Demà, diada de la Mercè, pot ser que un cel de plom ens cobreixi el dia i ens enterboleixi els sentits. Però no serà un dia trist. Pensaré en tu, padrina, com cada any. I somriuré, com sempre, davant el record de molts moments compartits. El temps cura les absències, encara que deixin cicatrius. Res de nou: què t'he de dir!
Aviat farà vint anys que ens vas deixar, i em sembla que era ahir, l'endemà de Reis. Aquell Nadal et vam vetllar donant-te un escalf que, potser, ja no senties, acompanyant-te en l'adéu irremissible... I te'n vas anar, al capdavall, sense fer gaire enrenou, tal com tu eres.
Demà em vindran de nou al cap detalls, olors, sabors, paraules... Sentiré l'olor de figuera que em retornarà al pati gran de casa teva; la de la userda acabada de tallar que donàvem a les bèsties; la del sutge de la immensa i acollidora llar de foc de la cuina, la de la colònia que compraves a litres...
Assaboriré amb delectança les patates rosses que tallaves al gust de cada un, amb una paciència infinita (la que només gasten els avis!). I pastarem plegades aquells brunyols que vas ensenyar a fer a la mare. (Saps que en guarda com un tresor la fórmula que als nou o deu anys vaig escriure en un quadern de receptes?)
Escoltaré la remor dels teus precs, el fregadís dels teus passos, el cant del gall al femer. Recitaré amb tu l'Àngel de la Guarda, tal com em vas ensenyar que havia de fer cada nit. Reviuré l'enrenou de les festes majors a casa teva, quan tocava fer endreça i parar la taula gran. I els viatges amb bus dels divendres d'estiu que t'acompanyava al mercat de La Bisbal, carregades d'ous per vendre. Potser tornaré als Àngels en aquell bus on l'Alfons i jo ens posàvem a cantar a duo quan ens convidaves a fer-te companyia en l'única excursió que feies, un cop cada any... I em recordaré de l'Arcadi, aquell veí que va quedar cec i s'apropava al portal del pati per saludar-nos, sempre tan content, quan sentia les nostres corredisses, rialles, crits i batusses i ens demanava que li cantéssim alguna cançó. En Joan era massa petit encara aleshores...
Tornaré a la teva falda. No eres dona de gaires afalacs ni romanços. Com a molt, ens explicaves a la teva manera els contes que ja sabíem. Els darrers anys era jo la que t'acaronava...
I recordaré la dona senzilla que vas ser: ferma en la teva devoció i conformada amb els capítols que la vida et va escriure. Em va costar, però vaig entendre el consol que per a tu va ser la fe. Viure deu anys de dependència física i aprendre a veure, escoltar, callar, i a respectar que a casa nostra les normes les marcaven els meus pares havia de ser dur! Que si el nen sortia o anàvem a dormir més tard del compte, o la meva faldilla era massa curta o el gendre es ficava en política no era cosa teva...
Alguna vegada no em podia estar de buscar brega amb tu: com podies acceptar amb tanta docilitat que amb diners es compressin butlles, la submissió feudal als "senyors", l'acceptació de la "sort" que ens toca viure?
Hi ha tants records per somoure! Però no podem triar gairebé mai quins, ni com, ni quan ens sobrevindran i ens remouran l'ànim. Hi ha tants episodis en una vida!
Àvia Mercè, padrina: al marge dels records, t'estimàvem així, com eres. És clar que tu, avesada a valer-te sola, també vas aprendre a conviure amb nosaltres i ens vas fer fàcil el que no ho era.
He acompanyat el text amb una foto del paisatge que et va acompanyar els darrers anys, aquell que resseguies amb delectança punt per punt, dia rere dia, des de la finestra de la teva habitació de casa, a Palau. Segur, però, que trobaves a faltar les teves Gavarres: les herbes, els arbres, els bolets, els carrers de Sant Sadurní de l'Heura, les parets de casa teva.
Ja veus: de vegades encara t'enyoro, padrina! Per molts anys!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada