31 de gener del 2012

Vergonya de país! (Carta publicada a El Punt i a Hora Nova)

Vergonya de país...
He de fer esforços per no embarrancar-me cada dos per tres en aquest pensament tan galdós. I no és fàcil, creieu-me! Com puc evitar caure-hi si l'espectacle que ens ofereixen insistentment des de totes bandes els que haurien de liderar el país en la recerca de rumb s'entossudeix a demostrar que som,  més que mai , un país de pandereta i de focs artificials? 
Vergonya de país... sí.
Perquè és una falta flagrant de respecte que el governant de torn sempre es cregui tenir el dret -si no ja l'obligació- de potinejar en l'ensenyament proposant reformes meravelloses, plans miraculosos i noves "provisionalitats" que ens condemnen a més fracàs, a més desencant, a pedaços i més pedaços... Quan s'arribarà a entendre que l'educació dels ciutadans no s'aconsegueix a còpia d'instrucció, de quotes o d'hores de permanència? 
Fa llàstima pensar que en aquest país on vivim, entre uns i altres estem condemnant generacions senceres a un analfabetisme molt més perillós que el comú fa dos-cents anys: joves sense educació i amb escassos coneixements, amb poca cultura i menys informació que viuen feliçment  ignorants de la seva condició. Ells, que creuen tenir el món a un clic, saturats d'informacions que no saben discernir ni pair, víctimes del "progressa adequadament" per allò de no traumatitzar-los, sense referents clars, instal·lats en la cultura de la queixa... Però la culpa no és pas seva. O no només seva...
Vergonya de país!
Un país on tribunals populars dicten veredictes de "no culpabilitat" que exalten els ànims més peperos; on els directors d'entitats financeres enreden avis de bona fe; on per a molts la cultura de l'esforç es redueix a intentar de totes totes superar el càsting per entrar a GH; on un professor no té cap altra autoritat que la que ell mateix, a pols, hagi estat capaç de guanyar-se hora rere hora cada vegada que entra a les aules...
Vergonya de país!



2 de gener del 2012

Valors?

Què són els valors? Quin valor tenen? N'hi ha?
No patiu, que no penso entrar en disquisicions pseudometafísiques, filosòfiques o transcendentals. És només que a vegades no puc evitar pensar que, ni a base de garrotades, no hi ha manera que aquesta societat malalta on vivim (i on malviuen massa persones) s'adoni d'on resideix el valor de les coses... Tan difícil és?
Potser és que fa massa anys que estem fent les coses malament. I difícilment es pot reconèixer allò que no s'ha conegut mai. La febre consumista d'aquest país de nous rics que es va voler treure els complexos d'anys de repressió caient en l'error del tot s'hi val ha fet mal... Molts han obviat, si no oblidat, que el major llegat que una família pot deixar als seus fills és la cultura de l'esforç, l'acceptació de la veritat de les coses, l'assumpció del propi statu quo.
De petita, a mi em van ensenyar sempre que d'on no n'hi ha, no en pot rajar; que les misses arriben on arriben i no plouen mai del cel, i que somniar està bé, però que no es viu només dels somnis. I, mireu com són les coses: no em vaig traumatitzar!
Mai no em van amagar ni apartar de les qüestions essencials de la família: els meus germans i jo vam ser sempre partíceps de tot el que afectava a casa; per bé i per mal. A casa es parlava de tot (o gairebé). A taula, grans i petits compartíem converses i apreníem a valorar el que teníem, a no envejar el que estava fora del nostre abast i a lluitar per anar endavant i tenir il·lusions. Massa vegades he vist que actituds com aquesta han estat i continuen sent considerades irresponsables i descoratjadores. A canvi, massa famílies han pujat nens emmidonats, aliens al seu lloc real al món, sobreprotegits, incapaços de discernir, que ni volen ni saben esforçar-se. Molts d'aquests han estat educats en la cultura de la queixa: incapaços d'assumir un veritable raonament crític a l'hora d'afrontar la realitat, opten per la via irresponsable, per la rabieta de nen consentit que tot ho vol i res no sap.I els dóna per indignar-se "indignament" quan, de cop, descobreixen que no poden passar del seu bressol de cotó fluix al cotxe pagat (amb dipòsit ple de combustible, per descomptat!) i el crèdit il·limitat. De cop, pobrets, els deixen de riure les gràcies! I aterren en un món que els demana esforç i capacitat de sacrifici, valors que mai no han conegut, o que només han vist de passada, no fos cas que es traumatitzessin.  

1 de gener del 2012

carta

Cal fer sentir la nostra veu! I no caure en el parany d'aquells que ens acusen d'insolidaris, d'acomodats o de privilegiats! Una carta meva al Punt-Avui:
Podeu trobar interessant l'enllaç següent: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/23-lectorescriu/490822-prou-de-parar-la-galta.html