Esperpent

Quan a un il·lustríssim Sr. el tracten d'excel·lentíssim, pot acabar pensant que si passa pel dret tothom li riurà el "detall". Però per més arguments que es tinguin, quan es fa una normativa per a regular el funcionament de les coses, no és gaire ètic ni recomanable voler saltar-se-la a la primera de canvi,  ni tan sols en nom de certes "excepcionalitats". En fi, l'esperpent que no s'acaba...

Aparadors

(Article publicat al bisetmanari HORA NOVA el 4 de setembre)

 

Ha arribat setembre. Carregat, ja no de mals presagis, sinó de realitats funestes, i desesperançadores, massa palpables per no sentir-les. I fer córrer rius de tinta per denunciar la indignació, trasmudada potser en impotència o en acceptació, no canvia res, més enllà de procurar-nos -amb una mica de sort- un efecte placebo passatger. Però mentre no ens facin passar per caixa per dispensar-nos aquest remei o no es treguin de la màniga un nou impost per gravar-nos l’atreviment de pensar en veu massa alta, molts continuarem donant ales al malestar que ens corroeix. Amb tanta vehemència, això sí, com ens llancem també a compartir els instants de plaer, les estones de catarsi, els motius per somriure i viure.

Justament ara, a la nostra “vilaflorida”, acabem de tancar un d’aquests parèntesis de delectança que ens posa a primer pla i que convida la ciutat a viure i a ser viscuda. Gran mèrit el d’aquesta ACÚSTICA que ens fa sortir de casa i ens carrega les piles a cavall d’agost i setembre. Sens dubte, una bona manera de fer sentir ben vius. a figuerencs i visitants!

Però més enllà d’aquest aparador de ritmes capaç d’omplir els carrers, cada any hi ha 360 dies més en què la nostra ciutat, tan “detallista”, es continua enfonsant en la grisor, i va deixant passar trens (més enllà dels que “promociona” a so de bombo i platerets la casa de la vila per a l’11S).

És innegable que tenim atractius consolidats per oferir als passants i als estadants, però fa l’efecte que un cop apagats els focs d’artifici de projectes faraònics -benvinguts, senyors, a la realitat!- ens costa de trobar la manera de tocar de peus a terra. Fer front a les dificultats generals i a les especificitats locals requereix tenir un projecte clar i, sobretot, factible; i fa l’efecte que no hi ha rumb.

Un exemple només, i perdoneu-me la ignorància i l’atreviment: s’està pensant la manera de fer front a l’impacte que suposarà per a cert comerç local l’obertura d’un mega outlet a la frontera? La solució no passa pas -o no tan sols- per permetre obrir els festius. El problema és que estem quedant en terra de ningú, enmig de focus d’atracció comercial potents, i que no sembla que floreixin projectes que ens facin baixar dels núvols. I així, potser sí que se’ns “florirà” la nostra ciutat dels detalls. Les caigudes, de com més amunt, més doloroses són.

Però volem creure que ja s’hi està pensant... A Figueres, ens cal alguna cosa més que aparadors.

On tenim la brúixola?

Mare meva, quin desgavell! Us n’adoneu que d’un temps ençà entre viatges a Ítaca, amenaces de xocs de trens, lluites per liderar (o per desligitimar -segons toqui-) qualsevol “-isme” que se’ns posi per davant o per buscar eslògans efectistes, uns i altres s’obliden de nosaltres, els pobres “mortals”? Sí: els ciutadans que fem la viu-viu retallats, denigrats, diluïts i, si pot ser, conformats amb la que ens cau a sobre! Perquè ens venen la moto que és el que toca i que no acceptar-ho és ser insolidaris i males persones! Però mentre ens empassem tots els gripaus d’aquests discursos demagògics n’hi ha molts que segueixen als llimbs, als seus llimbs de poder, fent projectes faraònics, venent fum, carregant les culpes dels errors sempre als altres i fent-nos sentir petits, petits, petits..., cada cop més propensos a la desafecció i desmoralitzats. Però, ep! Qui són els que no tenen moral?

Fins i tot per construir quimeres cal posar fonaments sòlids. Com podem pretendre construir un país si en el trajecte ens anem carregant totes les possibilitats d’una bona part de la societat que l’ha de conformar? La classe mitjana, els treballadors que suem la camisa estem disposats al sacrifici, sí, però no al suïcidi. És possible ofegar-nos més? Cal que es compti amb nosaltres; calen polítiques socials, cal assegurar el respecte per les persones, la solidaritat ben entesa, la igualtat d’oportunitats... i eradicar la cultura del subsidi, o l’omplir-se la boca d’una “excel·lència” exclusiva i elitista. 

A veure si ho entenen aquests senyors de dretes que ens governen. Aquí i allà.

I agost ja fa baixada...

I agost ja fa baixada... I molts no podem evitar una estranya frisança que ens fa córrer a esgotar les hores abans no arribin els darrers banys, les últimes pàgines per llegir sense pressa, els darrers sopars a la fresca, les últimes sobretaules mandroses d’estiu.... com si setembre fos una amenaça!
És clar que potser fem bé d’afanyar-nos a viure prou ociosos i relativament despreocupats (amb permís de la TV, el twitter, la ràdio i les converses de botiga de barri, és clar!). Setembre ens farà més pobres, ens estrenyerà més que mai el cinturó -i les consciències- i tornarem a tenir por dels divendres (tant que ens havien agradat sempre!)
Carpe diem!

Qui espera desespera

Ànims! Ja sé que costa, cada vegada més, suportar aquests dies d’incertesa. El juliol no és un mes gens fàcil per a molts companys de feina en l’ensenyament, munts d’interins que han estat buidant-se en la seva difícil tasca dia rere dia d’un curs tot just acabat i encara a mig pair. Aquests dies preval aquell rau-rau nerviós d’una espera que sembla eterna i en la qual hi ha tantes esperances posades, però que no convida, gens, al repòs.

Amb una mica de sort, els dubtes es començaran a esvair la setmana entrant, però només els més afortunats podran dormir relativament tranquils a partir de finals de mes. Dissortadament, a molts -massa!- el neguit no els deixarà viure fins a finals d’agost. I això, encara, si han quedat prou engrunes per repartir, que tal com tenim les coses, cada vegada van més escasses. Aquest any seran més els que hauran de confiar en la “sort” que aquells que tenim plaça els deixem suplències per fer i que tinguem el “detallet” de no posar-nos malalts, posem per cas, menys de dues setmanes...

Que trist! Això sí: al setembre, o quan tinguin la sort de ser cridats, hauran d’incorporar-se a la feina amb motivació, disposats a assumir el que els toqui i sense perdre la il·lusió, només faltaria! I ho faran, i tant! Amb escasses excepcions, perquè en tots els col·lectius, òbviament, hi ha elements discordants.

Han passat uns anys des que jo estava en aquesta conjuntura, però ho tinc tan present que no ho puc, de cap manera, oblidar; menys encara quan tants anys de lluita col·lectiva i de millores aconseguides a pas de puça se’n van en orris en un no res enduent-se per davant, com sempre, els més dèbils.

A tots ells, molts ànims!