30 de desembre del 2014

ANY NOU



L’últim alè d’aquest desembre
desfà propòsits fugissers.
Direm adéu, fent el cor fort,
a anhels que no han pogut ser.

Ens encomanarà gener
i,  tossuts i càndids com som,
insistirem a somniar
que el nou any durà l’impossible,
que serem capaços de tot,
que encara pot més l’esperança
del que pot ser que la recança
pel que no hem sabut fer bé
i l’ofec per la poca traça.

Demà no malbaratarem
una nova oportunitat
per donar ales a tants somnis.
Començarem l’any  amb coratge
amb les il·lusions de sempre
perquè sí, perquè som encara.

FELIÇ ANY NOU 2015!




29 de desembre del 2014

Paral·leles

Font: suplement Rar (diari Ara 28/12/14)
Ahir, diumenge mandrós i fred de final d'any, fullejava el RAR del diari Ara i em vaig aturar en un titular.  El suplement dominical era dedicat a la memòria d'un personatge absent: l'excepcional Pepe Rubianes. Em van atraure especialment unes paraules en negreta que parlaven d'una dissonància concordant o d'una divergència que convergia: "Rubianes i Calders: paral·leles en contacte". Vaig llegir àvidament aquelles pàgines. Ja se sap que, per definició si més no, les paral·leles són línies condemnades a no trobar-se mai. Però la vida mai no és tan simple i la realitat imposa les seves lleis, transgressores, tossudes, frapants: en la vida sovint sorgeixen tangents inexplicables i les paral·leles es tornen perpendiculars o acaben fusionant-se en un horitzó comú. Amb o sense poesia, tant se val. 

I, parlant de personatges absents i de poesia, justament avui que feia anys de la mort del magnífic Màrius Torres, els primers versos que m'han vingut al cap han estat els de la Cançó a Mahalta: "Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels." I em ressonaven insistentment al cap les belles paraules acompanyades de la melodia que hi va posar Lluís Llach i de la seva veu tendra.

Les paral·leles em persegueixen: vides paral·leles, mons simultanis però diversos, divergències que convergeixen malgrat tot. Camins que es troben, tangents impossibles, fusions improbables, diversitats i adversitats.

En definitiva: vida, geometria, poesia, música,  filosofia... i molta matèria per pensar!


27 de desembre del 2014

Menú de Nadal i Sant Esteve...

Per Nadal, cada ovella al seu corral. Ho diu la dita. I com que la cultura popular és sàvia, no ens posarem a contradir-la. És clar que no sempre és fàcil conciliar la voluntat, el desig i les possibilitats... Casa dels pares, casa dels sogres, cunyats...? Jo, posats a fer, escombro cap a casa i, fent trencaclosques i malabarismes diversos, la diada de Nadal aconsegueixo encabir una quinzena de parents al menjador de casa. Una feinada, tenint en compte els metres escassos i la necessitat de trobar un menú que satisfaci paladars ben variats i manies prou diverses. Ho faig, però, ben de gust perquè per a mi és un repte que em suposa el darrer esprint abans de prendre'm un descans, crec, ben merescut. A més, amb una mica de sort, sempre queda alguna cosa a les cassoles per no haver de remenar gaire als fogons  i viure de renda durant uns quants dies. I així, a partir de Sant Esteve ja vaig de convidada i tot fa baixada! No es tracta de fer escarafalls a un àpat que ens trobem servit a taula, oi?  Per més que ens costi haver de pagar el peatge de converses familiars sempre interessantíssimes (només faltaria!), encara que previsibles i, sovint, poc productives, especialment quan ja portem tres o quatre trobades a taula amb els mateixos comensals en un marge de quinze dies!
En resum: ahir vam acabar el dia de Nadal ben esgotats. Ja se sap: fer d'anfitrions sempre és una responsabilitat d'alt risc. Però vam superar la prova prou satisfets. Amb l'estómac ple i el pap buit, que també hi va haver temps per a xerroles mentre trèiem, poc o molt, el ventre de pena. En acabat, tothom cap a casa. I amb una empenteta més, amb l'eco encara de les converses i la flaire de les cassoles als narius, en Joan i jo vam tenir aviat el pis ben endreçat, i tal dia farà un any! Un dia complet, i sense sortir de casa!
Avui, diada de Sant Esteve, el menú era ben diferent: dormir fins que el cos ens digués prou i enfilar cap a l'església de Sant Pere: el ja tradicional concert de corals organitzat per la Polifònica de Figueres hi ha acollit les corals del Sant Pau, el Deulofeu i el Muntaner. Quin goig escoltar un concert magnífic en una església plena de gom a gom i veure la il·lusió dels cantaires més joves i l'escalf dels veterans que els hi han convidat!
Quin orgull com a mare veure els progressos dels petits gràcies a l'entusiasme encomanadís dels responsables de la coral del Sant Pau! Una tasca rigorosa, que suposa infondre disciplina i il·lusió a parts iguals. Gràcies per la vostra feina! La intensitat i l'entusiasme amb què ho viu la Jana no tenen preu.
Si com a mare gaudeixo dels fruits de la feina feta per l'equip de la coral del Sant Pau, com a docent respecto profundament i admiro també la capacitat dels directors de les corals per engrescar els joves dels instituts a participar amb rigor en un projecte d'equip gens banal. Una feina complexa, però ben profitosa, fins al punt d'aconseguir fer-nos aguantar la respiració per poder escoltar els refilets ben entonats dels joves artistes . Em permeto la llicència d'escombrar cap a casa i destacar l'actuació de la coral del Deulofeu: és una coral jove, amb un director novell, i tant l'una com l'altre aprenen vertiginosament i amb un resultat excel·lent. Gràcies, Joan, germà, ets un mestre! 

L'espectacle no hauria estat possible sense la invitació d'uns anfitrions de luxe: val a dir que la Coral Polifònica de Figueres acull amb els braços oberts els cantaires més joves i els encomana del seu entusiasme. Mil gràcies també per la seva tasca!

Després d'un concert magnífic i ple d'emocions de les quatre corals,  avui tocava dinar al balcó de l'Empordà. Un bon àpat a casa dels pares: tranquil·litat i bons aliments!
I  per acabar de pair un dia plàcid, el punt i final d'un capvespre de cels pintats per posar la ment en blanc...

Es pot demanar més?
Demà ja serà un altre dia...

21 de desembre del 2014

Nadal 2014: que no sigui només un interludi onerós...



Que aquest Nadal que, tossut,  ja s’atansa,
I és aiguabarreig de mels i d’agrors,
Sigui més que l’interludi onerós
Amb què, sovint, volem fer la quitança
De tants oblits, tants errors i recances...

Que siguin dies ben plens d’esperança,
Bressol franc de designis i projectes,
Preludi joiós de temps de certeses,
Diades viscudes amb delectança,
Sabent, sí, que la vida és un teatre.
M. À. Vila Safont
BON NADAL i FELIÇ ANY NOU 2015!
Família Illa Vila
Figueres, Nadal 2014

21 de novembre del 2014

Elogi de l'errada

Avui em ve de gust fer una apologia de l'errada "acadèmica". No ens espantéssim pas, però, que no es tracta pas de donar via lliure a desbarrar sense solta ni volta. No. Simplement, crec que és de justícia mostrar una mica de gratitud als lapsus que m'amenitzen les inacabables hores de correcció. Les "perles" que estudiants poc aplicats, distrets, durs d'orella o, simplement, curulls de creativitat em regalen sense voler (o amb tota la intenció!) es mereixen prou un encomi.

Qui més qui menys és capaç de recordar alguna patinada antològica en un examen o una resposta enginyosa per disfressar amb una picada d'ullet la manca d'aplicació o l'oblit. Uns em fan somriure sense ser-ne conscients gràcies a anacronismes involuntaris, brúixoles desorientades o limitacions lèxiques de jutjat de guàrdia. Altres, amb més picardia, porten fins a l'extrem allò de intentar disfressar el que no saben posant de relleu els seus "encants".
Quan anava a escola una vegada un company de classe va respondre que el sol era "una bola de fuego que se enciende de día y se apaga de noche". De fet, el mestre ens demanava una definició de "sòl", però en Luciano no havia estudiat el tema que tocava... D'aleshores ençà ha plogut molt. I n'he llegit i escoltat de tots colors. Segur que també en dec haver dit alguna de grossa, però no en sóc conscient. 

Però avui parlaré de les perles dels altres. I us faré cinc cèntims de respostes curioses classificades en alguns dels tipus bàsics: anacronismes, problemes d'orientació, les provocades per "interferències" en el canal o perquè el "receptor" és dur d'orella, els lapsus linguae genuïns (sovint derivats del pòsit lèxic escàs de l'estudiant de torn) i les sortides per la tangent intencionades.

Els anacronismes són ben freqüents: us imagineu l'Emperador de Constantinoble trucant a Tirant perquè s'apressés a anar a ajudar-lo? El que no em va quedar clar és si ho resolia amb una trucada de veu, un whatsap o un SMS... O el moviment de la Renaixença, creat pels modernistes per revifar el català, malmès després de la dictadura franquista?
Parlant de Franco: ja fa uns anys, un estudiant de 3r d'ESO que havia llegit una novel·la amb l'acció situada a la postguerra espanyola es va fer un fart d'esmentar-me un tal "Franc" en la ressenya que em va fer de la lectura! I l'any de l'assassinat d'Ernest Lluch, un alumne de batxillerat poc atent a classe i gens estudiós em va etzibar en un examen de literatura medieval, satisfet de la troballa (i després de molt pensar-hi): "Ah, sí: Ramon Llull! És aquell que va matar ETA, oi?"

D'errors de caràcter geogràfic (d'orientació o d'ubicació) també en veiem sovint: França limita a l'est amb Rússia i a l'oest amb Canadà! Per cert: a França hi ha mar? Un alumne de 2n d'ESO va titllar de mentider un company seu que havia anat de visita a Banyuls per dir que havia estat a la platja! Però el dia que ja no vaig saber si riure o plorar, va ser quan observant un mapa mut d'Àsia un alumne va exclamar convençut: "Ja he trobat Espanya!" Prou que vaig insistir que no podia ser! Però no el vaig convèncer que, per més que la silueta d'aquell país li recordés la Península, no ho era... no tenia un sol centímetre de costa i era a milers de quilòmetres d'Europa!

A vegades els alumnes intenten amb èxit variable anotar les respostes que algun company generós els xiuxiueja durant l'examen. No dubto que molts intents arribin a bon port, però altres, pobrets, topen amb interferències: les Homilies d'Ordenyar (sic) o el Calaix desastre (sic) del Baró de Maldà. És clar que també poden ser obra i gràcia d'uns mals apunts poc revisats. 
En altres ocasions el que grinyola són els recursos mnemotècnics: fa molt poquet un alumne em situava Narcís Monturiol com a autor d'una de les quatre grans Cròniques medievals. Li va anar de poc: era el nom d'un institut figuerenc, sí. Un cop descartats el Cendrassos i l'Olivar Gran (que no tenen pinta de dur nom d'escriptor), quedaven l'Alexandre Deulofeu, el Narcís Monturiol i el Ramon Muntaner... Va errar, però de poc!

Hi ha els lapsus linguae tipics, motivats sovint per l'escàs domini lèxic de l'estudiant de torn. Entre aquests hi ha perles creatives com la pèrdua de la "vaginitat" de la pobra Carmesina a mans de Tirant o els filòsofs "pancreàtics", que són els que van precedir Sòcrates i que devien pensar amb els pàncrees o bé eren massa aficionats a la beguda!  És clar que ser -com un pobre personatge de Narcís Oller- diputat per la "circumcisió" de Madrid també ha de fer mal!

Les "perles" intencionades fetes per a sortir prou airós d'un tràngol ja són figues d'un altre paner. Algunes tenen mes aviat poca gràcia; d'altres, s'ha de reconèixer, et farien trontollar fàcilment la decisió de ratllar la resposta amb tinta vermella. En aquest punt no puc evitar imaginar la cara de pòquer de Modest Prat en llegir la resposta agosarada d'un estudiant de filologia que li deia "d'això que em demana, no en tinc ni idea, però li puc parlar d'una altra cosa: (bla, bla, bla...)". La resposta del Mestre va ser clarivident: " A la Filologia, no t'hi dedicaràs pas, però podries ser un bon periodista". No desvetllaré el nom del personatge, però puc dir que l'estudiant empordanès va esdevenir un habitual de la premsa i de la ploma, i que no ha exercit mai de filòleg.

Continuarà...

16 de novembre del 2014

Mestratges: reivindicant la dignitat de la nostra feina.

La de docent és una tasca tan fonamental com, sovint, infravalorada. Avui, diumenge 16 de novembre, he llegit una carta al diari Ara amb la qual no puc estar més d'acord. "Sóc mestre, sí. I què?" , diu l'Aïda Abelleira. Quanta raó! I quanta justícia en les seves paraules!

Jo ja fa una bona colla d'anys que treballo com a professora a secundària. Des que estudiava he fet classes particulars, a nens, a adults; a universitaris, en acadèmies, a alumnes ben diversos i amb capacitats de tota mena. He bregat amb famílies displicents, responsables, col·laboradores i pernicioses... I puc dir ben alt que comparteixo les sensacions de l'Aïda, tant les que va tenir com a estudiant, com pel que fa a la valoració de la tasca docent!  
                                                 
Com l'Aïda, jo recordo les mirades compassives o la incomprensió d'aquells que no podien entendre que triés estudiar filologia i pensés en la docència havent pogut triar entre molts altres estudis socialment molt més reconeguts i, suposadament, amb més futur. No vaig dubtar mai del camí que vaig decidir seguir. Gràcies als meus mestres (el meu pare entre ells) i al seu guiatge. Potser hauria pogut ser advocada o llicenciar-me en economia, ser enginyera o periodista, infermera o artista... Però en algun racó m'empenya la vocació. I no me n'he penedit mai. Malgrat els entrebancs, els desenganys, el desprestigi i els maldecaps de cada dia. Perquè la docència suposa desgast: sovint acabo esgotada! El nostre és un desgast mental, físic i emocional que no se'ns reconeix fàcilment. Batallar amb les aules i amb la realitat crua de la societat que ens envolta (amb tots els seus virtuts i defectes) requereix motivació. Una motivació a la qual es pot arribar des de la raó, però que neix, sobretot, de l'emoció i de la vocació. Una feina que, malgrat tot, ens engresca. Perquè ens permet aprendre cada dia i viure tocant de peus a terra, perquè ens obliga a estar ben desperts i a reinventar-nos constantment. Si de tot aquest esforç en queda un petit pòsit en algun dels alumnes que passa per les nostres aules, si qualsevol d'ells es recorda algun dia de nosaltres sense mal gust de boca, ja ens podem donar per satisfets. No som herois: només professionals que mereixem respecte i, si no és demanar massa, una mica de consideració.

Xapó, Aïda!

19 d’octubre del 2014

Professors "relaxats"? En defensa de l'ensenyament públic.

Educar és una tasca col·lectiva (compartida per la societat,  la família,  l'escola i tots i cadascun dels ciutadans). És una responsabilitat en la qual no s'hi val delegar o eludir el compromís. Tots som agents educadors i en la interacció diària de factors múltiples i diversos és on radica l'educació dels individus que formen i conformen la societat (o les societats, en plural, si volem ser més exactes).
Jo, que sóc professora i, per tant, formo part del món "educatiu", sempre he recelat d'aquesta etiqueta com a distintiu professional. Sóc educadora, sí, en tant que sóc mare, ciutadana, adulta,veïna... però no em va agradar, per exemple, quan anys enrere el departament d'Ensenyament va adoptar el nom de departament d'Educació. Per què? Ras i curt: entenc la voluntat integradora del concepte -que permetia que se sentissin acollits sota el mateix paraigua molts professionals de l'entorn educatiu més enllà del professorat estricte o "convencional"- però és una idea perniciosa; si ja hi ha professionals que eduquen, què fan els pares, la família, l'entorn...? Jo prefereixo que em diguin ensenyant, simplement. I no és poc! No hi ha ensenyament sense aprenentatge, sense vocació, sense interacció, sense patiment... Sí: patiment! Perquè quan creus en la teva feina i en la responsabilitat enorme que implica, pateixes cada minut de classe que fas, i també els molts que no fas. No hi ha relaxació possible. Mai. Pots arribar a disfrutar-ho, a trobar motivacions sota les pedres, a rebre com un regal els progressos més ínfims o una mostra de gratitud casual i senzilla. Evidentment l'experiència t'ensenya a posar distància dels problemes que vius o intueixes a les aules i/o fora d'elles. Per salut mental (i, fins i tot, física!). L'empatia és bona i necessària, però identificar-se amb els problemes i endur-se'ls posats cap a casa pot arribar a ser corrosiu, nociu... Només el temps ens ho ensenya i, de fet, per sort o per desgràcia, mai no n'aprenem del tot. El temps ens ajuda a conviure amb aquesta realitat. A les aules dels centres d'ensenyament públics, òbviament, no vivim un món ideal. No tenim alumnes perfectes ni recursos enlluernadors. No hi ha estabilitat, ni confiança, ni autoritat. No tenim un sistema òptim -ni cap possibilitat de res que s'hi assembli-, ni professors fora de sèrie . O potser sí. Potser és ple de petits herois, moltíssims professionals encara prou motivats que s'escarrassen per tirar endavant malgrat tot. Gent que lluita per ajudar a formar ciutadans que toquin de peus a terra en un món real, tangible, divers i complex. A l'ensenyament públic no hi ha, òbviament, ni temps ni espai per a relaxar-se. Com tampoc no hi ha clients. Hi ha ciutadans als quals s'han d'oferir possibilitats i oportunitats. 
Evidentment, al món hi ha lloc per a escoles elitistes que venen serveis, distinció i pedigrí. Però jo crec en l'ensenyament públic perquè és el que ofereix més eines per a viure en el món real. I no m'agrada veure com es vol promocionar un centre privat carregant els neulers contra el professorat "relaxat" de l'escola pública. Prou castigats que estem! Al marge que, com en qualsevol col·lectiu més o menys nombrós, també a l'ensenyament hi ha "professionals" d'implicació dubtosa o de vocació nul·la. Però això ja són figues d'un altre paner.
Jo no vull clients. M'estimo més un model d'ensenyament en què fem escola plegats i en el qual interactuem, siguem crítics i acceptem que cal aprendre cada dia, sense treva, per no deixar de millorar. Un entorn on no se'ns fiscalitzi constantment, on no se'ns menystingui; un sistema on no correm el risc de convertir-nos ens simples mercenaris abocats a vendre un producte com l'ensenyament amb un màrqueting desmesurat. Mantenir un sistema participatiu, autocrític, obert no ha de passar per fer dels centres educatius una fira on el marxandatge pesi més que els valors i l'enlluernament causat per la forma ens impedeixi veure el fons.

Que vagi de gust!

13 d’octubre del 2014

Gratitud

Gairebé un mes sense escriure ni una trista ratlla al meu bloc. Així no acabaré d'arribar a les 20.000 visites... Però tant se val: de vegades vius la vida, i altres vegades, simplement, l'escrius.
No és que un mes no m'hagi donat teca de sobres per posar fil a l'agulla i enfilar reflexions ben diverses. La realitat ens dóna prou i de sobres per anar-hi sucant pa (crisis de tota mena: de control, de gestió, de comunicació; disputes inacabables sobre legalitat/s; esperances en vies de ser decebudes; anècdotes de tots colors a la feina -que és de tot, menys avorrida!- ). Potser el fet és que tot això ja em depassa.

A vegades només cal un petit esperó. I avui he sentit la punxada necessària per abocar pensaments al teclat. Un fet simple i, aparentment, poc transcendent: ras i curt, m'han donat les gràcies! I m'ha commogut. M'ha emocionat saber que el gest simple d'escoltar un adolescent desesperat i sense rumb a punt de llençar per la borda els estudis i de dir-li "tu pots! Compta amb mi" va servir-li fa uns mesos per mantenir-se a flot i per començar a tenir un horitzó més clar. La seva gratitud sincera m'ha corroborat el sentit de la feina que fem els professors, mestres i pedagogs en general. En la nostra tasca és bàsic escoltar per poder parlar, aprendre per poder ensenyar, sentir per poder transmetre. No és fàcil: no tenim decàlegs infalibles i, a més, tractem amb material altament sensible. I nosaltres mateixos, de fet, també som material delicat. És dur. Topem moltes vegades (massa!) amb els murs de l'administració, de la societat, de famílies, d'individus; topem amb la negligència d'uns i amb la fiscalització d'altres. Però petits gestos com el d'en Nil ajuden a tirar endavant. Perquè, al cap i a la fi, crec, el més important és que contribuïm humilment a preparar ciutadans per al trànsit que és la vida.

Gràcies a tu!


14 de setembre del 2014

15 de setembre: pessigolles a l'estómac.

Demà comença el curs per a milers d'escolars (i  famílies!). Alguns, sobretot els més petits, esperen amb candeletes el moment de retrobar  els companys i/o els llibres; altres -no ens enganyem- ho veuen venir mandrosament o ho senten directament com una amenaça indefugible. Els mestres i professors ja fa dies que escalfem motors i els preparem el terreny perquè la rebuda no sigui un mer tràmit després del punt i apart forçat de l'estiu. I intentarem ser còmplices de les famílies, especialment, per tal que aquells que comencen demà la secundària plens d'incerteses i expectatives -en Roger, el meu fill, demà serà un d'aquests- no trobin massa fort el salt de paràgraf.
I, com que la història es repeteix tossudament, tornaran siusplau per força a les aules alumnes perduts, responsables, desmotivats, estudiosos, il·lusionats, patidors, insuportables, modèlics, discrets o que, per bé o per mal, es fan notar. I reprendrem o encetarem centenars de reptes que ens empenyeran endavant, amb les famílies de costat o, millor encara, liderant el procés.
Sentirem, uns i altres, pessigolles a l'estómac; compartirem torbament i desfici a parts iguals (voler i doler!), com si ens esperés una primera cita  i ens paralitzés l'angoixa de la imperícia. De fet, per a molts serà , certament, una primera cita. I, encara que uns i altres ens fem els desmenjats com si no ens hi anés res, fins i tot els més experimentats volem fer bona impressió. Per això aquest vespre prepararem la bossa amb cert neguit per por de no oblidar-nos de posar-hi res: motivació, confiança, delit, molts dubtes i, sobretot, il·lusió per aprendre cada dia. No importa la dosi, però és bàsic que mai no n'hi falti. 

BON INICI DE CURS!

10 de setembre del 2014

A Figueres no hi ha Mirinda (però hi ha altres coses)

Curs nou, tramuntanada nova... 
(I com que fa uns dies en Luismi em deia que no tramuntanejo gaire, doncs au: va per tu!)

No, amic Luismi: per aquestes contrades no en tenim, de Mirinda! Fa anys que se n'ha perdut la mena. Així que pots continuar eixamplant aquest deute pendent que (sospito) tens amb uns quants centenars de conciutadans ben confiat que, si més no a curt termini, no ens el podràs pagar. Alguns acceptaríem qualsevol succedani amb tal d'alliberar-te del pes del deute, però si així ja dorms tranquil... ¡Tú sí que sabes!

En aquesta"ciutat" amb els fums pujats (orgullosa del seu títol), però tan plena de virtuts i de defectes com qualsevol altra, tenim moltes altres coses. A la nostra ciutat florida (llegeixis en els dos sentits de la paraula) no hi ha Mirinda, però ens ofereix moltes altres coses: algunes, prou excepcionals, són inherents a la ciutat; d'altres, per bé o per mal, són factors comuns amb moltes altres vil·les i ens fan ben poc originals. Ja se sap: no podríem ser qui som i com som si obviéssim la tramuntana o si oblidéssim que la proximitat de la frontera ens ha fet terra de pas i d'acollida a parts iguals i ens ha anat transfigurant des de sempre. Però mantenim ben viu encara aquell sentit de l'humor, entre la ironia, el tantsemenfotisme i el causticisme, que fa de mal entendre enllà de l'Empordà. 

Sospito que és aquest nostre tarannà, que ens fa semblar una mica de tornada de tot, el que explica que siguem capaços de conviure en una ciutat plena de "regalets" (gentilesa d'amos de mascota poc cívics), rates, ferums variades i "distraccions" acústiques de tota mena. O és això, o bé l'aroma de marihuana que ens empudega de gratis l'aire ens està començant a afectar massa. 

Salut!


I, a falta de Mirindes,  Mirindas asesinas


4 de setembre del 2014

Bye, bye?

Adéu, vacances! Aquest any us he viscut intensament.
Els comiats sempre són difícils, així que miraré de no allargar-ho massa: bon vent i barca nova! De fet, vaig a deshora: ja fa uns dies que ens hem deixat, encara que estem en aquell punt del voler i doler. 
Ja se sap que els primers dies després de les vacances tendeixen a ser costeruts i mandrosos perquè ens recreem massa, potser, en el record del que deixem enrere i ens fa por afrontar de nou la rutina. Però la memòria del que hem viscut pot ser un bon bàlsam. Qui no es consola és perquè no vol. Així que no seré tan ruca de lamentar que s'hagin acabat les vacances i perdre de vista tot el que he viscut i gaudit en les setmanes de (suposada) desconnexió: totes les pàgines llegides i rellegides, les passejades, les converses, els àpats sense cronometrar el temps, els retrobraments, les descobertes, els petits reptes... les hores passades posant ordre, fent endreça, pintant, planificant... Res gaire diferent del que intento fer estones durant la resta de l'any, però tot viscut amb més temps i intensitat.
Segur que, ben mirat, és millor dir: "Tornem-hi", que no pas recrear-nos en l'adéu mentre ens llepem unes ferides que no existeixen.
Així doncs, obro de nou la paradeta! I  miraré d'anar-hi abocant gènere nou cada setmana.

23 de juliol del 2014

Focs


Ahir, dia ventós i clar, passejant entorn del castell de Sant Ferran amb els nens, vam veure passar un helicòpter. Recordatori funest del terror que ens va caure inclement a sobre un migdia de diumenge d'ahir tot just feia dos anys. Poc abans, el 18, havia estat l'efemèride del gran foc del 86. Encara ara m'estremeix pensar-hi! En sento la flaire ennegrida, el vent amic transposat en força letal, el crepitar desesperat de la natura ferida, la impotència dels meus 15 anys, però també la de pares i avis! Mai no estem preparats per a la força destructora del foc. Segur, però, que el pas del temps no ens ha fet més savis. La terra treballada dels nostres avis i el seu zel  els feien estar més amatents als senyals de la natura.
L'ensurt va quedar ahir en un no res... L'helicòpter va marxar cel enllà, sense fum esborronador en cap punt de l'horitzó. I nosaltres tres vam poder continuar el camí, amb Figueres als nostres peus. Una caminada reparadora. Però el neguit per aquesta nostra terra no ens pot deixar mai... Gaudim-ne i prenem-ne els petits detalls que ens ofereix com a regals immensos! 

10 de juliol del 2014

Per molts anys!

Avui fa 7 anys, un matí ben frescot de juliol, entrava a la clínica Santa Creu amb la il·lusió de saber que en  poques hores el meu fill Roger podria conèixer la carona de la seva germaneta. Val a dir que la Jana va ser, abans de res, una germana desitjada amb tot el cor per en Roger! 
La Jana, aquest remolí ple de vitalitat, segurament ja tenia pressa per veure la cara que hi posava aquell germà de cor generós que ens l'havia reclamat amb llàgrimes als ulls: "vull una germaneta!". De manera que es va fer esperar poc: a les 10.07 del 10 del 7, amb tanta pressa com benevolença, naixia la nostra Jana, petitona i d'ulls estirats, un regal preciós per a completar la família. En recordo els ditets finets, amb unes ungletes que semblava que li acabessin de fer la manicura! I l'olor, aquella olor de nadó que es volatilitza sense que hi parem esment. 5 anys abans ja l'havia conegut: acompanyava aquells ulls foscos, rodons i vius amb què en Roger m'havia saludat la matinada que va decidir néixer.

Fa dotze anys, amb en Roger, vam començar a aprendre a ser pares. Gràcies, Roger, per guiar-nos en aquest camí ple d'incerteses i de reptes, però sempre enriquidor. 5 anys més tard, la Jana tancava el cercle. Amb ella i el seu germà, en Joan i jo hem aconseguit el tresor més preuat, el motor del nostre dia a dia: una família que estimem per sobre de tot.

Intentem oferir-los valors, el millor dels aprenentatges, i guiar-los en els primers passos per aquest camí. Però no oblidem mai que ells també ens han ensenyat, ens ensenyen i ens continuaran ensenyant un munt de coses cada dia. Amb il·lusió, esforç, generositat i gratitud.

Estem molt cofois de ser els vostres pares!

20 de juny del 2014

Punt i apart. 20 de juny: els nostres plançons acaben 6è.

Els nostres fills es troben avui al final d’una etapa del seu periple escolar i vital. Posen el primer punt i apart en la vida d’estudiants. Acaben 6è. Ja. És moment d’adéus. Un punt i apart que convida a fer balanç i que es tradueix, indefectiblement, en gratitud, cabassos plens de gratitud!  
Quan s’acabi el matí i passin pel llindar diran adéu, en molts casos, a nou anys de convivència en aquesta casa. Nou anys d’èxits i fracassos, de lluites, de recompenses, d’emocions. Hauran viscut una multitud d’experiències: en definitiva, aprenentatges que els hauran fet créixer. Hauran compartit moltes hores en aquest recinte i hi hauran deixat també, segur, una mica d’empremta: les seves pors, il·lusions, esperances i complicitats han anat fent camí amb ells, i amb ells s’han anat transformant i redimensionant. Se’ns han fet grans (no tant com ells es pensen, però això ja els ho ensenyaran els anys...) i han après, també, a ser crítics (de vegades, massa!). Tanquen un cicle fonamental. Junts, fent pinya, sempreamb el suport incondicional i elemental de les famílies i el guiatge compartit pels mestres de l’escola Sant Pau, han posat els fonaments de la seva vida, incipient encara. Gràcies al gran equip professional i humà d’aquesta escola han trobat motivacions, estímuls, encoratjament, il·lusió, força, confiança... i, sobretot, VALORS, la mare de tot!
A les aules hi han après continguts, normes, procediments... matèries diverses, concretes i abstractes. Però, sobretot, hi han après a ser persones.
Al pati hi han rigut, plorat, hi han fet aliances i hi han viscut rivalitats. S'hi han pelat els genolls, hi han suat, hi han cridat i s'hi han fet grans mentre aprenien i vivien jocs nous i diferents maneres de jugar-los.
Moltes gràcies, doncs, per la vostra feina, infatigable i incommesurable, perquè la vostra vocació i esforç ens han ajudat a fer créixer aquests plançons que avui us deixen. Els pagesos, gent sàvia, saben que els tutors ajuden a fer créixer dret l’arbre, i a fe que vosaltres ho heu fet!
Per això us reitero la meva gratitud. Sense dir noms, per no oblidar-me de ningú. Perquè tots (els docents, auxiliars, monitors, PAS, companys i companyes -passats i presents-, que formeu aquesta valuosa comunitat) compartiu el mèrit d’haver-nos ajudat a posar els fonaments en la formació d’aquesta mainada.
GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!


20 de juny de 2014

13 de juny del 2014

Darrers dies


Aquests darrers dies de curs que s'escolen ho fan amb recança, a ritme de calitja i amb l'alè entretallat de qui arriba a la fi d'una cursa massa apurat i escàs de forma. A les aules es viu una calor sufocant i enganxosa que no convida a la concentració i el sac de la paciència és a punt d'esgotar-se'ns a tots. L'institut és, més que mai, un còctel explosiu d'hormones en ebullició, noietes amb poca roba, ferums poc atraients i histèria col·lectiva. El cansament de mesos d'esforç fa estralls en els més responsables i esforçats, mentre la desídia i el desencant dels altres arriben al clímax.
Qui més qui menys ha de calmar els nervis d'algun deixeble angoixat davant els exàmens finals, revertir l'abatiment dels que veuen que no hi acaben d'arribar, intentar fer tocar de peus a terra els que s'havien marcat  previsions forasenyades, convèncer els alumnes més poc disposats per a l'estudi que val la pena l'esforç de marcar-se objectius. No és fàcil. Són dies de sentiments a flor de pell, de consciències que es desperten massa tard, de tantsemenfotismes extrems perquè el curs s'acaba. Dies feixucs seguits de nits que hem de dormir de pressa...
Entre esbufecs, badalls i frases d'autoajuda per anar fent la viu-viu, anem tancant un nou cicle. Per a molts és només un final d'estrofa, un punt i apart, un impàs fins que al setembre torni una rutina que avorrim i necessitem a parts iguals. Per a d'altres, és un punt i final, potser diferit fins al setembre si s'han recollit carbasses. 

Per a tots plegats serà bo que arribi l'estiu i canviem de dèries... Als estudiants els queda poquet per dir adéu a les aules. Als docents ens queda encara molta teca per davant, però la perspectiva de les aules buides ens dóna alè. Ja tindrem temps més endavant per poder tornar a omplir el sac de la paciència i renovar les bateries. Al setembre, amb sort, molts haurem de reprendre la feina,  una feina que podrem començar a esbossar mentre anem tancant aquest curs, perquè entre avaluacions i memòries toca fer previsions i propostes. Les aules estaran adormides: endreçades i silencioses, a l'espera de nous ocupants, d'escalfor humana, de xivarri i corredisses...

Ànims, que anem acabant!

12 de juny del 2014

Flashback (amb flashback) de final de curs

Us deixo un text de fa dos anys, però amb sensacions reviscudes i sempre presents...





11 de juny de 2012

Quan escric aquestes ratlles falta poc perquè es compleixin nou mesos de la meva arribada a aquest institut. No ha estat un embaràs, però la sensació a aquestes alçades s’hi pot assemblar una mica: el curs que s’acaba també es fa feixuc i acaba desplaçant-nos el centre de gravetat, però el de les emocions!
És clar que, com en una gestació, el final de curs participa també de l’al·licient de poder descobrir, amb il·lusió moltes vegades –d’altres amb horror, no ho negaré-, el fruit dels afanys passats. El millor resultat, com sempre (més enllà del fet que hagin après alguna cosa de la matèria que imparteixo), és la constatació que els alumnes, amb només una mica de sort, han crescut com a persones.

Potser encara és d’hora per fer balanços. I prou feina tinc amb els exàmens, informes, memòries i avaluacions prescriptius que m’emboiren l’horitzó immediat. I no penseu malament: l’emboirament no és químic ni fumat; més enllà de quatre o cinc cafès al dia no tinc altres vicis d’aquesta mena… Segur que d’altres, més o menys confessables, no n’estic pas exempta, però no és pas el cas que us en faci ara un inventari.
El fet és que l’ara i l’aquí em mantenen prou concentrada en la tasca gens liviana d’intentar no haver de repartir massa carbasses; i això, malgrat que alguns s’han afanyat prou durant tot el curs per fertilitzar el terreny, adobar-lo i regar-lo, ja sigui per desídia, per tansemenfotisme, per falta de confiança o per pura provocació. Uff! Més val que respiri, prengui aire i m’ho miri amb distància… Perquè enmig de tot aquest tràfec no puc obviar que sóc mare i que m’espera també l’apassionant calendari de fi de curs dels meus fills, amb festivals, exhibicions, trobades i compromisos per donar i per vendre. Déu!  La meva agenda vol fugir esperitada d’aquest panorama frenètic i gairebé frenopàtic. Sort que, ja que no tenim el consol de la paga extra, encara ens queda el de les vacances… Per ara!?

Però, sabeu què us dic? Potser un flashback no em farà cap mal per poder agafar embranzida i acabar de liquidar el curs. (Parcialment, fins al setembre, ja ho sé… que es veu que si els deixem estudiar a l’estiu, alguns potser seran més savis).

Va: som-hi!

Al setembre vaig aterrar aquí amb la mateixa curiositat, expectació i incertesa que els meus tutorats de primer d’ESO. A mi, la desorientació em va durar un grapat de dies; ells, en canvi, en van fer prou amb una hora de tutoria per descobrir que no n’hi havia per tant i llançar-se desacomplexadament a explorar els límits del centre…i els de la nostra paciència!
Quinze anys treballant i mai no havia tutorat un grup de primer. És ben cert que mai no és tard per a una primera vegada. Però no era l’única primera vegada. Ells i jo estrenàvem etapa i experiència al centre. Però per a mi, d’alguna manera, també va ser un retrobament: amb Roses, amb el meu passat, amb la meva infantesa. Em posava davant del mirall dels records i em retrobava en un flashback que a vegades era més un dejà-vu…

Però, sabeu què? Potser ho entendreu més si us deixo tafanejar les inquietuds que havien pres forma al meu bloc el mes abans…

8 d’agost de 2011

Canvis, metamorfosis, holes i adéus... mudances i catarsis!

“La vida és feta de canvis: de petits i llargs viatges, d’etapes que se succeeixen inexorablement, unes vegades siusplau per força, d’altres per vida i obra de la nostra voluntat. I, encara que ens fem la il·lusió que hi ha receptes per a tot, mai no hi ha manual d’instruccions, llibre de ruta, ni GPS que ens hi guiï amb certesa.
El que no es pot negar, és la necessitat d’assumir aquests canvis i, fins i tot, de buscar-los de tant en tant per trobar nous alicients i no deixar-nos caure en la monotonia i la desídia.
D’aquí a poc menys d’un mes jo n’empendré un: un petit canvi de destí laboral que em durà a Roses. Una destinació que d’alguna manera em “condemna” a reconciliar-me amb els meus orígens: a Roses hi vaig créixer i hi vaig fer els primers amics. Fins als catorze anys vaig ser rosinca. Després vaig anar-me desfent de Roses, dels seus carrers, de la seva gent....i em vaig anar tornant primer palauenca –el meu pare, palauenc de soca-rel, hi va empeltar tota la família- i figuerenca poc a poc, com qui no vol la cosa. Figuerenca especialment, és clar, d’ençà que hi visc i que hi he tingut els meus fills. Tanmateix, els records romanen en algun racó, més o menys latents, però mai inocus.
Fa pocs dies, justament, vaig retrobar-me amb antigues companyes d’escola en un dinar a Roses. De les cinc, cap ja no hi viu, però Roses continua sent el nexe d’unió. Un horitzó comú, un pòsit que compartim, malgrat que la distància d’algunes és molt gran.  Va ser un dia bonic, alegre, feliç.
Al setembre hi tornaré. Hi aniré a fer la meva feina. I em recordaré de quan era el meu pare qui hi exercia la docència i lluitava perquè el centre on ara treballaré arribés a existir.
Amb l’Eva, l’Ana M., la Maria i la M. Carmen també ens vam recordar de quan recollíem signatures per demanar un institut a Roses. Elles el van estrenar. De fet, el van conèixer com una extensió d’un centre de Figueres. Jo no hi vaig ser a temps: un d’aquests petits canvis de la vida em va dur justament a l’institut de dalt, al Deulofeu de Figueres, el meu institut, el seu institut també aleshores, en la distància. Jo vaig acabar de créixer al Deulofeu. I anys després la feina m’hi va retornar per retrobar-hi mestres i mestratges i vaig acabar-me’l de fer meu. Més encara.
Mentrestant, a Roses, després d’uns anys de precarietat i dependències, aquelles aules que havien ocupat espais d’una antiga clínica primer, i altells d’un mercat després, es van independitzar  i es van convertir en el Cap Norfeu. I després d’una pedra, va venir l’altra, i un edifici que feia prou goig.
Ara, la feina m’hi porta. I me n’hi vaig amb una barreja d’il·lusió i de recança...
A Figueres hi tinc la vida; a Roses, pàgines senceres de la meva memòria. Una part, en aquell espai del carrer Girona on ara hi ha la biblioteca i abans hi havia els pisos dels mestres; una altra part, a l’escola que vam estrenar fa més de 30 anys, pintada de vainilla i xocolata i amb un pati que no ens l’acabàvem; la resta, als seus carrers, a la platja, als gronxadors tronats de la plaça Catalunya, al carrer de davant, a la plaça de l’Àngel, a la riera dels Ginjolers, a la SUF (on fèiem festivals i apreníem a ballar sardanes)... Records.”