21 de febrer del 2017

Comences a caminar per la teva cinquena dècada...

(Dedicat ahir a en José Antonio, el meu cunyat, que en feia cinquanta, sense ombres i sense Grey...)

Avui comences a caminar amb pas ferm per la teva cinquena dècada. I et mantindràs, segur, fidel al teu lema: viu i deixa viure.  Perquè tu saps aprofitar com ningú els plaers senzills de la vida i treure el suc a les petites coses que et fan feliç: el menjar que et ve de gust, la passejada amb el gos, una sortida amb bicicleta o una migdiada ben aprofitada. Qualsevol excusa és bona per veure't gaudir com un nen amb sabates noves. Per sort, en això l'edat no t'ha canviat gens.  Sí que se t'ha moderat aquella impulsivitat que de jove de vegades t'empenyia. L'has canalitzat fent esport i dedicant-te als teus.

Que la vida no és sempre de color de rosa  ho saps tu com qualsevol altre, però, si fas balanç, potsestar ben satisfet del que has aconseguit en aquest camí: entre altres coses, una família que t'estima per sobre de totes les coses i un lloc al cor de molta gent que destaca de tu l'esperit servicial i la bondat...
Que ets sensible i patidor, també és un fet: els peixos, encara que a vegades no ho sembli, som així. I a vegades patim i fem patir. Però saps fer-te estimar.

PER MOLTS ANYS, cunyat!


19 de febrer del 2017

A l'Anna Maria, en un moment d'ombres.

A mig matí l'Anna Maria ens ha comunicat una notícia que no hauríem volgut rebre: en Josep, el seu marit, ens ha deixat. Res no pot esborrar el dolor ni fer-lo més lleu, però la companyia de la gent propera ajuda a fer passable un tràngol que obre un buit immens al cor. Sé que serà així, Anna Maria, que tota la gent que us estima et sabrà fer costat i t'agombolarà perquè hi vegis més enllà de les ombres.

En Josep i l'Anna Maria els vaig conèixer fa una bona colla d'anys, quan jo era una jove estudiant i, seguint la petja del meu pare, vaig fer de les conferències culturals al Casino Menestral una cita ineludible cada vespre de divendres. Aquelles vetllades a l'antiga biblioteca de l'edifici del Casino, que em tenia el cor robat  (batejada més tard amb el nom del malaurat Ernest Lluch), em van permetre tractar un grup de gent meravellosa i il·lusionada en la seva tasca. En Jordi Pla presidia aleshores l'agrupació. Havia agafat el testimoni de la primera etapa. Al seu voltant, gent com l'Anna Maria Velaz i en Josep Portas, en Joan Cusí,  la Carme Pagès, la Carme Garcia, la Teresa o l'Arturo Jacomet  (que feia el recompte d'assistents a cada sessió) vetllaven per mantenir el nivell cada curs. Em deixo noms: ja em disculpareu.
Quan en Jordi Pla, feliç de veure'm asseguda divendres rere divendres entre els assistents a la cita d'Atenea, em va convidar a formar part de la Junta em va fer una il·lusió immensa. I li he de donar les gràcies, una vegada més, perquè això em va permetre un tracte encara més proper amb aquella colla d'entusiastes de la cultura que ens trobàvem cada dimarts a la vella biblioteca per organitzar les activitats i fer petar la xerrada (quan en Jacomet no ens distreia amb algun acudit dels seus i en Josep l'havia de "renyar" per poder tornar a anar per feina). En Josep i l'Anna Maria em van acollir gairebé com una filla en aquell petit cercle. I vam acabar descobrint alguna cosa més que ens unia: aleshores jo ja feia poc que m'havia casat i un dia que ens vam trobar a en Josep li va fer molta il·lusió recordar que en Joan era aquell vailet que més d'una vegada havia dut al futbol de jove.
Va ser una etapa molt bonica en què en Jordi va passar el relleu merescut de la presidència a l'Anna Maria. I vam continuar treballant.
Però l'arribada dels fills em va obligar a fer un recés i deixar la primera línia. La meva relació amb els amics d'Atenea va esdevenir intermitent, però sempre els he dut al cor. Les bones coneixences que hi vaig fer en són penyora. I en Josep i l'Anna s'hi compten, sens dubte.

Jo, Josep, et continuaré veient assegut allà, a la sala Abdó Terrades d'aquesta seu provisional del Casino (que per a tu ha estat la definitiva), fent costat a la teva Anna Maria...

M. Àngels
19 de febrer de 2017

 
Que la terra et sigui lleu!


En record seu, aquí sota reprodueixo un dels primers posts d'aquest bloc, una tramuntanada que vaig dedicar als amics d'Atenea al final dels curs 2008-2009:
ATENEA: AGRUPACIÓ DE CULTURA DEL CASINO MENESTRAL FIGUERENC

Ja fa una bona colla d'anys que, de la mà del meu pare, vaig descobrir el petit i exquisit plaer de les xerrades vespertines dels divendres a Atenea, l'agrupació de cultura del Casino Menestral Figuerenc. De manera que, sense gaire esforç per part meva, van convertir-se en una cita esperada i ineludible. Aquesta finestra oberta al món de la cultura gràcies a l'afany, l'entusiasme i la diligència d'aquells que uns anys abans s'havien proposat recuperar-ne el sentit i l'esperit primigenis anava fent camí pausadament, amb discreció i diligència.
Des d'aleshores, encara estudiant, hi he anat descobrint una petita “parròquia” d'amics fidels que esperen com jo cada curs les propostes d'un cartell sempre golós (de conferències, presentacions i altres actes) d'aquesta tribuna oberta tant als estudiosos locals com a personalitats de més enllà. Fer-ne la relació completa seria llarg, però de tots és prou conegut el protagonisme discret que una figura intel·lectual de primer ordre com Maria Àngels Anglada va tenir en aquest petit cercle, per activa i per passiva. No és gens estrany que any rere any es continuï retent merescut homenatge a una dona de presència tan discreta com modèlica.
La Biblioteca del Casino Menestral al carrer Ample ha estat durant anys la seu d'aquests tasts de cultura: un espai acollidor i ple d'Història i d'històries... Aquella biblioteca batejada fa uns anys en memòria del malaguanyat Ernest Lluch, amic fidel d'Atenea, sempre a punt de venir quan se'l convidava; la darrera vegada, justament poques setmanes abans de la seva mort cruel i innecessària. (Encara en recordo vivament el to franc i afable de la conversa informal al final de la seva darrera confèrencia, com sento també, vívidament, com se'm glaçà el cor un matí d'hivern en rebre, incrèdula, la notícia del seu assassinat).
L'exili forçat per les circumstàncies (qui vol presumir, ha de patir!) no ens ha privat de continuar sentint com a fons de les trobades d'Atenea les melodies assajades pels estudiants de música del Casino Menestral.
Satisfà molt veure com, malgrat el pas dels anys i la diversificació de l'oferta cultural figuerenca, Atenea continua sent un espai de trobada viu i vigent i amb capacitat per atraure figures intel·lectuals de primer ordre .
És cert que la vitalitat de la cultura a la nostra ciutat no satisfà tothom; com ho és que en alguns moments aquests darrers temps el desgavell ha estat prou perceptible i que en alguns moments es troba a faltar certa coordinació; també és innegable que hi ha hagut errors reprobables que no haurien de repetir-se mai més (és, com a poc, trist que tot un Premi Nacional de Poesia s'hagi de presentar i acomiadar tot sol en un acte de to massa improvisat). De tota manera, si hem de creure el que ens diuen els que vénen de fora, podem estar prou cofois. Atenea hi té, innegablement, la seva part de mèrit: al llarg dels anys ha anat fent camí amb el seu estil de sempre, fent de la discreció i la diligència el seu lema. I així, el nom de l'Agrupació de Cultura del CMF ha esdevingut una garantia, avalada pels anys de feina ben feta i per la satisfacció dels conferenciants agraïts per l'acollida sempre càlida que se'ls dispensa; alguns avui ja són veritables amics que ens fan d'ambaixadors arreu del territori.
La major part del mèrit s'ha d'atribuir a l'esforç i constància de la presidenta de l'Agrupació, Anna Maria Velaz, que ja fa uns anys va prendre el relleu de Jordi Pla (home savi i discret que mereix el meu homenatge més sentit) al capdavant d'aquest repte engrescador.

3 de juny de 2009

15 de febrer del 2017

(Re)incorporació tardana

Resultat d'imatges de llapis de colorsM'he incorporat tardanament. Cap problema. Potser, bromejo amb els companys de claustre, necessitaré un PI (pla individualitzat) per recuperar el temps perdut i posar-me al dia! Ves que no m'hagin canviat les sigles, els currículums i les programacions en aquest curs i mig d'absència! Però, avantatges de l'edat, arribo amb el rodatge fet i moltes ganes d'aprendre ràpid. No m'arronso. El centre és nou per a mi, però la sopa d'all fa massa anys que està inventada. He tornat a les aules. Coses de la vida i de la política. De fet, simplement m'he reincorporat a la meva plaça docent, un lloc que encara no havia arribat a ocupar quan vaig sucumbir a una aventura que n'ho m'ha anat, malgrat el final precipitat, gens malament. Un parèntesi laboral que m'ha permès continuar aprenent i explorar habilitats diferents de les que normalment treballo. I conèixer altres persones i perfils. 
Setze mesos enrere havia acceptat fer un pas enrere; un canvi necessari per observar amb distància l'ofici i agafar alè, però també un pas endavant per conèixer de primera mà la complexitat de l'administració municipal. S'ha acabat. Cap recança. Ni me'n desdic ni en renego. Ha estat un itinerari personalment positiu:  treballar al costat d'un veritable equip en què la comunicació i el respecte han estat la clau no s'ha de menystenir. Hem treballat amb ganes, il·lusió i compartint projectes. I amb una premissa clara: l'absoluta necessitat de compartir la informació i d'estendre la mà. Aquests valors no són els més estesos: què us n'he de dir! Continuarem arremangant-nos, que la feina no es fa sola...  Sort a tots els bons companys que deixo! Continueu donant sentit al vostre camí diari! Ja sabeu on sóc: les portes s'ajusten, però no es tornen a tancar mai del tot per a aquells amb qui compartim etapes del viatge.
Per a mi, s'ha acabat. Però després d'un adéu ve una altre principi. Des del primer moment vaig partir d'aquesta premissa: una incursió passatgera en un món que no és ben bé el meu (però que respecto i m'atrau) amb un horitzó sempre clar a curt termini. L'horitzó sempre ha estat tornar a les aules de l'institut, a compartir afanys amb els col·legues del meu món, a conviure amb l'adolescència que no cessa neguits i reptes.  Ho enyorava, és clar.
Per això, malgrat aquest sotrac i la urgència d'un retorn previsible, però no previst encara, em faig creus que hi hagi tanta gent a qui li costi tornar al seu lloc. Cal saber molt bé d'on venim i quin és el valor que donem a les coses per a ser capaços de viure, entendre i fins i tot propiciar els canvis... El fracàs és no saber-ho veure i no voler-ho entendre. I aferrar-se a l'insubstancial per continuar construint castells en l'aire i quimeres. Quin mal viure, no?

9 de febrer del 2017

Seny i rauxa

Quan era adolescent i no m'estimava gaire, em podia fer plorar la lletra d'una cançó ("Com t'ho podria dir, perquè em fos senzill...") i encimbellar-me una mirada fugaç, caçada furtivament, d'aquell noi que m'agradava. Un  dia no valia res i l'endemà m'havia de menjar el món. Passava de tot a res, del cim més elevat a la fondalada més fosca. 
L'adolescència és un capítol de la nostra vida fet de llums i d'ombres. Les passions viuen un daltabaix frenètic i continu quan aprenem, maldestrament, a fer-nos grans. Patim i fem patir mentre busquem, sense fer gaire cas de les brúixoles ni dels mapes, el camí que ens duu a ser adults. Ser adolescent comporta un punt indestriable de rebel·lia, una gosadia descarada, la necessitat imperiosa de posar en qüestió qualsevol norma i la voluntat temerària d'experimentar. L'adolescència, però, és una malaltia que es cura amb l'edat. I que generalment no deixa seqüeles, encara que en alguns casos es cronifica. Per sort o per desgràcia, aquella muntanya russa emocional en què viatgem els anys d'adolescència es redreça poc a poc i, sisplau o per força, qui més qui menys apren a comptar fins a deu abans de dir segons quines coses, a valorar les conseqüències de segons quins actes o a transgredir des de certa posició de confort perquè el sentit de la responsabilitat, ai las!, ens posa a lloc. La majoria deixem de ser emprenedors en potència, aventurers forasenyats, somniadors il·lusos. El seny, en molts casos, s'imposa a la rauxa. Però si som prou vius, podem esquivar el fracàs que representa amotllar-se a aquest destí que ens podria encotillar i seguir gaudint, jugant, vivint... La vida no és, sortosament, tan simple, previsible i planera. I aprenem a conviure amb les nostres contradiccions i febleses i, si l'entorn ens hi acompanya, traiem partit de cada moment fent el miracle que seny i rauxa puguin conviure sense abocar-nos al precipici. Tenim dies i moments de desencís, rampells feridors, dubtes que paralitzen i errors irreparables... però aprenem a viure amb les nostres febleses i a entendre que necessitem dels altres per a fer-nos forts allà on nosaltres no en som prou.
Si més no, m'agrada pensar que és així... perquè en aquest món que ens envolta no sempre el devenir dels fets és prou lògic i la realitat s'entossudeix, sovint, a superar la ficció. I convivim amb adults que no han après a fer-se grans.


3 de febrer del 2017

Contra els tòpics: llibres, arbres i fills...

Tenir un fill, plantar un arbre, escriure un llibre... En aquest ordre o en qualsevol altre. El tòpic diu que cal complir amb aquests tres preceptes per assolir la felicitat. Quanta gent absolutament abocada a la infelicitat, si això fos cert! Però com a filosofia de vida, puc arribar a comprar la idea i a fer-la meva. Me n'interessa el fons. Si més no, perquè indueix a prendre responsabilitats, a tenir metes, a ser actiu en la recerca. La felicitat no és un do que ens arribi per infusió divina. No és tampoc un estat permanent ni durador. La felicitat està feta d'una successió, amb solució de continuïtat, d'instants feliços, de moments viscuts amb joia o de parèntesis de serenor. Probablement no és més que un balanç en què l'equilibri entre sentiments i estats d'ànim ben diversos ens decanta cap al positivisme. No hi ha, però, ni fórmules, ni percentatges, ni patrons que ens ajudin a trobar-la. I així, allò que ahir ens feia feliços, potser avui ja no ens en fa. O envegem banament la pretesa felicitat d'altres. O ignorem que ho som, fins que deixem de ser-ho...

Però no vull fer un tractat sobre la recerca de la felicitat. No. Només reflexiono sobre què m'omple...
I sí, alguna cosa hi ha en el tòpic que m'ajuda a completar els meus moments feliços: tinc dos fills, algun dia vaig plantar un arbre i, si bé, molt probablement, mai no escriuré un llibre, m'entretinc confegint textos.

Els fills no fan la felicitat: mai no recomanararia de manera absoluta  a algú que tingués un fill per a assolir una felicitat que se li esmuny. Tenir fills vol dir responsabilitat, patiment, dolor, renúncia... però alhora també vol dir generositat, estímul, lluita, aprenentatge. Jo sóc feliç de ser mare. Molt. I en gaudeixo tant com puc. I, paradoxalment, ser mare també em va ensenyar a ser filla i a gaudir dels moments amb els meus pares. Segur que alguns ja enteneu que vull dir: la vida ens va ensenyant a ser autònoms, a fer la nostra, a volar, però el divorci que tot jove pateix dels pares en l'adolescència i la primera joventut, sovint desemboca en un retrobament quan s'assumeix la paternitat pròpia.

Plantar un arbre o cultivar un hortet signifiquen comunió amb la natura, una altra manera de deixar petja. Jo, tan maldestra amb les plantes que fins i tot se'm moren les artificials, també vaig plantar arbres de petita i arbustos de més gran. Però la metàfora que significa plantar un arbre va més enllà. Els moments d'immersió en l'entorn natural també són instants feliços: les passejades solitàries en camins de muntanya, les sortides a caçar bolets, l'observació encuriosida del paisatge...

I escriure un llibre. No una novel·la amb argument: introducció, nus i desenllaç. Ni una ssaig ben endreçat: fascicles inconnexos que prenen sentit amb la perspectiva del temps. Trencadís de reflexions sense pretensions. Paper i ploma. Pantalla i teclat. Pensaments, històries entre la veritat i la ficció. El relat d'allò que som, o d'allò que voldríem ser. El llibre de la nostra vida, que s'escriu, sovint, al marge de la nostra voluntat. En som protagonistes, antagonistes, autors i espectadors... Hi ha moments per a tot. No: probalment jo no escriuré mai un llibre, perquè el llibre, tossut, ja es va escrivint tot sol.