20 d’abril del 2015

Ningú no està preparat

No: ningú no ens prepara per a l'inexplicable. Som humans. Patim, dubtem, improvisem, ens equivoquem, aprenem... Som docents. A vegades la gent pensa que pel sol fet de ser-ho tenim més recursos per gestionar certes situacions. I, a priori, si més no, pot ser cert. La nostra és una feina vocacional (en la majoria de casos!) en la qual, per sort o per desgràcia, sovint pesa més en la nostra manera d'afrontar les situacions del dia a dia la nostra intuïció que no pas la formació. L'experiència ens va mostrant el camí; el suport dels companys és un gran aliat, el sentit comú ens hi ajuda, però res ni ningú ens pot preparar per afrontar l'imprevist. Avui, entre la perplexitat, la indignació i el dolor m'esgarrifo de pensar què hauria fet jo davant una atrocitat com la que han viscut els companys i els estudiants de l'institut Joan Fuster. No em puc resignar a pensar que ha estat una fatalitat. és ben humà buscar respostes a allò que no en té, a trobar on poder fer recaure la culpa de tot plegat.
Ha mort un company. Un  company que treballava precàriament. Un professor vocacional que feia poc havia iniciat, ben il·lusionat (i content potser de la sort que havia fet!) una nova substitució en aquest institut. El seu valor li ha costat la vida. Fa mal pensar-ho. Qui més qui menys ha rebut alguna vegada per haver intercedit en una baralla al pati, al passadís o a l'aula. Li podia haver tocat a qualsevol altre.

Cal ser cauts, en les valoracions i  en les reaccions. Però no se'ns pot demanar que no expressem el  dolor, la ràbia, la incredulitat, la tremenda impotència d'un acte com aquest. Ens cal pair-ho.
El millor homenatge, sens dubte, és el respecte per les víctimes. Per totes.

Ningú no està preparat per a això...

12 d’abril del 2015

La foto

Abans de res, he de demanar perdó a la mare. M'escolto els seus consells i en prenc sempre nota, però, de tant en tant, tenim petites discordances. Com ara, que he decidit tornar a formar part d'una llista electoral. De fet, ja s'ho temia prou! I segur que m'ho sabrà perdonar.

Des de fa una temporada han estat molts els coneguts que m'han abordat amb la mateixa pregunta i a tots els he anat donant la mateixa resposta: quan arribi el moment, ja es veurà. I el moment ha arribat: ara ja no puc negar l'evidència. Sí: surto a la foto!  Avui, després d'uns dies de repòs forçat perquè he estat una mica pioca, he sortit del niu per quedar ben retratada.
M'espero reaccions de tota mena: felicitacions sinceres, comentaris àcids, dards poc o molt letals (a la cara, o d'esquena), consells benintencionats o amb segones, cares d'esglai, d'incredulitat, de llàstima... En fi: a aquestes alçades ja tinc més que paït que en veuré i sentiré de tots colors i que és un risc que va implícit al fet de donar la cara per alguna causa i d'exposar-te al públic. 

Per què assumeixo el repte? Els motius són múltiples i diversos. A vegades hi pesa una miqueta el cor, però, per sobre de tot, hi pesa el cap, el sentit comú.
Us en resumiré uns quants:
  •  L'equip
M'engresca. Els primers llocs els ocupem persones que ens coneixem i que ja hem estat treballant en equip, sota el lideratge d'en Pere. En Pere és un líder positiu: té una gran capacitat de treball, però alhora és capaç d'engrescar-nos i de delegar quan convé. Som gent diversa que ens avenim i som capaços d'encaixar les nostres diferències, que també hi són. La complicitat és bàsica per treballar en equip, com ho són la confiança mútua i la capacitat d'acceptar les diferències i d'integrar-les. El grup és divers, com la ciutat que representa.
  •  El líder
Una persona amb un coneixement real de la ciutat i que coneix de primera mà el funcionament de l'administració pública. L'experiència és un grau. Per a alguns pot ser un handicap.  Més d'un li retraurà que ja no és sang nova: tant se val, nosaltres creiem que és un valor afegit. En Pere no és amic de la demagògia, i té la dèria de documentar-se abans de parlar. Li agrada treballar amb rigor des del lloc que sigui. I, creieu-me, fer oposició en les condicions d'aquest últim mandat no ha estat gens fàcil!  Però s'ha marcat l'objectiu d'apropar-se a la gent, i ho ha fet: conversant amb entitats, associacions, clubs, al carrer, a la botiga... És capaç d'estar al capdavant del grup i no li fa res ser el primer d'arremangar-se
  • El projecte. 
Perquè hi ha un projecte amb cara i ulls, nascut d'escoltar els ciutadans i de conèixer la realitat que ens envolta. Perquè les propostes són realistes: no es basen en focs artificials. Perquè tinc una prioritat, que és la meva família, que es mereix una ciutat feta a mida dels seus habitants.

Se m'acut que hi ha molt més motius per sentir-me orgullosa de formar part d'aquest grup, però potser el més poderós de tots es resumeix en la paraula CONFIANÇA. Perquè sé que puc confiar plenament en en Pere, l'Alfons i en César i en tots els que ens hi acompanyen.
Ja som tots prou grans per saber que la il·lusió no és suficient per construir projectes. Calen rigor, treball i un coneixement  fonamentat del punt de partida per tal de poder afrontar amb garanties els reptes, aprofitar les fortaleses i superar les debilitats.

Ara només queda mirar endavant i que, entre tots, ajudem a construir la ciutat que volem.

(He de dir que la foto ja m'ha costat, d'entrada, un sopar 
i vés a saber quantes coses més d'aquí al 24M!)

5 d’abril del 2015

Vacancetes

Vacances...
Família completa, lectures (àvides), bons àpats... i gaudir del nostre entorn privilegiat!

Compartir moments, viure la llar, mantenir tradicions (ummm... els brunyols!), passejar, oblidar (relativament) el rellotge i deixar-se portar...

Aviat tornaran la voràgine, els vells reptes o els que hem d'estrenar encara, els projectes embastats i els que ja tocaran a fi, els terminis, les cites ineludibles, les il·lusions mig aparcades, el dia a dia que ens estreny i que ens esperona malgrat tot.

CARPE DIEM!