Plou, poc,
però sense treva,
mentre truquen
a la porta, tossudes,
totes les
frases que mai no he dit,
i em premen el
cor, feixugues,
les velles
pors i les noves certeses.
Cloc ben fort
les parpelles, i ric,
perquè em veig
forta, fent fora penes,
malgrat que
ignoro encara la cura
per a tants
dubtes i incerteses,
i desconec la
recepta màgica de l'oblit.
Vull creure
que seré sempre capaç
de trobar
terra sota els meus peus
i de creuar
els ponts cap a la calma.
Somnio viure
un armistici perpetu,
alimentat amb
ma voluntat tenaç.
Però no sé si mai en sabré prou...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada