2 d’octubre del 2016

Concerts canins

 
Quan semblava que el barri començava a preparar-se per a una certa letargia de vespre feiner, amb permís dels cotxes que, en una salmòdia sense fi, circulen carrer avall a totes hores  i d'alguna veu escadussera que no vol/pot acatar el repòs, arrenca l'obertura de l'habitual concert en ca menor i ca major... No sé quants actes tindrà la funció d'avui; hi haurà més protagonisme dels solos o serà un cant coral? El director d'orquestra sembla el mateix de cada dia. I el públic forçós és el veïnat, sofert i sense altra opció que aguantar aquesta olla de grills.
D'un temps ençà proliferen els gossos. De mides i races diverses. I amb amos i mestresses ben diversos també. Potser n'hi ha massa.  O, potser, simplement, el que hi ha és massa inconsciència en molts subjectes que decideixen que seran capaços de tenir les pobres bèsties i atendre-les com cal tancades en pisos i terrats. Persones que potser tindran mandra a l'hora de passejar les mascotes o que sentiran repugnància per recollir-ne els excrements i que miraran cap a l'altra banda i xiularan com si res quan pixin a qualsevol cantonada i marquin territori davant la porta equivocada. Desconsiderats que ignoren els lladrucs dels gossos i s'arreceren a casa fent-se el sord per por, potser, que algun veí amb el sac de la paciència esgotat els estavelli un test pel cap si treuen el nas en ple festival. Deuen gastar tots taps per a les orelles! I una bona dosi de tantsemenfotisme per poder mantenir-se ferms en la seva trinxera. 
Que no em diguin que aquests elements s'estimen les bèsties! No!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?