Érem poesia (25 anys)

 

Hi va haver un temps que érem poesia,

versos lliures ballant amb rimes blanques,

poesia sense mesura i sense complexos…

Però amb el temps ens vam fer prosa,

paraules mesurades, nues de retòrica,

paràfrasi involuntària de nosaltres mateixos,

bastida d’intencions i de certeses fàtues.

Hi va haver un temps que només vivíem

pel goig de viure i de riure’ns les gràcies,

pel desig de descobrir-nos i d’explorar

camins sense rumbs massa definits…

Era el temps de les fruites prohibides,

dels somnis a l’abast, temps d’hipèrbatons

i de mirades hiperbòlicament intenses.

Hi va haver un temps que érem poesia

descarada, i ni tan sols ho sabíem…

Però ara, que la vida ja ens ha tornat prosa,

i som paraules viscudes i rimes plenes,

és quan confegim l’estrofa més bella:

no ens calen ales per compondre el poema!

L'esfera que no roda...

L’Esfer@ no gira rodó... i els que gestionen aquesta calamitat d’aplicatiu tampoc. Ni els d’ara, ni els que ho van engegar tot. Els professors ho sabem des del primer dia que va arribar a la nostra vida per suplir el gens enyorat Saga, paradigma, pensàvem, dels aplicatius pensats per complicar la vida dels usuaris. Però, és clar: quan crèiem que ja havíem arribat al fons del pou de la ineptitud organitzativa del departament malanomenat d’educació, uns cervellets privilegiats han decidit aquest curs potinejar en els aplicatius en les dates més crítiques del curs escolar: els mesos de maig i juny, just quan toca tancar les avaluacions de 2n de batxillerat i de la resta de cursos. I amb l’espasa de Dàmocles per als professors dels primers d’uns terminis per fer la inscripció definitiva a les PAU més que justos vist el desgavell provocat en l’entrada de notes, que hem hagut de fer gairebé per capítols perquè els talls per manteniment, els canvis, les desaparicions, els duplicats i misteris diversos no han fet més que marejar-nos. I, el pitjor de tot: sense resposta eficient per part dels que se suposa que han de donar resposta i solució als problemes, el SAU, que es limiten a tirar pilotes fora dient que les incidències són generalitzades (Ah, és clar! Això ho disculpa tot: mal de molts, conhort de bèsties!)

I tot aquest descomunal i esperpèntic desori per culpa dels incompetents que, havent tingut mesos per adaptar el programa a les exigències del nou currículum, s’han posat a potinejar-hi sense sentit en temps de descompte enmig d’unes sessions d’avaluació amb terminis rígidament marcats, que es tanquen abans que els alumnes hagin deixat les aules. I així, aquestes setmanes de final de curs, quan volten pel centre com zombis els alumnes apàtics i desganats -en el millor dels casos- que ja tenen ben coll avall que el curs s’ha acabat, nosaltres estem obligats a aguantar-los si us plau o per força, mentre intentem fer-los (i fer-nos) més passadores les hores agòniques amb la incertesa de si serem a temps de poder accedir a l’aplicatiu abans no el tanquin per manteniment per enèsima vegada qualsevol moment del dia: matí, tarda o vespre.

Però tots tranquils: els soferts professors, que tenim l’esquena prou ampla, ja parem una vegada més l’altra galta i ens deixem trepitjar pels de dalt i pels de baix mentre els mitjans de comunicació sistemàticament obvien les nostres autèntiques reivindicacions. Val més que ens continuïn menystenint titllant-nos d’immobilistes. Jo ha he perdut el compte dels innombrables canvis i reformes sense rumb que he viscut en la meva carrera docent. Especialment aquests darrers anys, que el menyspreu ha arribat fins al punt que qualsevol mitjà de comunicació està al cas dels canvis abans que els que els hem d’intentar aplicar.

Mentrestant, el repte afegit d’aquests dies és accedir a una Esfer@ que no roda i donar explicacions impossibles als que no entenen perquè les notes no els arriben de seguida o perquè els professors estem estressats si ja fa dies que «no fem res». De fet, mai no fem res...

Juny

Sort que aquest degoteig constant de la pluja fina de juny m'asserena. Una treva enmig de la calor incipient ajuda a fer més passadors els dies agònics de final de curs. Les aules de l'institut acullen una vegada més la desídia dels alumnes cansats -de treballar o de no fer res, que de tot hi ha-, l'eco de famílies que, de cop, recorden que tenen fills i l'esgotament sisífic dels docents, farts de lluitar contra molins de vent i de remar enmig del temporal amb el vent del departament en contra. Una vegada més, lluny de ser consultats o tinguts en compte, ens hem d'assabentar dels canvis proposats per la conselleria de torn (tant se val com es digui i si és competent o no) perquè algú que no ha posat mai un peu a les aules des que va acabar l'època escolar ha tingut la deconsideració habitual d'informar-ne la premsa abans que els "afectats". I entremig del caos que suposa tancar un curs i començar ja a enfilar-ne un altre (sí, nois, els cursos no s'organitzen sols!), hem de creuar els dits, posar espelmes, pregar i fer mans i mànigues per aconseguir la quadratura del cercle: introduir les notes finals al magnífic programa Esfer@, que malgrat el nom, no gira gens rodó. Sobretot perquè sempre hi ha ments "benpensants" que decideixen introduir-hi canvis, fer tasques de manteniment i actualitzacions en plena època d'avaluacions i tancaments i posar-nos més pals a les rodes per fer difícil que tot rodi. 

Enmig de tot plegat el despropòsit habitual de les PAU, que pretenen fer més competencials quan hi ha coordinadors incompetents que preparen els exàmens sense revisar el temari que entra a la seva matèria o si els enunciats són incoherents... Una mostra de menyspreu absolut cap a la intel·ligència i cap a la feina dels que breguem a les aules amb els contrasentits dels temaris i els fills sobreprotegits de la cultura dels "assoliments", gens acostumats a les més ínfimes frustracions de la vida. 

Mentre sobrevivim a les trinxeres, n'hi ha que inventen la sopa d'all per millorar la competència lectora de l'alumnat (al mateix temps que decideixen eliminar lectures a batxillerat), ens alliçonen amb cursos de formació, vídeos i píndoles gairebé insultants on "descobreixen" que a llegir i escriure se n'aprèn fent-ho i on es distreuen canviant terminologia i models de programacions -no fos cas que els professors ens avorríssim-. Potser també han descobert que per preparar una marató el millor entrenament és limitar-se a veure córrer alguna cursa de tant en tant (però només uns quilometrets, no fos cas que ens canséssim massa o l'esforç ens incapacités per ser mitjanament feliços). 

Ginesta

Cada vespre m’escapo de nosaltres

i aixeco,  d’esma sovint, la pols 

de camins lluents de sol i de juny.

I admiro la verdor nova dels pàmpols

renascuts enmig dels ceps rabassuts;

mentre als marges, exultant, la ginesta

de flor fugaç alça altiva la testa.

Encara ella

No hi ha nit que no hi somniï. Em repeteixo ben convençut que no hi fa res el fet de veure'ns molt o deixar de veure'ns setmanes senceres: pretendre ser amos dels sentiments que senyoregen en nosaltres és una fal·làcia absoluta. De fet, ella hi és sempre, latent o ben visible. I de tant en tant tornem a compartir cafès, sols o tallats amb confidències. I amb murrieria m'accepta les bertranades que li deixo anar com qui no vol la cosa, com si no sabés que hi ha més veritat en aquelles bromes que en totes les converses serioses que compartim a la feina. No me'n puc estar. I sovint pateixo perquè la seva companyia em reconforta i m'incomoda alhora: mai no sé si peco d'imprudent o si només accepta seguir-me el joc perquè li faig certa llàstima. Però aleshores recordo que una de les coses que més m'atrau d'ella és la franquesa descarada que té amb mi: mai no s'ha estat de dir-me què en pensa de cada decisió que prenc, com fan els amics de debò. I compartim les nostres il·lusions, com compartim també els neguits. De fet, doncs, tinc molta sort de tenir-la.

Mazoni: "No pateixis"