30 d’abril del 2013

Festa!

Font: Amics dels Gegants de Figueres
Iep! Sembla que va de debò, que és veritat que les pluges i plugims tocavoravius d'aquesta primavera ploranera ens concediran una treva perquè puguem estrenar comme il faut la festa grossa de Figueres. El sol ja fa estona que ens pica l'ullet, els capgrossos ja es vesteixen i en Berruga frisa per fer de les seves...
 
Esperem que el pregó previsiblement irreverent i, sens dubte, digne de la rauxa d'aquesta terra atramuntanada del díscol @vedellconsagrat, Jair Domínguez,  no ens faci tronar i ploure més enllà d'on segur que convé que ho faci...
 
Visca la Figueres oberta i acolorida, la del seny i la rauxa, la que sedueix i captiva! La que viu i deixa viure, la que emprèn i sorprèn! O el que en queda...
(A veure si aconseguim que això no passi només uns poquets dies cada any i recuperem el color!)
 
Bones Fires i Festes de la Santa Creu 2013!

22 d’abril del 2013

Sant Jordi

Demà és la diada de Sant Jordi... I l'aire lleuger de primavera despertarà sadoll de flaire de roses i de promeses escrites en històries que ens temptaran des de milers de llibres esbatanats per a gaudi nostre. Deixem-nos seduir per les lletres, sigui quina sigui la forma que prenguin, i fem-les nostres!


Us deixo uns versos excelsos de l'amic Jordi Pla Planas perquè us acompanyin i us despertin el desig de copsar-ne més, de continuar gaudint-ne i de prendre forces per continuar matant els petits dracs que ens amenacen cada dia:



               NOSCE TE IPSUM

Estén la mà, com l'aura s'entrelliga a l'herbei,
i somou-me, misteri silent que el cor em nimbes.
Com escriuré l'epígraf, desfornit de vigor,
jo, tentina que viu somicant entre canyes,
tan vincladís com elles al tosc embat del vent?
                                     
                                 (...) 

Primera estrofa del poema que enceta el recull Una mà estesa (Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2011)

Bona diada de Sant Jordi!



10 d’abril del 2013

Disset... i una mica més (Un comentari a propòsit de la meva carta al DdG)


Un amic del món virtual del FB em deia a propòsit de la meva carta al diari que en el sector privat les coses pel que fa a les condicions laborals no estan pas millor que en el meu gremi i no li semblava bé que em queixés de la minva d'ingressos i de l'augment d'hores de treball. Prou que ho sé que tots hem de treballar més per guanyar menys! I això en els casos en què encara tenim la sort de treballar! Òbviament, les coses han canviat, i molt, i difícilment hi haurà punt de retorn perquè vivíem en una bombolla i, si alguna cosa hem après, és que ja res no és per sempre...
Jo també conec el pa que s'hi dóna en el sector privat on, fins i tot les empreses que continuen guanyant, aprofiten el context per escanyar més i més els treballadors. La reforma laboral ha donat llum verda a molts despropòsits i abusos. En el sector comercial, per exemple, els objectius de vendes preveuen creixements inassolibles en un moment de contenció obligada de la despesa i, com que no es compleixen, es trasllada tota la pressió als treballadors que donen la cara al carrer que, òbviament, deixen de guanyar la part variable del seu sou en benefici de l'empresa (això és típic de les multinacionals, però no només). Parlo només d'un exemple que conec de primera mà. TOTS i TOTES hi hem de posar el coll, és un fet inevitable, i és just. Si us hi fixeu, veureu que en el meu text només faig esment de manera tangencial al tema de les hores i el sou: treballar més per menys ha entrat dins de la normalitat... però els que treballem en el sector públic encara hem de carregar sempre la llosa del "tu rai!" i parar la galta en nom del bé comú. Hi ha massa malentesos pel que fa a certes feines. Hi ha gent que continua creient que a mi em paguen la gasolina o dietes o que troba intolerable que quan me'n vaig a fer unes colònies o una sortida amb els alumnes jo no pagui la sortida, com si la responsabilitat que impliquen aquestes activitats fos nul·la i els professors les visquéssim com una activitat d'oci sense cap implicació! A mi el que m'indigna i em preocupa de veritat és que a l'hora d'establir prioritats, l'educació dels nostres fills, dels ciutadans d'aquest país, no estigui al capdavant i que els recursos es malgastin sense criteri, perquè ha costat massa anys muntar un sistema educatiu públic en condicions i en quatre dies se'ns està desvallestant tot. I això, no ho oblidem, repercuteix negativament en les perspectives de futur de la majoria de la societat.

8 d’abril del 2013

4 números... (Carta al Diari de Girona del 10 d'abril)

17 famílies. Sembla el títol d'una pel·lícula de mafiosos, però tan sols és el nombre de famílies que han demanat poder escolaritzar els seus fills exclusivament en castellà (no fos cas que el perniciós sistema educatiu català els els convertís en independentistes acèrrims!). Una quantitat relativa... si no fos perquè en l'anterior campanya de preinscripció, abans de la darrera escomesa dels "gladiadors" antiimmersió, el nombre de famílies que defugien la immersió era considerablement més elevat: depassava el centenar! Vistos els números, sembla que els gladiadors s'han fet "l'hara-kiri"... O és que potser realment saben que la immersió lingüística a l'escola no és l'origen de tots els seus/nostres mals ni suposa un perjudici colossal i irreparable per als nostres/seus nodrissons. Fa l'efecte que el mal ve d'altres llocs. A mi em preocupen molt més altres números: per exemple, les ràtios de 35 alumnes per aula imposades pel ministre Wert i els seus  (per afavorir, això sí , la sociabilització de l'alumnat del sistema públic d'ensenyament -i obviant que la seva prole se "sociabilitza" per altres vies-). O que la senyora Rigau justifiqués la retallada de prop de 800 professors interins abans de l'inici del curs actual i que no es cobrissin unes 1500 jubilacions, malgrat que van entrar 15000 nous alumnes en el sistema educatiu. Que cada vegada treballem més hores per menys sou, que els recursos vagin minvant curs rere curs, que l'1x1 hagi acabat sent 0...   Que els guanys de tants anys quedin en un no res perquè picabaralles polítiques ens ennuvolen la vista. És evident que no tenim el millor dels sistemes educatius. Però hi ha moltes coses que funcionen, i funcionen bé, i que són un model a seguir.
Alguns deuen pensar que morta la cuca, mort el verí, però no cal fer cap i arreu ni matar mosques a cops de canó.
I tampoc no podem perdre de vista, mal que ens pesi, que nosaltres no som finlandesos i que això no és Finlàndia. Que som mediterranis... i catalans!