20 de juny del 2019

Adeu, escola!

S'acaba un altre curs escolar. Un curs més. Però no és un curs qualsevol per a nosaltres: el sisè és un punt i a part, un traspàs inevitable amb regust agredolç.
Tanquem portes: la Jana i els seus companys diuen definitivament adeu al Sant Pau nou anys després d'haver-hi posat els peus  per primer cop. Aleshores eren uns marrecs maldestres i encuriosits que un dia van descobrir el pati immens de l'escola, ben guarnits amb les seves bates de quadres balderes i sofertes. Obrien els ulls esbatanats, expectants, porucs o il·lusionats, sense saber gaire bé què hi anaven a fer. Amb prou feines sabien que al pati hi havia pedretes i a les aules racons i ignoraven que les "senyoretes" no vivien a l'escola. Es volien afanyar a créixer per poder jugar als patis dels grans i dur motxilles pesades a l'esquena.
Al llarg dels cursos han tingut temps per descobrir junts moltes altres coses, per crear vincles, per saber qui són...
Ara els toca tornar a experimentar, amb plena consciència ja, les mateixes emocions i commocions i certa sensació de desempara inherent al fet de posar els peus a una nova etapa de la vida: l'adolescència  que arribarà a l'eclosió màxima els anys d'institut que ara els esperen.

Inevitablement, malgrat la intenció de mantenir els llaços amb l'escola i amb els companys de sempre, tancaran -o només ajustaran una mica- algunes portes darrere seu.  Perquè ara precisament se'ls comença a obrir un abisme de possibilitats per a continuar construint-se.

Vosaltres, la comunitat educativa de l'Escola Sant Pau, heu estat des del primer dia el ciment que ha ajudat a solidificar la base de l'educació dels nostres fills i filles. Un equip docent vocacional, motivat i motivador són la millor garantia per  acompanyar les famílies en la construcció del creixement de qualsevol infant. Quina sort que hem tingut tots plegats! Perquè els nostres nens i nenes han pogut créixer cantant, rient, compartint, construint il·lusions, superant barreres i estrenyent llaços. I aquell pati tant gran se'ls ha anat fent petit i ja necessiten nous horitzons i nous reptes per continuar formant-se.
No vull dir noms perquè en aquest equip humà tan complet i especial tothom hi ha tingut un paper fonamental: òbviament, els tutors, però també tots els especialistes, mestres de suport i altre personal docent i d'administració, equips directius, monitors i monitores de menjador i d'extraescolars, cuineres, conserges, equip de la coral, personal de neteja i manteniment, ampa, famílies, companys...

A tots vosaltres: gràcies infinites per la vostra ciència i, sobretot, per la vostra paciència.

Avui tanquem el teló, però no és el darrer acte, només un punt i a part.


(PS: Només una menció especial a tu, Mercè, la tutora dels dos darrers cursos, perquè has estat, sense cap dubte, el millor colofó d'aquest camí d'aprenentatge a l'escola de primària. Tingues per segur que aquesta mainada et portarà sempre ben endins del cor i del pensament). 

13 de juny del 2019

Punt i seguit


La meva feina, cada vegada més, és una espiral vertiginosa en què ens toca fer conviure sense solució de continuïtat tancaments -poc o molt previsibles i afortunats- i nous projectes que intuïm més que no coneixem.
Amb exàmens de setembre o sense, encara no podem acomiadar un curs que ja n'hem d'anar encetant un altre. I anem obrint pas al curs que ens espera quan encara tenim el que acaba amb les finestres ben esbatanades, les andròmines al mig del pas i els armaris per endreçar. 
Però ja estem acostumats a viure en una contínua successió de punts i seguit, punts i a part i punts i final -no sempre en l'ordre que caldria esperar-.
I ens agrada el repte d'aprendre i ajudar a aprendre cada dia; i la responsabilitat de fer una mica nostres les angoixes, els dubtes, les il·lusions, els desencisos, les frustracions i els clarobscurs dels joves que ens encomanen la seva adolescència, a vegades adolorida, a vegades pletòrica.

I sovint naveguem contra corrent mentre intentem surar en aigües remogudes per qualsevol vent que passi... siguin decrets trets de la màniga de la Conselleria a deshora, "magnífics" programes de gestió  implantats a la brava o noms nous per a velles idees... 
Som conillets d'índies o soldats d'infanteria a primera línia de foc. Sens dubte, és una feina que s'ha de saber estimar i gaudir, una feina que la majoria realment no triem, sinó que ens tria. En diuen vocació.

Tinc sort. Molta sort. Faig la feina que m'agrada i al lloc que vull, la meva ciutat.