Tenir un fill, plantar un arbre, escriure un llibre... En aquest ordre o en qualsevol altre. El tòpic diu que cal complir amb aquests tres preceptes per assolir la felicitat. Quanta gent absolutament abocada a la infelicitat, si això fos cert! Però com a filosofia de vida, puc arribar a comprar la idea i a fer-la meva. Me n'interessa el fons. Si més no, perquè indueix a prendre responsabilitats, a tenir metes, a ser actiu en la recerca. La felicitat no és un do que ens arribi per infusió divina. No és tampoc un estat permanent ni durador. La felicitat està feta d'una successió, amb solució de continuïtat, d'instants feliços, de moments viscuts amb joia o de parèntesis de serenor. Probablement no és més que un balanç en què l'equilibri entre sentiments i estats d'ànim ben diversos ens decanta cap al positivisme. No hi ha, però, ni fórmules, ni percentatges, ni patrons que ens ajudin a trobar-la. I així, allò que ahir ens feia feliços, potser avui ja no ens en fa. O envegem banament la pretesa felicitat d'altres. O ignorem que ho som, fins que deixem de ser-ho...
Però no vull fer un tractat sobre la recerca de la felicitat. No. Només reflexiono sobre què m'omple...
I sí, alguna cosa hi ha en el tòpic que m'ajuda a completar els meus moments feliços: tinc dos fills, algun dia vaig plantar un arbre i, si bé, molt probablement, mai no escriuré un llibre, m'entretinc confegint textos.
Els fills no fan la felicitat: mai no recomanararia de manera absoluta a algú que tingués un fill per a assolir una felicitat que se li esmuny. Tenir fills vol dir responsabilitat, patiment, dolor, renúncia... però alhora també vol dir generositat, estímul, lluita, aprenentatge. Jo sóc feliç de ser mare. Molt. I en gaudeixo tant com puc. I, paradoxalment, ser mare també em va ensenyar a ser filla i a gaudir dels moments amb els meus pares. Segur que alguns ja enteneu que vull dir: la vida ens va ensenyant a ser autònoms, a fer la nostra, a volar, però el divorci que tot jove pateix dels pares en l'adolescència i la primera joventut, sovint desemboca en un retrobament quan s'assumeix la paternitat pròpia.
Plantar un arbre o cultivar un hortet signifiquen comunió amb la natura, una altra manera de deixar petja. Jo, tan maldestra amb les plantes que fins i tot se'm moren les artificials, també vaig plantar arbres de petita i arbustos de més gran. Però la metàfora que significa plantar un arbre va més enllà. Els moments d'immersió en l'entorn natural també són instants feliços: les passejades solitàries en camins de muntanya, les sortides a caçar bolets, l'observació encuriosida del paisatge...
I escriure un llibre. No una novel·la amb argument: introducció, nus i desenllaç. Ni una ssaig ben endreçat: fascicles inconnexos que prenen sentit amb la perspectiva del temps. Trencadís de reflexions sense pretensions. Paper i ploma. Pantalla i teclat. Pensaments, històries entre la veritat i la ficció. El relat d'allò que som, o d'allò que voldríem ser. El llibre de la nostra vida, que s'escriu, sovint, al marge de la nostra voluntat. En som protagonistes, antagonistes, autors i espectadors... Hi ha moments per a tot. No: probalment jo no escriuré mai un llibre, perquè el llibre, tossut, ja es va escrivint tot sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada