3 de juliol del 2019

17 anyets

Ahir el meu fill gran va fer un pas més cap a la majoria d'edat: el nadó desnerit que es va afanyar a créixer a còpia de dormir a batzegades i menjar a totes hores va complir disset anys fet tot un home, si més no en aparença... El petit trapella ja és un ganàpia fet i dret.
I, com sol passar en dates assenyalades com aquesta, el dia abans vaig tenir un rampell de nostàlgia que em va fer córrer a abastar àlbums de fotos desats a l'armari. Dels seus primers anyets de vida encara en tenim àlbums físics d'aquells que, especialment els avis, es remiren passant pàgines al sofà. Prou que ens ho retreu la Jana, que d'ella no n'hi ha, d'àlbums com aquests! Però, ja ho veieu: cinc anys no són res, però a vegades són un abisme!

Tornant al meu nen: no sé si amb disset anys en Roger és només un home a mig fer o ja comença a tenir els fonaments ferms, però, malgrat els estralls inevitables de l'adolescència que cueja, sí que puc afirmar que té una personalitat ben definida. Fet que no treu que, tot i l'embestida inicial quan té un propòsit que els adults no veiem del tot clar, sempre acaba parant l'orella als consells. Vol i dol.

Els pares d'adolescents volem (necessitem, de fet) creure que els nostres vailets són adorables fora de casa, ja que a casa, en el millor dels casos, amb prou feines hi són de "cos present": parlen per força, sovint amb desídia o retrets... Sortosament, i per ser justos, cal reconèixer que també ens ofereixen moments d'aproximació on es deixen estimar i ens fan sentir estimats i afortunats.

En Roger ha acabat primer de batxillerat amb un expedient excel·lent, però fa certa mandra pensar que el curs vinent haurà de viure, inevitablement, les angoixes del darrer curs d'institut, aquell en què sembla que el món s'acaba i que les set plagues d'Egipte cauen sobre els pobres estudiants. Malgrat tot, sé que se'n sortirà, pas a pas, i que d'aquí a un any estarà celebrant la seva majoria d'edat amb la feina feta i un nou horitzó a la vista. Encara que ara li faci mandra només de pensar-hi...

Per molts anys, Roger! 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?