29 de gener del 2015

NI-NI?

Fa uns anys es parlava de la generació X; també hi va haver els JASP; ara insistim tossudament en el pes aclaparador dels NI-NI. Ja se sap que les generalitzacions són sempre simplistes i injustes: avui dia també hi ha -malgrat tot-  un gran planter de joves amb ganes d'aprendre i sentit de la responsabilitat; nois i noies capaços i amb voluntat; joves molt més preparats en molts aspectes que els de la meva generació, per posar només un exemple. Què falla, doncs? Hi ha més mitjans i possibilitats, objectivament, que fa trenta anys; les noves tecnologies posen a l'abast dels joves recursos i informació a cabassos; en molts aspectes demostren tenir tantes o més capacitats potencials que els pares. No saben les mateixes coses que nosaltres, però probablement en saben més. Els seus interessos i necessitats no coincideixen amb els nostres, cal assumir-ho. Però el drama -si se'm permet dir-ho així- és que no som capaços, probablement, de transmetre'ls il·lusió. Parlem de manca d'esperit d'esforç, de la infravaloració de la idea de sacrifici, de la pèrdua dels valors necessaris per progressar. Tenir capacitats i recursos no garanteix res.  Sense una bona educació emocional,  sobreprotegint els nostres fills, els fem terriblement febles i ineptes. Però totes les masses piquen: potser també els fem febles a còpia d'anar-los insistint que en aquest món on els ha tocat viure tenen poques esperances de progressar: "Prepareu-vos bé, estudieu, treballeu, sacrifiqueu-vos i, amb molta, molta sort, potser arribareu a guanyar-vos la vida (probablement lluny de casa vostra)". El missatge no és gaire encoratjador, no? Potser hauríem de veure com comuniquem el missatge per tal d'evitar fer-los caure en l'abúlia i el tansemenfotisme. Carpe diem?  Sí, però amb amplitud de mires: tots necessitem tenir horitzons on encaminar-nos i esperances. És ben fàcil d'entendre.

27 de gener del 2015

Auschwitz i la memòria

 
M. Àngels Anglada va escriure El violí d'Auschwitz per deixar testimoni d'un horror inexplicable (com també faria amb els armenis a El quadern d'Aram). D'una manera exquisida, com només ella ho sabia explicar, ens endinsà en un món incomprensible. La lectura d'aquesta novel·la ha ajudat molts adolescents i adults a commoure's amb una realitat que els sembla massa aliena, quan en realitat no ho és.
Després d'escriure la seva obra, Anglada va conèixer Jacques Stroumsa, el violonista d'Auschwitz, un home valent disposat a explicar on fos, amb una calma i serenitat colpidores, el seu testimoni de supervivent de l'holocaust. Anglada no es va inspirar en ell: no el coneixia, però els seus camins es van acabar creuant després d'escriure la novel·la i va tenir l'oportunitat de dur-nos el testimoni del veritable violinista d'Auschwitz a casa nostra. 

Vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo i, sabeu que encara se'm posa la pell de gallina quan recordo el silenci estremit i la respiració continguda dels que vam poder conèixer el testimoni d'Stroumsa a la Biblioteca del Casino Menestral Figuerenc? Una veu feble, una memòria forta, una serenitat impactant... Uff! M'estremeixo encara. Aquella sessió d'Atenea ve ser històrica. Un testimoni tan colpidor que es fa impossible reproduir-ne la intensitat i l'emoció. 

Va ser anys més tard que vaig llegir Le  grand voyage, el relat autobiogràfic de Jorge Semprún.  Frappant. Dir que és colpidor es queda curt: com es pot sobreviure a tant d'horror?

Són molt altres els testimonis literaris (i cinematogràfics), tant se val si reals o de ficció, que m'han ajudat (ens han ajudat) a prendre consciència de l'holocaust. Es fa difícil triar-los, però n'he dit dos que tinc molt presents, que em cremen encara. 

Gràcies als que ens ajuden a tenir memòria. Jo recordo especialment en Toni Ventura, el meu professor d'història a l'institut (ja fa uns quants anys!). Ell va tenir la culpa que em passés un estiu llegint textos sobre el judici de Nuremberg... Gràcies també a en Toni Garcia, company a l'INS Olivar Gran, pel seu afany per mantenir la memòria entre les noves generacions. Que tingueu molta sort en la presentació del magnífic projecte "Les maletes de l'exili".
No perdem, si us plau, la memòria!

18 de gener del 2015

"Problemes d'imaginació"


Tasca obligatòria: descripció d'un heroi de ficció.  Es dóna als alumnes mitja hora de classe per començar a esbossar l'esborrany i un termini de dos dies per lliurar el text definitiu. Res d'extraordinari. Abans hi ha hagut temps de repassar les característiques dels textos descriptius i per veure'n exemples, literaris i molt més prosaics, que hi ha d'haver de tot al món.
Els resultats de l'exercici proposat entren dins de la normalitat. Però sempre hi ha alguna resposta a punt per posar salsa a les estones feixugues de correcció. Avui la perla ha estat una resposta entre sincera i poca-solta: "No he fet la segona part de la redacció per "problemes d'imaginació"". Ai, senyor! Uns per poca i altres per massa! (Fa poc un marrec de deu anys es va inventar un segrest per evitar represàlies per no haver fet els deures!). En qualsevol cas, estic en el dilema de si li he de valorar la sinceritat i el detallet de no forçar la màquina i obligar-me a llegir un text insuls o deplorable o si li he de fer pagar la fatexenderia de vacil·lar-me amb un argument tan galdós. Però, oi que  la falta d'imaginació, de ganes,  d'inspiració o de motivació... no ens exonera de complir amb les nostres obligacions professionals? Mal que ens pesi, alguns arribem a la vida adulta conscients que sovint ens toca pagar penyora, fer el cort fort o treure'n d'on no n'hi ha per sortir del pas i complir amb els nostres deures, mentre que altres fan valer dia rere dia excuses de mal pagador, tan antigues com la civilització, però no per això més justificables.
Resta saber  fins a quin punt en una declaració com la del principi no hi ha més caradura o ganduleria que no pas sinceritat... És clar que alguns dels que ens manen han fet d'aquesta manera de fer un modus vivendi i van per la vida amb més cara que espatlla. Quin exemple donem?