19 d’octubre del 2014

Professors "relaxats"? En defensa de l'ensenyament públic.

Educar és una tasca col·lectiva (compartida per la societat,  la família,  l'escola i tots i cadascun dels ciutadans). És una responsabilitat en la qual no s'hi val delegar o eludir el compromís. Tots som agents educadors i en la interacció diària de factors múltiples i diversos és on radica l'educació dels individus que formen i conformen la societat (o les societats, en plural, si volem ser més exactes).
Jo, que sóc professora i, per tant, formo part del món "educatiu", sempre he recelat d'aquesta etiqueta com a distintiu professional. Sóc educadora, sí, en tant que sóc mare, ciutadana, adulta,veïna... però no em va agradar, per exemple, quan anys enrere el departament d'Ensenyament va adoptar el nom de departament d'Educació. Per què? Ras i curt: entenc la voluntat integradora del concepte -que permetia que se sentissin acollits sota el mateix paraigua molts professionals de l'entorn educatiu més enllà del professorat estricte o "convencional"- però és una idea perniciosa; si ja hi ha professionals que eduquen, què fan els pares, la família, l'entorn...? Jo prefereixo que em diguin ensenyant, simplement. I no és poc! No hi ha ensenyament sense aprenentatge, sense vocació, sense interacció, sense patiment... Sí: patiment! Perquè quan creus en la teva feina i en la responsabilitat enorme que implica, pateixes cada minut de classe que fas, i també els molts que no fas. No hi ha relaxació possible. Mai. Pots arribar a disfrutar-ho, a trobar motivacions sota les pedres, a rebre com un regal els progressos més ínfims o una mostra de gratitud casual i senzilla. Evidentment l'experiència t'ensenya a posar distància dels problemes que vius o intueixes a les aules i/o fora d'elles. Per salut mental (i, fins i tot, física!). L'empatia és bona i necessària, però identificar-se amb els problemes i endur-se'ls posats cap a casa pot arribar a ser corrosiu, nociu... Només el temps ens ho ensenya i, de fet, per sort o per desgràcia, mai no n'aprenem del tot. El temps ens ajuda a conviure amb aquesta realitat. A les aules dels centres d'ensenyament públics, òbviament, no vivim un món ideal. No tenim alumnes perfectes ni recursos enlluernadors. No hi ha estabilitat, ni confiança, ni autoritat. No tenim un sistema òptim -ni cap possibilitat de res que s'hi assembli-, ni professors fora de sèrie . O potser sí. Potser és ple de petits herois, moltíssims professionals encara prou motivats que s'escarrassen per tirar endavant malgrat tot. Gent que lluita per ajudar a formar ciutadans que toquin de peus a terra en un món real, tangible, divers i complex. A l'ensenyament públic no hi ha, òbviament, ni temps ni espai per a relaxar-se. Com tampoc no hi ha clients. Hi ha ciutadans als quals s'han d'oferir possibilitats i oportunitats. 
Evidentment, al món hi ha lloc per a escoles elitistes que venen serveis, distinció i pedigrí. Però jo crec en l'ensenyament públic perquè és el que ofereix més eines per a viure en el món real. I no m'agrada veure com es vol promocionar un centre privat carregant els neulers contra el professorat "relaxat" de l'escola pública. Prou castigats que estem! Al marge que, com en qualsevol col·lectiu més o menys nombrós, també a l'ensenyament hi ha "professionals" d'implicació dubtosa o de vocació nul·la. Però això ja són figues d'un altre paner.
Jo no vull clients. M'estimo més un model d'ensenyament en què fem escola plegats i en el qual interactuem, siguem crítics i acceptem que cal aprendre cada dia, sense treva, per no deixar de millorar. Un entorn on no se'ns fiscalitzi constantment, on no se'ns menystingui; un sistema on no correm el risc de convertir-nos ens simples mercenaris abocats a vendre un producte com l'ensenyament amb un màrqueting desmesurat. Mantenir un sistema participatiu, autocrític, obert no ha de passar per fer dels centres educatius una fira on el marxandatge pesi més que els valors i l'enlluernament causat per la forma ens impedeixi veure el fons.

Que vagi de gust!

13 d’octubre del 2014

Gratitud

Gairebé un mes sense escriure ni una trista ratlla al meu bloc. Així no acabaré d'arribar a les 20.000 visites... Però tant se val: de vegades vius la vida, i altres vegades, simplement, l'escrius.
No és que un mes no m'hagi donat teca de sobres per posar fil a l'agulla i enfilar reflexions ben diverses. La realitat ens dóna prou i de sobres per anar-hi sucant pa (crisis de tota mena: de control, de gestió, de comunicació; disputes inacabables sobre legalitat/s; esperances en vies de ser decebudes; anècdotes de tots colors a la feina -que és de tot, menys avorrida!- ). Potser el fet és que tot això ja em depassa.

A vegades només cal un petit esperó. I avui he sentit la punxada necessària per abocar pensaments al teclat. Un fet simple i, aparentment, poc transcendent: ras i curt, m'han donat les gràcies! I m'ha commogut. M'ha emocionat saber que el gest simple d'escoltar un adolescent desesperat i sense rumb a punt de llençar per la borda els estudis i de dir-li "tu pots! Compta amb mi" va servir-li fa uns mesos per mantenir-se a flot i per començar a tenir un horitzó més clar. La seva gratitud sincera m'ha corroborat el sentit de la feina que fem els professors, mestres i pedagogs en general. En la nostra tasca és bàsic escoltar per poder parlar, aprendre per poder ensenyar, sentir per poder transmetre. No és fàcil: no tenim decàlegs infalibles i, a més, tractem amb material altament sensible. I nosaltres mateixos, de fet, també som material delicat. És dur. Topem moltes vegades (massa!) amb els murs de l'administració, de la societat, de famílies, d'individus; topem amb la negligència d'uns i amb la fiscalització d'altres. Però petits gestos com el d'en Nil ajuden a tirar endavant. Perquè, al cap i a la fi, crec, el més important és que contribuïm humilment a preparar ciutadans per al trànsit que és la vida.

Gràcies a tu!