És cert que gaudim del dret a certs beneficis socials que ens fan més fàcil conciliar vida familiar i vida laboral -si no predica amb l'exemple el sector públic!-. Però encara hi ha massa tòpics, malentesos i falsos mites entorn a la nostra “vida regalada”: que si tenim massa temps d'oci, que si no hem de donar compte a ningú del que fem o deixem de fer, que si cobrem massa...
Realment algú, avui dia, encara creu que dedicar-se a l'ensenyament és una ganga? No tenim, de bon tros, tantes vacances; la nostra feina està més vigilada que mai (equips directius, inspecció, pares i mares...); els canvis constants en els currículums no ens deixen adormir, i la realitat social canviant i més diversa que mai ens obliga a estar en un procés de reciclatge constant, que ens ha enriquit i ens ha fet enfrontar a nous reptes, però que no és cap regal.
Les exigències són moltes, i malhauradament, no sempre trobem prou comprensió i prou respecte al nostre entorn. Amb tot, molts mirem d'anar endavant amb sentit de la responsabilitat i certa dosi d'il·lusió (encara).
No estaria de més no haver de suportar les fal·làcies de sempre. És clar que, per a això, hauríem de començar, ja ho he dit abans, a fer pedagogia nosaltres mateixos i a predicar amb l'exemple. La crispació que es viu en el sector de l'ensenyament en aquests darrers temps beu d'un pòsit d'anys: el descontentament no és fruït de reivindicacions capricioses o de quatre quartos no guanyats. Però ens hem ben guanyat que no se'ns entengui. Segurament no ens hem esforçat prou a explicar els nostres motius (prou feina tenim!).
Entonem un mea culpa, fem valer els nostres drets i continuem amb la nostra feina de cada dia!