Ciutat, educació i reptes

El mes de juliol passat, en el marc de l’Escola d’Estiu de l’Alt Empordà, vaig assistir a una brillant ponència presentada pel sociòleg  i professor de la UAB Xavier Bonal. Va parlar de “La segregació escolar en temps de crisi” i, a banda de mostrar un gran coneixement de la complexitat del fenomen de la segregació escolar i dels factors que en determinen els diferents nivells (entre xarxes, entre escoles i entre grups), va insistir en la necessitat de la immersió lingüística com a factor indispensable per a la cohesió social. Bonal coneix bé el territori i la diversitat de casuístiques que s’hi donen pel que fa a la distribució de la població escolar. Va ser adjunt al Síndic de Greuges i té un currículum brillant en l’àmbit de la sociologia de l’educació. Actualment dirigeix el grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS) de la UAB.  
A Bonal, se l’ha d’escoltar. Coneix les mancances del sistema. Té prou elements d’anàlisi per afirmar que Mataró, Olot o Manlleu, per exemple, són bones mostres de poblacions amb una bona distribució de la població escolar. El cas de Figueres, però, dista de ser exemplar. I això ho poden explicar factors molt diversos, com la mateixa estructura urbana de la ciutat, la distribució de centres escolars i concertats, les dinàmiques de creixement...  La zonificació escolar a Figueres no funciona i, any rere any, es reprodueixen els mateixos problemes en les assignacions de les places escolars. Molt probablement una part del problema s’alleujaria si les adscripcions d’escoles als centres de secundària fos més racional i equitativa. És evident (i difícil de resoldre) la necessitat de crear zones heterogènies.  Però per més que des d’alguns centres educatius s’insisteixi a donar dades que desmenteixen els posicionaments oficials del departament, no hi ha manera de corregir les distorsions que es repeteixen i que dificulten la planificació a inici de curs, però que també generen tensions al llarg de l’any escolar.

Hi ha aspectes, diu Bonal, que depassen les possibilitats de les polítiques locals. Cert. Un altre exemple és la necessitat de fer una reserva de places per a infants i joves amb necessitats educatives especials (NEE) a partir de criteris clars i objectius, que correspon a la Generalitat d’establir. Però això no obsta que la necessitat d’elaborar un projecte educatiu de ciutat sigui ineludible i  urgent.

Bonal va més enllà i proposa mesures que a vegades poden provocar controvèrsia, perquè entén que hi ha casos en què tancar línies o centres és una mesura necessària per a lluitar contra la segregació escolar. 

Òbviament hi ha molta feina a fer a nivell polític i institucional, però també cal fer molta pedagogia entre les famílies perquè tots plegats prenguem consciència que la tria de centre, el fet que una gran majoria de les famílies puguin suposadament triar centre, és un "engany" que va en contra d’una planificació escolar adequada.

Val la pena prendre nota de les aportacions de Bonal.

Espero que també ens sigui ben profitosa la conferència d’inici del curs escolar del proper 10 d’octubre a Figueres a càrrec d’Aina Tarabini, sociòloga i membre també del GEPS. Tarabini hi parlarà d’un altre dels grans reptes que tenim en els nostres centres educatius: l’abandonament escolar.