30 de desembre del 2016

Amb la lletra que més ens agradi



Platja de Sant Martí d'Empúries un dia de desembre... (MAVS)
Un altre any que se'ns escorre de les mans... una oportunitat més per passar pàgina, per redreçar camins o per deixar-nos endur, simplement, per la inèrcia dels petits grans reptes quotidians. Qui sap si no és més assenyat això darrer!
A vegades se sent a dir que tota ambició és poca i que cal aspirar al màxim per arribar a alguna cosa. Qui lo sa?   Potser són les petites ambicions aquelles més capaces de moure cel i terra i de produir-nos les sotragades més fructíferes. Tant se val: la gràcia de tot plegat, el veritable sentit de la vida, és que no hi ha fórmules infalibles, ni claus que ens obrin totes les portes, ni respostes per a tot. Però hi ha onades que ens bressolen, tempestes que ens sacsegen, rieres que, de vegades, ens fan difícil travessar el camí. Dies de sol i cels de plom. Somriures i llàgrimes. Joia i dolor. Portes que es tanquen i mans esteses.

Deixem-nos dur, doncs, per la incertesa, però amb coratge per afrontar els reptes que la vida ens depari,  amb constància per continuar treballant i amb tota la il·lusió per viure i compartir els bons moments i per saber deixar-nos acompanyar quan la vida ens posa a prova.
 
Compartim tant com puguem, escoltem amb atenció i respecte i no renunciem mai a fer escoltar la nostra veu.
Comencem a escriure el primer capítol de l'any amb la lletra que més ens agradi!



Carl Orff, "O fortuna", Carmina Burana

Feliç any 2017!

20 de desembre del 2016

Nadal 2016

           



Emprendrem aquests dies mandrosos, buscant un alfabet conegut que ens ajudi a compondre frases que donin sentit a l’inexplicable. Escriurem pàgines  amb la lletra serena dels cors tranquils o amb el traç insegur de les nostres incerteses. Serem feliços, o ens en farem la il·lusió. O, potser, omplirem els fulls amb la lletra estripada dels cors desconsolats... 
Una barreja de pàgines viscudes i capítols encara per escriure se’ns farà inevitablement present.  I buscarem el consol en les lletres conegudes de les cançons que ens bressolen quan ens vencen la son i la feixuguesa del viure. Cridarem proclames amb l’esperança que es facin realitat, i fugirem dels neguits amb versos amables. 
I, amb tinta indeleble, escriurem unes pàgines més a les nostres vides. Perquè, malgrat tot, aquestes dates se’ns graven amb foc al record, any rere any.

Fem, doncs, el possible per escriure capítols que ens evoquin aromes amables; perquè els mals moments vagin a la paperera dels esborranys descartats. Però sense recances: els esbossos imperfectes ens serveixen per aprendre. I, què és la vida, sinó un etern aprenentatge? Encara que, de vegades, ens pugui fer mal, o ens costi tan d’entendre!


"Cant d'esperança", del mestre Pere Puig, interpretada per la Coral de l'Escola Sant Pau al concert de final del curs 2015-2016

Figueres
Nadal 2016

20 de novembre del 2016

Cicatrius



Perdonar no vol dir oblidar... per sort o per desgràcia.
Per més que ens pesi a l'ànima, les cicatrius que alguns fets van deixant a la nostra vida són inesborrables. Hi ha combats sagnants i conteses lleus. Podem atenuar el dolor, i fins i tot pot arribar a desaparèixer. Prou sabem que hi ha ferides que curen sense deixar seqüeles, però fins i tot les cicatrius més subtils, aquelles que amb prou feines són una ombra indolora, hi són per a fer-nos presents dolors viscuts. Quan ens arriben, és per quedar-s'hi. 
I si això passa amb les màcules del cos, no podem esperar que sigui d'una altra manera amb les nafres de l'esperit...
Segur que tots tenim moments, dates, senyals, fets, per insignificants que ens puguin semblar, que ens posen en alerta. I aprenem, amb més o menys destresa, a conviure-hi. Perquè el temps ens ajuda a conèixer les nostres línies vermelles, a desoir les paraules que ens poden fer mal, a evitar els gestos que ens poden fer reviure certs episodis dolorosos. 
Però, el temps, que posa coses a lloc i atempera la consciència de certes ferides de l'ànima, no és mai prou per negar a la memòria l'existència d'instants foscos. Mai més no podem ser neutres davant les  cicatrius que la vida ens causa...
I perdonem, però no podem oblidar, que certes persones són tòxiques i que no hi ha mai treva. Per més que el dolor se sufoqui, se'n manté latent el record. Per això, per anys que passin, hi ha dates que no podem evitar el neguit, dies que voldríem poder passar de llarg al calendari perquè ens remouen dolors somorts que ens activen el senyal d'alarma.

Però, la vida és vida perquè té clarobscurs.


1 de novembre del 2016

Tots Sants


I avui, sota la tebior del sol d'aquest novembre incipient, hem encaminat els nostres passos cap a l'avinguda on ens donem la mà els que encara bateguem amb els nostres morts, amb els altres morts... amb els records de lluny i de prop.

La boira de primera hora ha escampat i ens ha desvetllat un cel clar que ens ha fet d'aixopluc en el nostre passeig ritual pel fossar. Un any més. 

I a la necròpoli que avui abandona la solitud i el silenci per la invasió pacífica que ens hi aboca cada diada de Tots Sants, ens hem encarat, amb serenor, a la certesa avinent de la mort. 

Allà ens hi espera, silent, la mort. La mort com a lliçó de vida; i la paradoxa que ens pertorba en el camí: la vida com a aprenentatge que ens duu irremissiblement cap a la mort.


 Lluís Llach,  "Arran de terra" (de Verges 50)


14 d’octubre del 2016

Trobadors

Us imagineu un curs de literatura medieval sense lloc per als trobadors? Podríem entendre l'immens corpus de la nostra literatura medieval deixant-ne al marge la petja inesborrable d'aquells poetes occitans? Mentre uns "recontaven noves", altres concebien versos lírics, indestriables de les melodies que els feien de suport i ajudaven a difondre'ls. Podem concebre que la nostra aproximació als pares de la lírica culta en les llengües romàniques vulgars serà sempre un exercici imperfecte perquè ens en manquen les melodies?
Acceptem sense discutir que, amb gèneres i estils diversos, des de l'occità Guillem de Peitieu (nat al segle XI) fins al nostre Cerverí de Girona (mort a la darreria del segle XIII), els trobadors foren grans poetes, dignes de ser reconeguts i honorats. La influència que exerciren en la lírica catalana medieval en justifica sobradament l'estudi, és cert. En qualsevol cas, no en discutim la pertinença al gairebé sacrosant món de la literatura. Aquells cantautors de fa centúries sí que eren poetes! En canvi, a alguns els esgarrifa que hagin donat el Nobel de literatura a un trobador dels nostres temps, Bob Dylan. 
Francament, no veig on és el problema. Potser comença a ser hora que ens traguem complexos i reconeguem que la literatura també pot ser en les lletres de moltes cançons. Mil gràcies, doncs.
Només espero que en un excés d'eufòria i obertura de mires alguns no s'animin massa i l'any vinent donin el Cervantes a en Georgie Dann o el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes als lletristes de Macedònia. Dit sigui, que quedi clar, amb tot el respecte que es mereixen.

 Balada per a un trobador, Joan Manuel Serrat

12 d’octubre del 2016

Canvis d'armari

Resultat d'imatges de ordenar armarioAvui no celebro res, més enllà del plaer de no haver de llevar-me d'hora per imperatiu laboral i de poder passar un dia tranquil amb la família. He aprofitat per mandrejar més estona al llit, això sí, per poder abordar després amb més ganes la repassada tan necessària als armaris en època de canvi de temps. En tot cas, celebro que hagi arribat la fresca per poder recuperar la sensació de dormir acotxada sota el nòrdic i de trobar a faltar les mànigues quan estic aturada gaire estona.
Com en cada canvi d'armari, he constatat que la mainada creix i que, com sempre, hi ha peces que hauran de canviar de mans. Tampoc no és res nou descobrir que hi ha roba d'aquella que sempre tenim per si de cas però que mai no trobem el moment de posar-nos. I que altres peces, per més que ens agradin, ja no estan en condicions, o bé no ens escauen gens (i tan bé que ens hi vèiem l'any passat!) i els hem de donar el passaport definitiu... Em continuo resistint a desprendre'm d'aquells pantalons d'alpaca grisos que fa quinze anys que pengen al mateix penjador de l'armari perquè ingènuament penso que algun dia hi tornaré a cabre. Però em desfaig, en canvi, de dues relíquies més. La mateixa història de cada vegada...

Aquests canvis d'armari rutinaris i necessaris conviuen amb els canvis d'armari virtuals que, de tant en tant, convé fer. No us esvereu: no em refereixo a sortides d'armari, encara que a vegades també n'hi ha. Parlo de fer endreça en les nostres vides, de posar ordre a les idees, d'aturar-nos per prendre un respir i agafar nova embranzida. I un dia gris com avui, amb tants matisos de grisor i aires de pluja persistent que convida al recolliment, segur que és un bon moment per fer-ho.

Jo avui acabaré amb més espai a l'armari, bosses plenes de roba per repartir i, malgrat l'espessor del cel, el cap més serè.

Salut!
Metallica, "Nothing Else Matters"

2 d’octubre del 2016

Concerts canins

 
Quan semblava que el barri començava a preparar-se per a una certa letargia de vespre feiner, amb permís dels cotxes que, en una salmòdia sense fi, circulen carrer avall a totes hores  i d'alguna veu escadussera que no vol/pot acatar el repòs, arrenca l'obertura de l'habitual concert en ca menor i ca major... No sé quants actes tindrà la funció d'avui; hi haurà més protagonisme dels solos o serà un cant coral? El director d'orquestra sembla el mateix de cada dia. I el públic forçós és el veïnat, sofert i sense altra opció que aguantar aquesta olla de grills.
D'un temps ençà proliferen els gossos. De mides i races diverses. I amb amos i mestresses ben diversos també. Potser n'hi ha massa.  O, potser, simplement, el que hi ha és massa inconsciència en molts subjectes que decideixen que seran capaços de tenir les pobres bèsties i atendre-les com cal tancades en pisos i terrats. Persones que potser tindran mandra a l'hora de passejar les mascotes o que sentiran repugnància per recollir-ne els excrements i que miraran cap a l'altra banda i xiularan com si res quan pixin a qualsevol cantonada i marquin territori davant la porta equivocada. Desconsiderats que ignoren els lladrucs dels gossos i s'arreceren a casa fent-se el sord per por, potser, que algun veí amb el sac de la paciència esgotat els estavelli un test pel cap si treuen el nas en ple festival. Deuen gastar tots taps per a les orelles! I una bona dosi de tantsemenfotisme per poder mantenir-se ferms en la seva trinxera. 
Que no em diguin que aquests elements s'estimen les bèsties! No!



24 de setembre del 2016

Vint-i-quatre de setembre i et recordo, Padrina

Demà, diada de la Mercè, pot ser que un cel de plom ens cobreixi el dia i ens enterboleixi els sentits. Però no serà un dia trist. Pensaré en tu, padrina, com cada any. I somriuré, com sempre, davant el record de molts moments compartits. El temps cura les absències, encara que deixin cicatrius. Res de nou: què t'he de dir!

Aviat farà vint anys que ens vas deixar, i em sembla que era ahir, l'endemà de Reis. Aquell Nadal et vam vetllar donant-te un escalf que, potser, ja no senties, acompanyant-te en l'adéu irremissible... I te'n vas anar, al capdavall, sense fer gaire enrenou, tal com tu eres.

Demà em vindran de nou al cap detalls, olors, sabors, paraules... Sentiré l'olor de figuera que em retornarà al pati gran de casa teva; la de la userda acabada de tallar que donàvem a les bèsties; la del sutge de la immensa i acollidora llar de foc de la cuina, la de la colònia que compraves a litres...

Assaboriré amb delectança les patates rosses que tallaves al gust de cada un, amb una paciència infinita (la que només gasten els avis!). I pastarem plegades aquells brunyols que vas ensenyar a fer a la mare. (Saps que en guarda com un tresor la fórmula que als nou o deu anys vaig escriure en un quadern de receptes?)

Escoltaré la remor dels teus precs, el fregadís dels teus passos, el cant del gall al femer. Recitaré amb tu l'Àngel de la Guarda, tal com em vas ensenyar que havia de fer cada nit. Reviuré l'enrenou de les festes majors a casa teva, quan tocava fer endreça i parar la taula gran. I els viatges amb bus dels divendres d'estiu que t'acompanyava al mercat de La Bisbal, carregades d'ous per vendre. Potser tornaré als Àngels en aquell bus on l'Alfons i jo ens posàvem a cantar a duo quan ens convidaves a fer-te companyia en l'única excursió que feies, un cop cada any... I em recordaré de l'Arcadi, aquell veí que va quedar cec i s'apropava al portal del pati per saludar-nos, sempre tan content, quan sentia les nostres corredisses, rialles, crits i batusses i ens demanava que li cantéssim alguna cançó. En Joan era massa petit encara aleshores...

Tornaré a la teva falda. No eres dona de gaires afalacs ni romanços. Com a molt, ens explicaves a la teva manera els contes que ja sabíem. Els darrers anys era jo la que t'acaronava...

I recordaré la dona senzilla que vas ser: ferma en la teva devoció i conformada amb els capítols que la vida et va escriure. Em va costar, però vaig entendre el consol que per a tu va ser la fe. Viure deu anys de dependència física i aprendre a veure, escoltar, callar, i a respectar que a casa nostra les normes les marcaven els meus pares havia de ser dur! Que si el nen sortia o anàvem a dormir més tard del compte, o  la meva faldilla era massa curta o el gendre es ficava en política no era cosa teva...

Alguna vegada no em podia estar de buscar brega amb tu: com podies acceptar amb tanta docilitat que amb diners es compressin butlles, la submissió feudal als "senyors", l'acceptació de la "sort" que ens toca viure?
Hi ha tants records per somoure! Però no podem triar gairebé mai quins, ni com, ni quan ens sobrevindran i ens remouran l'ànim. Hi ha tants episodis en una vida!

Àvia Mercè, padrina: al marge dels records, t'estimàvem així, com eres. És clar que tu, avesada a valer-te sola, també vas aprendre a conviure amb nosaltres i ens vas fer fàcil el que no ho era.

He acompanyat el text amb una foto del paisatge que et va acompanyar els darrers anys, aquell que resseguies amb delectança punt per punt, dia rere dia, des de la finestra de la teva habitació de casa, a Palau.  Segur, però, que trobaves a faltar les teves Gavarres: les herbes, els arbres, els bolets, els carrers de Sant Sadurní de l'Heura, les parets de casa teva.

Ja veus: de vegades encara t'enyoro, padrina! Per molts anys!




14 de setembre del 2016

Olor de pluja de setembre

Resultat d'imatges de pluja 
Olor de pluja, essència de terra molla que et pren els sentits i se t'arrapa per fer-te sentir viu i despertar-te els instints somorts. Remor de trons que, arrogants, ens recorden la nostra petitesa a cada llamp que esclata sense treva enmig de la tempesta. I enmig de tot, amatents a l'espera que el xàfec  amaini o es decideixi a persistir en una pluja civilitzada, l'aire fresc que promet un descans reparador, una nit lleugera de passar després de les calorades d'un setembre fins ara xafogós. Pluja de setembre, preludi de tardor...

De moment, i és d'agrair, el retrat és prou bucòlic: fins i tot els veïns propietaris de cànids, indolents de mena, han tingut cura de donar aixopluc als pobres animals i estalviar-los el patiment que la maltempsada els suposa. Aquesta nit hi ha calma: ni lladrucs ni udols. I la pluja és ara ruixim mentre la tronada es desfà i se'n va.

Però aquesta pluja que ens reconforta quan tenim un sostre que ens aixopluga, pot ser tan inclement!
Ja ho deia sàviament Raimon: "Al meu país la pluja no sap ploure..."





6 de setembre del 2016

Gaudir a petits glops del que tenim a mà, saber trobar el gust d'aquelles coses que sovint se'ns escapen, reconèixer la bonior del que ens acompanya cada dia,
 el país que ens configura i que ajudem a configurar... VACANCES!

17 d’agost del 2016

A una amiga

Els amics, diuen, es poden comptar amb els dits d'una mà. I de vegades encara ens en sobren. Ho subscric si entenem l'amistat com quelcom molt més profund que una mera afinitat o una connexió basada en interessos o circumstàncies comuns. L'amistat: aquella connexió pura i desintersada que s'autoalimenta i enforteix amb el tracte i que, paradoxalment, suporta les distàncies i les absències... Potser la tenim sacralitzada. Segur que per viure i treure suc a les petites felicitats que ens ajuden a anar fent camí tampoc no cal tenir una corrua d'amics incondicionals. Probablement n'hi ha prou de viure els bons moments amb aquells que ens hi acompanyen i els propicien i de deixar-nos agombolar quan les coses van mal dades. Sense exclusivitats, sagraments ni altres solemnitats. Segurament la majoria podem presumir de tenir coneguts, col·legues, veïns, familiars i saludats que ens poden acompanyar en circumstàncies ben diverses i amb els quals escrivim capítols de veritable amistat, sense necessitat de fer-ne novel·les èpiques.
Amb tot, està bé reconèixer que hi ha amics que són diferents, persones de qui et sents ben a prop per més terra que te'n separi... Això em passa amb la meva amiga zamorana i la seva familia meravellosa, gent senzilla i generosa que ens va acollir amb els braços i el cor oberts a casa seva durant una part de les nostres vacances. No podíem tenir millors amfitrions per terres castellanes! 
Ja fa uns dies que vam cloure la petita estada a casa seva aclaparats per la seva hospitalitat i bonhomia, amb recança per l'adéu i amb les piles ben carregades -i alguns productes de l'hort al portaequipatges!- sabedors que en Martín, la María i la M.Carmen són, d'alguna manera, la nostra "família" castellana. 
Mil gràcies per ser com sou! Ja sabeu que teniu les portes de casa obertes sempre!


Txarango, "Compta amb mi"


16 d’agost del 2016

Estiu que mandreja

Aquests dies que l'estiu mandreja i tot fa pujada s'agraeixen els menjars i les begudes lleugers, les lectures de digestió suau, les pauses per prendre aire, els punts i a part. No ens fa res anar una mica més a la deriva i començar capítols que probablement no tindran fi. Són dies feixucs de rutines disperses i sons espessos. Però també són dies que ajuden a prendre alè, mentre redescobrim, en la mesura que l'atapeïment de l'agost ens deixa, la meravella d'aquest racó de món on tenim la sort de viure. Convindreu amb mi que no hi ha com sortir del niu, recòrrer altres paisatges i flairar altres terres per deixar de mirar-se el melic. Però per als que som de l'Empordà, aquesta terra té un no sé què que atrapa i et reclama quan te n'allunyes massa. Tenim mar i riu, plana i muntanya, secà i regadiu... i cues atapeïdes al pic de l'agost. Ja vindrà el setembre per a gaudi nostre! Mentrestant, passarem la canícula escoltant melodies que ens afalaguin, llegint pàgines que ens delectin, reposant el cos i l'esperit quan en tinguem ocasió, i gaudint de la llum dels dies que ja es van escurçant. Si som prou savis, sabrem despreocupar-nos del xivarri que ens ve de fora i farem una treva amb els incívics que ens compliquen el descans... l'estiu ja té aquestes coses. I, passet a passet, fent-nos propòsits lleugers per no comprometre'ns massa, arribarem a setembre amb pas ferm per combatre els fels de la quotidianitat i continuar assaborint les mels de les vacances.

I, com que les bicicletes fan estiu, us deixo de companyia les Bicicletes de Blaumut...

Que vagi de gust!

10 de juliol del 2016

Nou primaveres

I avui és la princesa de casa, la que en suma un més. Celebrarem nou primaveres ben florides i lluminoses enmig de la canícula d'un juliol intens...
L'alegria de casa, la princesa sense tron, reina de la nostra república domèstica, lluny de ser la princesa del pèsol, és una tot-terreny amb recursos per anar sempre endavant.
La Jana gaudeix cantant, tocant, llegint, escrivint, aprenent, pintant, corrent, saltant, menjant i ballant.  La Jana riu i viu amb intensitat els moments. Mou, remou i commou. I vol saber, i dir  i escoltar i ser part de tot.
I així, se'ns va fent gran, sense que, de fet, ens sembli que hagi estat gaire temps petita.
La Jana té un germà que admira i que l'admira. I té la sort de gaudir d'una escola acollidora on no vol faltar mai. No té mai por de fer amics i sap guardar els que té.
La Jana sempre rumia: raona, somnia i conclou. Explica històries que viu i reviu. I fa tanta companyia!
La nostra nena, que fa anys, ja en fa nou que ens omple la vida mentre li ensenyem a seguir el camí alhora que ella posa llum al nostre.
Però la Jana també s'enfada, plora, s'encaparra i revoluciona. Té caràcter i se sap fer valer.
Continua així, bonica!
PER MOLTS ANYS!


2 de juliol del 2016

2 de juliol

 
2 de juliol. En Roger avui fa 14 anys. Em seria fàcil, absurdament fàcil, escriure quatre ratlles plenes d'un sentimentalisme carrincló i embafador. Però no: només vull donar gràcies. Encara que així, a la repatellada, segur que se m'escaparan una mica de mel i de sucre, afalacs previsibles d'una mare cofoia del fill (i de ser la mare que el va parir!).
Fa catorze anys sortia de casa a aquesta hora, amb un mal de ronyons que em tenia ben distreta, la canastreta més o menys a punt, probablement totes les pors de món i la il·lusió de saber que aviat veuria la cara del meu fill. Res d'especial: feta un garbuix, com tantes altres mares primerenques!
Uns mesos abans havia començat a aprendre a ser mare, un aprenentatge que mai no té treva ni meta (com l'aprenentatge de ser fill; com la majoria d'aprenentatges de la vida...).
No cal recordar totes les anècdotes dels nou mesos d'espera, però algunes em vénen al cap sense remei: "Nom de peix, li posaràs?" -em deia la meva mare. "Ben bo que és!" I li seguia el joc... "En Sardineta no para quiet, va per futbolista!". " Vés que no te'n vinguin enveges, tant "sardineta"!"
Amb pors, il·lusions, dubtes... ens vam anar fent a la idea que el tres podia ser un bon número i vam "sacrificar" el cuarto de la planxa per encabir-hi el bressol i una nova vida, la d'en Roger. La nostra, si bé no era nova, sí que seria ben diferent des de l'arribada del nadó. La logística es complicava!
Aquell curs vaig tenir la sort de treballar a Girona: nou mesos de substitució, com els nou mesos del meu embaràs. Anava amunt i avall amb tren, dia sí, dia també, i enfilava la pujada de l'institut Vicens Vives amb l'energia minvant i la panxa creixent. El naixement podia ser entorn de Sant Fermí, deia el metge. I la mare patia: "vols dir que no hauries de reposar?". El doctor els darrers dies deia: "sempre pot fer aturar el tren passant prop del Trueta!". Però vaig acabar el curs, amb les avaluacions fetes i tot! Qui sap: potser el nen arribaria abans d'hora! Les revetlles podien precipitar el part. I si naixia per Sant Joan, res no hauria evitat augmentar els joans de la família. Però es veu que els petards no li feien gaire gràcia i va estimar-se més reposar a recer fins passat Sant Pere.
I el dos de juliol vam anar a l'hospital pensant que no calia córrer, però que aquell mal de ronyons que no em deixava estar ni asseguda ni ajaçada bé era motiu per anar a veure què... "Estàs de part, però va per llarg", em van dir a urgències. I al cap de poc més de tres hores ja el teníem aquí. Ni temps de dir "epid..." no va tenir la llevadora! Quin ull clínic!
I el pare, ara sí, va sortir definitivament de dubtes: "que es digui Roger"; al cap i a la fi, Gerard, que era la seva alternativa, tenia la mateixa etimologia: "Famós amb la llança / gloriós i despert".
I en Roger, ens ha sortit així: lluitador, despert, ferm. Un noi amb personalitat, responsable i amb sentit de la justícia que sap (i que continuï així) que l'esforç i la constància són claus per anar endavant i assolir objectius i que arribar a les metes dóna sempre ànims per continuar buscant-ne de noves.
En Roger no és un 10 (Déu nos en guard!) però és un fill excel·lent, amb virtuts i defectes, és clar!

Per molts anys, Roger! 






16 de juny del 2016

Pàgines llegides

Les pàgines llegides  són pàgines viscudes?  No sempre ho són, però,  malgrat tot, sovint ens deixen pòsit.
De fet, hi ha moltes lectures que es viuen plenament, altres lectures que, simplement, ens acompanyen i d'altres sobre les quals llisquem sense més. Però totes fan el seu fet. Ens transporten.
Jo aquests darrers mesos m'he deixat dur a través de llibres ben diversos, pàgines noves, fulls gastats i lletres electròniques. M'he fet la il·lusió de resoldre casos irresolubles, de fer viatges impossibles a través del temps, de conèixer terres estranyes...
He caminat per carrers de Barcelona, per terres irlandeses, pel fred intens de terres castellanes, per les neus del Ripollès, per Austràlia, Berlín, Itàlia, l'Anglaterra del XIX...
He resseguit camins de la memòria, memòries de camins, rastres perduts i hores llunyanes.
He conegut malediccions, dones amb empenta, cels poètics, perdedors savis, assassins funestos, músics en hores baixes, lliçons de vida i de mort...
I hi ha moltes històries més que m'esperen i em piquen l'ullet.

Dono gràcies que hi hagi tantes pàgines escrites per llegir i per ser viscudes.

30 de maig del 2016

Gràcies, Àngel

En Roger de petit no tenia gaire traça amb la pilota. Hi jugava, és clar, com jugava amb cotxes, construccions, playmòbils, contes, llapis de colors o trencaclosques. Amb quatre o cinc anys ens feia riure la seva determinació quan deia que de gran volia ser alcalde. Llegia i inventava històries mentre aprenia els noms de les capitals de tots els continents en atles per a nens. 
De mica en mica, però, va anar descobrint el gust de córrer enmig dels companys de pati per fer-se amb el control de la pilota. Va començar a tornar de l'escola amb els genolls pelats i els pantalons foradats. Però no volia jugar a futbol. No encara. Les disputes futboleres es limitaven al pati (amb algun efecte colateral: els del B no es podien veure amb els de l'A, ja se sap). Fora de l'escola li agradava nedar a la piscina, on només depenia d'ell...
Abans de decidir-se a voler jugar en un equip va tenir la seva etapa d'anàlisi teòrica: s'entretenia mirant i analitzant partits de temporades passades a Barça TV i comentant-ne les jugades amb el seu pare. Coneixia el Dream Team de Cruyff com si l'hagués viscut! 
Fins que un dia va decidir que ja estava preparat per jugar de veritat. Li vam regalar les primeres botes el dia que feia 10 anys. Tocava triar on jugaria. Practicar un esport d'equip segur que seria un bon aprenentatge per a la vida. I no vam tenir gaires dubtes: a Navata hi havia un club de poble amb bones instal·lacions, equips de totes les categories, alguns coneguts i facilitats de conciliació amb la vida que teníem muntada. En Roger hi va aterrar el primer any d'aleví. Una colla dels companys que hi va trobar ja feia unes temporades que corrien per aquells camps, però també hi van arribar vailets d'altres llocs. I van començar a fer un equip, a compartir il·lusions, a patir i gaudir plegats, a assumir responsabilitats. I en Roger va aprendre a posar en pràctica el que havia estudiat abans. Pobrets! Quina angúnia aquelles golejades de principi de temporada! Però, per sort, pares i mares (i germans i germanes) ben avinguts ajudaven a superar els mals tràngols i a gaudir dels progressos que anaven arribant: l'important era i és participar. Però sense perdre mai de vista l'ambició de millorar.

L'Àngel va ser el seu primer entrenador. De fet, ha estat l'únic que ha tingut fins ara. Va dirigir els dos anys dels alevins i va fer el salt al camp gran amb ells quan van arribar a infantils. Cal agrair-li la feina que ha fet amb els nostres fills i la paciència que ha hagut de tenir amb nosaltres. Els ha sabut motivar, acompanyar, educar en el respecte als rivals (i als propis companys) i fer créixer. Com ells, ha tingut pors i dubtes, ha hagut de prendre decisions i ha après a anar endavant. Diuen que ara els deixarà. Llei de vida. Els canvis són inherents a la vida. És el moment de deixar-los en altres mans. Se'ns fan grans i la cosa es complica: l'important és participar, però també calen implicació, motivació i sentit de la responsabilitat. Un bon llegat per arribar a cadets amb els deures fets i per assumir els nous reptes que es plantegen. L'Àngel s'ha esforçat a transmetre'ls-ho. Mil gràcies per tot això i per molt més!

En Roger està molt orgullós d'haver comptat amb la seva confiança i d'haver estat, gràcies a ell, el capità d'aquest equip tres temporades. Ara, que toca un nou canvi d'etapa és un bon moment per deixar les portes obertes, agrair la feina feta i desitjar molta sort i molts encerts a tots plegats, facin camí junts o per separat.

26 de maig del 2016

Espectadors

http://estaticos.elperiodico.com/resources/jpg/6/4/espectador-fent-una-foto-plena-funcio-teatre-grec-dimecres-passat-1438456582246.jpgSi dic que em faig gran, no faig altra cosa que constatar una obvietat i, per tant, sóc ben poc original. Si dic que el meu sac de paciència hi ha dies que s'acaba buidant, tampoc no demostro ser algú extraordinari ni puc presumir de viure cap fenomen excepcional, oi?  Però potser només és això el que explica que em senti sobrepassada.
Potser entendreu més el sentit d'aquestes línies si us faig cinc cèntims de l'origen de la reflexió; potser, fins i tot compartireu amb mi (per poca empatia que tingueu) el que he experimentat aquest vespre intentant gaudir del festival d'extraescolars de l'escola de la meva filla. Sí, ho heu llegit bé: he "intentat" veure i viure la funció, però en molts moments no he passat de ser una mera "aspirant" a espectadora. Mireu que m'he esforçat a seguir l'espectacle ofert per la mainada, però l'incivisme de molts companys de platea m'ha fet ben difícil la feina!

Quina llàstima haver de compartir espai amb adults maleducats que no tenen cap respecte per l'espai on es troben, pels protagonistes de la vetllada ni per la resta d'espectadors! Que la mainada es mogui, sigui incapaç de mantenir el silenci o es desentengui del que passa a escena es pot arribar a entendre i, fins i tot, en alguns moments, acceptar. Però estarem d'acord, suposo, que l'hem d'educar per saber estar en aquestes situacions. I la millor manera de fer-ho és a partir del nostre exemple.
Avui la meva filla era rere l'escenari, però no tinc cap dubte que hauria estat tant o més crítica que jo davant certes actituds de l'entorn que li haurien produït vergonya aliena.  El repertori és llarg: en prop de dues hores i mitja hi ha hagut temps per a tot: mares  i pares saludant sorollosament (i amb llums i tot!) quan sortien els seus fills a escena -ignorant, probablement, que amb els focus de cara la mainada era incapaç de veure'ls-; gent que no parava d'entrar i sortir del seu lloc (potser es tracta de la nova modalitat trendy d'exercici físic);  alguns combinant l'exercici físic amb la consumició compulsiva de cupcakes; i, per coronar el pastís, un munt de reporters d'estar per casa que mantenien els mòbils plantificats davant del camp de visió dels que seien darrere; en alguns casos per fer safareig virtual, la majoria, però, per poder enregistrar imatges borroses del que passava en un escenari massa fosc i massa llunyà -m'he reprimit les ganes, creieu-me, de fer empassar l'aparell al ganàpia de davant meu!- I tot això sense oblidar les converses massa vives que alguns encetaven quan decidien que si el seu fill no era a l'escenari, no calia posar-hi cap atenció...
Creieu-me: a vegades n'hi ha un fart! I costa reprimir-se les ganes irrefrenables de fotre un moc a algú (o un darrere l'altre, per no faltar a la veritat).

Però com que no és just que em quedi amb la mala baba causada per l'experiència de soferta espectadora, un cop ja m'he esbravat, toca, ara, elogiar merescudament l'esforç de la mainada, dels monitors i dels membres de l'AMPA de l'escola Sant Pau. Tots ells han preparat amb il·lusió i cura el festival d'avui: una feina magnífica que a vegades no apreciem prou. És una llàstima que no en sapiguem gaudir com cal.

Per això és bàsic que no ens aclaparem abans d'hora: benvinguts al remolí maratonià d'activitats que ens porten cap al final de curs! Gaudiu-ne i pregueu per tal que la paciència no se us acabi... que prou falta fa!

Ah! I si no teniu altre remei, mireu l'espectacle a través de la pantalla del mòbil de l'espectador de davant, que segur que és intel·ligent! (el telèfon, vull dir).

18 d’abril del 2016

Escriure

http://png.clipart.me/graphics/previews/839/abstract-tree-with-black-letters-isolated-on-white-background-vector-illustration_83939161.jpgLes lletres tenen un no sé què que atrapa, oi?

N'hi ha que escriuen per pontificar. Igual que n'hi ha que quan parlen, s'escolten.  Alguns escriuen sense vergonya, i altres, per vergonya, no escriuen.
Hi ha professionals de les lletres i eterns amateurs de la literatura: escriptors i escrivans; creadors de mons i actuaris de la realitat. N'hi ha que aspiren a ser escriptors i no hi arriben mai i d'altres que, senzillament, en són, encara que no s'hi obsessionin i sense ni tan sols pensar-hi.
Escriure pot ser terapèutic, balsàmic... o pot ser una obsessió i fins un turment. Pot ser una cura o una malaltia crònica. 
Pot ser un divertitment, una distracció, una via d'escapatòria, una manera de viure... Pot ser-ho tot o no ser res.
N'hi ha que escriuen quan no poden viure i que quan viuen, no escriuen. Anàrquics i disciplinats. Lúcids i il·luminats.
Hi ha lletrats, enlletrats, illetrats, il·lustrats, lletristes, lletraferits, copistes i copiadors, verbalistes, gent de vèrbola fàcil, confegidors d'històries, artesans de la paraula, encantadors de mots, poetes i poetastres... N'hi ha que dominen les paraules i altres que tenen la sort de subjugar-se al seu immens poder. 
I en la setmana de Sant Jordi hi ha lloc per a tots. Però, sobretot, hi ha lloc per als lectors i per als llegidors, per als que surfegen damunt dels llibres i per als que s'hi capbussen del tot. Per als petits i grans lectors, ja ho siguin a la menuda o a l'engròs. Per als lectors voraços i per a tastaolletes. I tan se val el gènere! Llegir és un plaer que no es pot encotillar, fingir, forçar ni viure amb complexos.
Gaudim, doncs de la lectura, sense importar-nos les etiquetes! 
I per als que tinguin el do d'escriure, que sigui profitosa la collita! Tant si escriuen per als pocs o molts lectors que els esperen com si es tracta d'un gest íntim, d'una necessitat anònima. La transcedència del gest d'escriure sempre serà relativa...

De fet, jo, que a vegades escric quatre ratlles, sóc només, i per sobre de tot, una lectora més. Fa molts anys ja, que amb l'adéu a l'adolescència vaig perdre les ànsies de ser poeta...


Recordar què deia, fa anys i panys, Rainer Maria Rilke ens acosta, sinó a la veritat, sí a una bella/vella reflexió... 
Us deixo amb les paraules de Rilke traduïdes al francès i acompanyades amb música de Brahms (Symphonie n.3 Op. 90)







15 d’abril del 2016

A en Jordi, mestre de les paraules.

Avui l'amic Jordi presentava llibre a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. I, malgrat les ganes de ser-hi, me n'he hagut d'estar: manaven les obligacions de la il·lustre feina de fer de mare. No hi podia ser físicament, però el meu pensament era prop seu. I per a ell són aquestes quatre ratlles:

"Gràcies, Jordi Pla Planas, per aquesta capacitat teva de fer-te ubic, de reinventar-te, de gaudir de la jubilació com Déu mana (més actiu i joiós que mai!).
El teu és un retir espiritual, però gens espirituós (com la poesia que brodes!) en un locus amoenus de poblets empordanesos que gaudeixen de les prèdiques il·lustrades que dicta el teu cor d'home bo. Quina delícia aquells petits textos inspirats en els teus itineraris pastorals que ens regales sovint en aquesta àgora!
Quina sort que tenim els que t'hem conegut en qualsevol de les facetes de la teva vida polièdrica! Gràcies, Mestre!
Avui, que has presentat llibre, m'ha sabut greu, molt, no ser-hi per compartir amb amics i coneguts la felicitat d'home nou que traspues.
Tenir fills té algunes servituds, ja se sap, i avui tocava fer de mare i córrer contrarellotge, per no perdre el costum.
Enhorabona pels teus èxits!
Una abraçada."

17 de març del 2016

Gràcies, poesia!

De vegades baixo la guàrdia davant la poesia. I aleshores migro perquè em sento tan petita i matussera davant la seva grandesa. En moments de debilitat com aquests penso que potser, qui ho sap, seria feliç de saber-me alquimista de les paraules. Potser gaudiria, onanísticament, del plaer de creure'm capaç de recrear en baules certeres de paraules ben lligades sentits que em fan viva, sentiments que ara m'alliberen, ara m'atrapen... 
Els anys arrauxats i temeraris de la joventut permeten somniar que podem ser poetes. Però queden una mica lluny. I, per sort, molts prenem consciència del que no som.
L'ofici de poeta, no hi ha estudis que l'ensenyin ni lleis que l'acotin. S'és poeta, o bé es migra per la incapacitat de ser-ho. O, serenament, s'accepta que la poesia dels altres ens faci companyia, ens agomboli, ens exalti, ens trasbalsi, ens assereni, ens ajudi a viure, a patir, a volar... a ser. A vegades, com un sacrilegi, ens fem nostres les paraules dels altres i les vivim i sentim a la nostra manera.
Mil gràcies a aquells que, sabent-ho o no, amb voluntat tossuda o com qui no vol la cosa, ens regalen la màgia dels mots, lletres evocadores que ens fan sentir vius, frases que diuen molt més enllà del que diuen... 
Visca la POESIA i llarga vida als poetes (amb majúscules o de lletra petita, que també n'hi ha). De fet, per sort, el món també és ple de poetes que ni tan sols escriuen...

2 de març del 2016

De colors!


Hi ha dies grisos, insulsos com aquell company de classe de l'escola de qui mai no hem estat capaços de recordar el nom... Aquests dies que pesen com una llosa, però que s'obliden tan fàcilment com el rostre d'aquell estudiant gris, perdut en un mar de grisor... Són, per sort, dies comptats.
Hi ha altres menes de grisor més feixugues i persistents. La dels dies que, lluny de ser insulsos en essència, acaben imposant la grisor del plom, el pes de l'ofec, la permanència d'un desencís poc o molt conscient que ens abraça ferreny i persistent, sense possibilitat d'escapatòria. Dol saber que hi ha gent que viu ancorada, sense aspirar a res més que mantenir-se a flot, en aquests mars grisos i amenaçadors.  Però no vull estar trista. Avui no. No hi ha lloc per al gris. Prou que ve sol, sense demanar-lo, preludi del negre!

Però avui tinc ganes de colors: quina sort que tenim de poder conèixer els colors i de sentir ben latent l'esperit per viure'ls! Cada dia n'és ple, de colors que busquen ser pintats, ser viscuts, ser recordats...
Cada dia és un nou llenç per pintar, però mai no és un full en blanc: hi ha tantes pàgines escrites! I el repte que ens suposa saber que podem ajudar a bastir i vestir els dies que ens vénen també és un estímul per posar colors als nostres dies.
Demà faig anys. I serà el primer dia de la resta de la meva vida... Una vida de colors, gràcies a la meravellosa família que m'acompanya i als amics que m'ajuden a pintar-ne el teló de fons i l'atrezzo. Gràcies a tots!
Sílvia Pérez Cruz, "Ne me quitte pas"


8 de febrer del 2016

Filoloquè?

Sóc filòloga. Per bé i per mal. Perquè tinc un títol universitari que ho ve a dir i perquè temps abans així ho vaig decidir. Bé, de fet, només recordo que algun dia, sent adolescent, em va empènyer la necessitat imperiosa de viure entre paraules, de deixar-me endur per les lletres, d'indagar entre els mots, de resseguir la història de la llengua que m'estimo... Podria haver satisfet aquest cuquet resolent mots encreuats (de fet, encara recordo les definicions de Tísner a Serra d'Or), llegint més i més o  intentant escriure poemes (una afició agosarada només permesa en la joventut descerebrada). El cas és que el refugi que em permetien els llibres i les parets acollidores de les biblioteques que vaig descobrir quan estudiava batxillerat (malgrat els grunys d'alguna bibliotecària poc empàtica) em van anar conduint cap a les lletres... I l'única vacil·lació que recordo un cop decidit el camí a seguir va ser si agafava la cruïlla de la filologia clàssica o si m'endinsava definitivament en la catalana, però sense tancar mai les portes a gaudir dels autors llatins que vaig descobrir a l'institut.
I encara ara gaudeixo de i amb els mots; amb els vells i els novells, tant se val!
Probablement aleshores no sabia massa què volia dir emprendre aquesta aventura per la filologia. Però les aventures ja ho tenen, això...
Vaig tenir companys de facultat que de cap manera pensaven dedicar-se a la docència (molts, però, hi han acabat anant a raure!). Somniaven ser editors, traductors, novel·listes, poetes o rates de biblioteca. Gaudien del camí, sense pensar què hi hauria al final del recorregut. A mi no em preocupava gaire aquest aspecte perquè l'ensenyament era un horitzó que sempre vaig tenir ben present. Tenir un pare mestre per vocació i participar des de ben petita en les converses amb els seus col·legues no va ser prou vacuna per evitar que em dediqués a l'ensenyament...encara que ja sabia prou que no m'hi faria rica, si més no en un sentit material.
Així que, amb algunes experiències en altres camps -i el parèntesi actual que aprofito per agafar arrencada- em dedico professionalment a la docència. Per vocació i perquè la vida m'hi ha dut. I miro d'ensenyar, quan es deixen, llengua i literatura a adolescents, sovint apàtics, de vegades indòmits, poc apassionats per natura davant dels meus esforços. De fet, quan es fa  de professor, sovint acaben pesant més els valors, els procediments, les actituds... que no pas els continguts estrictes de la matèria que impartim. 
La major part de les hores els del meu gremi ens dediquem a gestionar. Gestionem temps, sentiments, valors, oportunitats... No som experts a gestionar grans pressupostos, però tenim a les nostres mans la responsabilitat enorme de gestionar emocions diverses en una edat en què tot té una dimensió estranya: l'adolescència. Tractar amb joves "a mig fer" i amb famílies de tipologies ben diverses i de complexitats múltiples té aquestes vicissituds i moltes servituds. Tractem amb trossets ben significatius de la realitat que ens envolta. I sense filtres. Fem de mestres, de confessors, de psicòlegs, d'assessors; acompanyem i parem l'espatlla, si cal, i sovint marquem límits que a casa no existeixen o s'han diluït. No és fàcil, no.
Per poder ensenyar ens cal aprendre, per poder aprendre ens cal estar oberts i alerta, per poder mantenir l'esperit alerta ens cal motivació, per trobar la motivació ens calen reptes... Sapere aude! deia Kant. Gran lema! Ensenyar és gaudir. Ensenyar és aprendre. I sempre, sempre, hi ha coses a aprendre i coses a ensenyar. Ningú no és del tot impermeable.
Els del meu ram estem acostumats a haver d'adaptar-nos constantment als canvis: normatius, curriculars, tecnològics, socials... però sovint ens agafen a contrapeu i de vegades hi perdem l'equilibri. I la pressió  afegida  que suposa una feina degradada i poc reconeguda en el context actual no ens ho posa fàcil. Han passat dècades des que els mestres i professors eren mereixedors de consideració i respecte i l'autoritat era inherent al càrrec. Obviament no cal idealitzar èpoques passades, perquè quan els mestres eren senyors els problemes eren uns altres, però reivindicar el reconeixement del paper dels docents és de justícia.

12 de gener del 2016

Sense paraules...

Posta de sol empordanesa des del peu de la Serra de Verdera un vespre de gener

I música de Franz Listz (consolation n. 3 interpretada per Lang Lang)

9 de gener del 2016

Júlia, la nostra Júlia!



La nostra Júlia ja ha fet divuit anys! Divuit anys viscuts de pressa; a vegades potser amb massa impaciència i amb ganes de cremar etapes a deshora. Però amb el temps ha anat aprenent a assaborir els moments i a esperar. I així ha arribat a la majoria d’edat. Ha crescut, i fins ha madurat: i ara ja sap fins i tot què vol ser de gran! Per molts anys!

La nostra Júlia va arribar al món amb ganes de menjar-se’l. Però, de fet, el menjar no ha estat mai el seu fort. Santa paciència! De lletres, però, es va fer un fart de devorar-ne quan era nena; lletra impresa, arròs bullit, patates fregides, filets ben tendres i flams de la Fageda. I així va créixer: llepafils i esprimatxada. I a punt d’aprofitar sempre bé les hores de son.

La nostra Júlia és un cul inquiet amb ànima d’artista. Per això de ben petita ja van portar-la a ballar. I, caram si balla! Amb tutús, malles, monyos, cua o la cabellera ben deixada anar... Però el ballet clàssic era massa formal: ella era més moderna i descarada. I ara ja és la reina de la pista els dissabtes a la nit! Deu tenir un club de fans ben assortit!

La nostra Júlia és petonera, dolça i afalagadora (“zalamera ” com ella sola). La nineta dels ulls del seu pare, només faltaria! Però també és tot un caràcter... Com ha de ser!

I la nostra Júlia, perquè no dir-ho, també és xerraire, estrident, descarada, presumida i capritxosa. I, és clar, guapassa com ella sola, sobretot quan sap trobar la mesura justa i no es pinta massa. Segur que no passa inadvertida enlloc...

I avui, que celebrem plegats que la nostra Júlia fa anys, no em puc estar de dir-li, amb la mà al cor i el millor dels desitjos:

Júila: aviat viuràs la teva divuitena primavera. I ho faràs havent après moltes coses. I amb moltes més per aprendre’n encara! “Sapere aude” deia Kant: “atreveix-te a saber”, gaudeix aprenent de la vida... un bon lema per encarar qualsevol circumstància. No l’oblidis. 

Fins ara la teva existència ha estat dolça. Però la vida és una rosa que també té espines.  Esperem que sàpigues anar aprofitant totes les lliçons que t’ofereixi a partir d’ara i que hi vagis trobant el teu lloc. I que, per sobre de tot, siguis capaç de ser feliç sense deixar de fer feliços els que més t’estimen. Per molts anys, nineta!

 Tieta Àngels

Figueres, 9 de gener de 2016


No em puc estar d'acompanyar aquestes paraules amb el magnífic poema de José Agustín Goytisolo cantat per Paco Ibáñez "Palabras para Julia"

Tú no puedes volver atrás porque la vida ya te empuja...