En la incertesa grisa d'una presència
que se li va esvaint mentre es desarrela
sents la crida freda i silent d'un adéu
que, insolentment, es resisteix a ser breu.
I amb el baf feridor del seu jo mig distret
veus que es perd en una amnèsia rebel…
Viu estantís sota les branques despullades
per la força irreverent del seu hivern.
Les arrels que el mantenen dret es van desfent
a cada toc implacable de les campanes.
Es busca enmig dels llimbs d'una ombra fonedissa,
nàufrag al paradís entre el ser i el no-ser,
mentre tu prens els rems amb calma sol·lícita
perquè no arribi mai del naufragi el moment.
I retruny poderós l'eco: "Carpe diem!
o es riuran de tu tots els dies que has perdut:
s'esvairan promeses, afanys i volers,
deixatats en la pols del camí ja vençut!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada