestes reflexions, en un context ben diferent escoltava Miquel Àngel Essomba, director del centre Unesco de Catalunya. Les conclusions a què arribava en una sessió de formació de professorat sota el títol "L'educació intercultural en temps de crisi" coincidien amb les de Cardús en l'essència, si més no. La identitat s'ha d'entendre com un concepte dinàmic, canviant i amotllable...
Interessants i sàvies visions. El missatge que en trec jo és clar: cal mirar endavant! Malgrat l'aparent paradoxa que implica reconèixer que qui perd la identitat no és qui perd els orígens, sinó qui no és capaç d'assumir el porvenir. Ni oblidar, ni ancorar-se en el passat... Endavant sempre!
M. Àngels Vila Safont
Figueres, 1 de març de 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada