27 de novembre del 2020

Equilibris

Aquest cap de setmana plujós i gris no presagia caminades intenses i reparadores sota l'escalf del sol tebi de tardor. Què hi farem! Aprofitaré el recolliment per fer endreça de tasques pendents de corregir. I, el lleure, el destinaré a deixar-me abduir des del sofà per algun pla que inclogui cine (sense crispetes) o alguna sèrie per evadir-me de tot i de res. Entremig de tot, encara farem dissabte, que hi ha feines que, si bé poden esperar, sempre ens fan rau-rau.  En qualsevol cas, seguiré lluitant per trobar l'equilibri al teu costat, encara que no puguem caminar frec a frec ni arribar físicament a cap meta modesta a uns milers de metres. 

Sí: ja ho sé que la pluja no m'impedeix de moure'm i que per això hi ha els paraigües i les jaquetes impermeables, però l'horitzó d'un camí enfangat en un dia gris a aquestes alçades del divendres no m'acaba de fer el pes. Potser, simplement, perquè després d'una setmana de llamps i trons (metafòrics), de regir i corregir el que he pogut i d'embastar petits projectes d'aula, queda poca energia per pensar a arrossegar els peus pel fang. Pot ser, tambė, que el bombardeig continuat d'ofertes meravelloses i irresistibles per aprofitar aquest refotut Black Friday m'hagi acabat de xuclar l'ànim o d'anul.lar la voluntat. Per cert, senyors: NO vull comprar res avui. Amb fer la compra del súper em dono per satisfeta...

Quin cansament. És clar que sempre em queda el meu petit remei de pobra: escriure quatre ratlles, passar algunes (poques o moltes) pàgines d'algun llibre que m'acompanya i deixar-me endur per la gula més estesa en els sopars familiars dels divendres confinats: endrapar pizza casolana i beure cervesa abans de deixar anar el cap al coixí amb la satisfacció simple i prosaica de saber que demà el despertador no tocarà.

Primer, però, ens haurem d'afanyar a omplir el rebost.

A reveure, que demà ja serà un altre dia!



Blaumut, "Equilibri"

12 de novembre del 2020

Metralla

 

Plores sense consol amb ulls eixorcs 

Quan, tossuts, els dies se’t tornen grisos:

Una remor sorda et remou l’ànima.

I et fas més forta en el teu dolor,

Captiva en la incertesa d’uns desitjos

que et metrallen tothora

Mentre prems amb ràbia  les parpelles

Buscant un consol que mai no trobes.

 



 Franz Liszt, "Liebestraum", S. 541 N.3
 

Ofec

A vegades sembla que em falta l'aire. I no és culpa de la mascareta, complement indispensable en la meva/nostra vida pública i, en molts casos, també en la privada. No: l'ofec que sento no és físic, perquè malgrat que me n'allibero així que arribo a casa o que sec sola al cotxe, les condicions de la meva feina m'han fet comprovar que es pot conviure amb l'ús d'aquest element sense sortir-ne especialment perjudicats. Encara que a vegades la veu se'ns rogalli una mica més per l'ús habitual i per les dificultats afegides -no és tan fàcil projectar la veu dins l'aula-; o que a la nostra pell  l'efecte sauna no li faci especialment cap bé (ja m'entendreu els que teniu un cutis poc delicat que s'altera per qualsevol circumstància). L'ofec que sento és un ofec de l'ànima. De no arribar a tot el que voldria. De necessitar moments d'esbarjo que la situació ens nega; de veure, impotent, com pateixen els altres... Perquè se'm trenca el cor de veure que els meus fills se n'estan d'abraçar els avis, que el gran ha fet divuit anys tancat a casa quan li tocava de volar, que les abraçades són virtuals i les reunions, al menjador de casa. I perquè en circumstàncies així, no és fàcil mantenir clars els límits entre les obligacions laborals, l'atenció a les necessitats domèstiques i el temps de lleure.

Però ho entenc i em resigno. No hi ha més. I miro de suplir les mancances aprofitant millor els instants: camino/corro quan em lleu (sense anar-me'n enllà dels municipis limítrofs) i procuro dur al dia les coses de casa (encara que, de tant en tant, se m'enganxi el sofregit perquè no em sé estar d'amortitzar el temps mirant de fer dues coses alhora). Em distrec una mica mirant alguna sèrie de TV o reprenc lectures que esperaven el seu torn. La dèria de fer pastissos no m'ha arribat encara. Tant se val. Com que soc humana (i ben terrenal) assumeixo que soc imperfecta i, per si de cas, demano perdó per no arribar a tot. I una mica d'auxili per no quedar-me sense respir en moments d'angoixa. Potser m'oblido una mica de mi, encara que als fills adolescents, quan els pares es queixen els costa ben poc de dir-los que són uns egoistes que els volen controlar la vida o que no n'hi ha per tant, perquè la feina, al final, sempre es fa.

Paciència...

Salut!

Lluís Llach, "No abarateixis el somni"



1 de novembre del 2020

1 de novembre. Reflexions semiconfinades

1 de novembre. Tots Sants i no hem anat al cementiri... Tant se val, però, perquè el dia ha estat emboirat i el pes d'aquest confinament que és i no és ha fet present a l'ànima la melangia d'aquestes dates. Sort encara, i ja en puc donar gràcies, que ens és permès d'estirar les cames i prendre aire en l'entorn proper. I que, després de prendre aire i d'acumular uns quants quilòmetres de llibertat a les cames, puc tornar a la tinta i al paper  per corregir exàmens; o abocar-me a la pantalla de l'ordinador per continuar programant, revisant, connectant, creant... 

Tant se val si és diumenge o dilluns. Un dia més. És el pa de cada dia d'aquest curs híbrid, incert, que obliga a planificar l'imprevist, a tenir gairebé el do de la ubiqüitat i a treure enginy i forces d'on sigui. I en què retrobar certes rutines fa bé: és just i necessari (com diria al missal).  Perquè, altrament, ens acabaria caient a sobre el sostre de les obligacions que no cessen i del patiment silent que provoca ser mare d'adolescents i filla de pares entrats en anys...

Farem bondat, per més que costi i que de vegades la temptació de sublevar-se hi sigui. Farem bondat perquè toca, perquè som pares i som fills, perquè ho necessitem i perquè tot és ja prou complicat. I seguirem aprenent a viure en aquesta incertesa i prenent alè en les petites gestes de cada dia.

Salut i força!

Prince, "Purple rain"