Ja no és que haguem perdut el rumb... és que el naufragi és inevitable i imminent. I d'aquest vaixell que porta anys a la deriva no se'n podrà reflotar ni un llistó, de podrida que està la fusta.
Ens queixem de manca de recursos, de les ràtios massa elevades atesa la complexitat de les aules, del desprestigi, de la sobrecàrrega laboral i emocional, de la incomprensió... I massa poc que ho fem, perquè els que durant anys hem lluitat per la dignitat de l'ensenyament des de la premissa de la vocació, ens veiem abocats a ser còmplices de la fallida d'un sistema en el qual ja fa temps que no creiem.
Cal dir-ho: el sistema educatiu actual fomenta el fracàs malgrat la insistència a intentar maquillar-lo canviant criteris de qualificació, de promoció i d'acreditació. Mai un graduat havia tingut tan poc valor com el té ara. Perquè sota la premissa de la inclusió i de l'atenció a les necessitats educatives dels nostres infants i joves s'ha creat un sistema pervers. Vivim superats per la burocratització i per la justificació de tota mena de necessitats a partir de dictàmens, innegablement rigorosos i necessaris uns, però fets a la lleugera els altres. Tothom es veu capacitat per a diagnosticar alteracions de tota mena i exigir mesures que aplanin el camí de nens i joves que s'acaben emparant, massa sovint, en l'etiqueta que se'ls ha adjudicat, per evitar qualsevol esforç. Ai, pobrets! I algunes famílies es consideren autoritzades per coaccionar els ensenyants i ensenyar-nos com hem de fer les coses perquè els seus fills no pateixin ni massa ni poc. La repetició de curs és un sacrilegi. Ara ja no impera ni tan sols la llei del mínim esforç (que segur que havia coexistit amb la humanitat des del principi dels temps). No: el més fàcil és parlar de drets, exigir, amenaçar i delegar responsabilitats. I crear joves ciutadans que s'estrenaran en el món adult sense haver après a assumir cap responsabilitat, sobreprotegits, alienats, adotzenats i amb esperit de queixa permanent, però sense cap indici de veritable esperit crític (i encara menys, autocrític!). Petits dictadors que amb prou feines sabran llegir i escriure, però que sortiran del sistema amb un títol a la butxaca sense cap mena de valor. Tant és què hagin après. Seran l'evidència del fracàs, ben orgullosos de la seva ineptitud avalada pel proteccionisme del sistema.
Mentrestant, en una realitat paral·lela, hi ha estudiants que encara han crescut en un entorn en què l'esforç és un mèrit i en què el fi no justifica els mitjans. Nois i noies que entenen que errar és necessari per aprendre, sempre que es fomenti l'anàlisi de les seves causes i el descobriment dels processos que ajuden a resoldre els reptes de manera autònoma. Nois i noies que gaudeixen del fet d'aprendre, que tenen ments obertes i voluntat de créixer, ciutadans responsables, autònoms i crítics en procés de formació que tenen valors i que saben que a més de drets, tenen deures. Perquè hi ha famílies que eduquen, que col·laboren, que comparteixen i que respecten.
I és per aquests que encara hi ha docents disposats a participar en activitats fora del centre, a dur-los a teatre i a visitar exposicions, a organitzar trobades, mostres i concursos, a fer colònies, excursions i viatges, a assumir responsabilitats que sobrepassen les nostres obligacions laborals i que ens tenen sempre caminant sobre la corda fluixa i sense xarxa. Perquè ningú ens empara: ni lleis, ni governants, ni la majoria de la societat. I el preu que podem haver de pagar per aquesta temeritat és massa car: de fet, inassumible.
Per això potser ja és hora de dir prou. Sense vagues. Potser en faríem prou, el curs vinent, de dedicar-nos només a fer de funcionaris, i a no assumir cap més tasca que la d'impartir classes dins del centre educatiu i en el marc de l'horari lectiu. De fet, fora d'aquest marc estricte ja en fem prou preparant classes que pocs atenen, corregint activitats que encara menys revisen, i avaluant matèries que tant és si aproven o no. Perquè l'arrel de tot rau en aquest sistema entestat a ignorar el fracàs en què malviu mentre disfressa estadístiques i busca sistemes d'avaluació inútils i perniciosos que menystenen el valor suprem de l'esforç.
I tot plegat dol, perquè en una societat d'alta complexitat, l'ensenyament públic hauria de ser un element democratitzador i una font d'oportunitats; hauria d'estimular l'assoliment de reptes i facilitar que els ensenyants poguéssim realment acompanyar en aquest camí de descoberta; hauria de ser un espai d'acollida i inclusió... En canvi, els instituts s'estan convertint en un aparcament, un espai que frustra la creativitat i el sentit crític, que talla les ales i dilueix l'essència de qualsevol àtom d'inquietud i curiositat que els preadolescents que ens arriben encara poguessin mantenir...
Si la diferència entre un graduat d'ESO obtingut amb diverses matèries no assolides, amb desídia i mala actitud, i el d'aquell alumne que ha mantingut l'excel·lència en tots i cadascun dels aspectes, projectes, assignatures i activitats en què ha participat en quatre anys al centre es quantifica en menys de tres punts a l'hora de fer la mitjana de 3r i 4t, quin missatge estem donant? No assolir una matèria té el mateix valor si un alumne s'hi ha esforçat i hi ha patit que si no ha fet mai ni una sola tasca: un quatre!
De veritat és això el que volem?
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure!
