28 d’octubre del 2018

Imperfeccions


Plou, poc, però sense treva,
mentre truquen a la porta, tossudes,
totes les frases que mai no he dit,
i em premen el cor, feixugues,
les velles pors i les noves certeses.

Cloc ben fort les parpelles, i ric,
perquè em veig forta, fent fora penes,
malgrat que ignoro encara la cura
per a tants dubtes i incerteses,
i desconec la recepta màgica de l'oblit.

Vull creure que seré sempre capaç
de trobar terra sota els meus peus
i de creuar els ponts cap a la calma.
Somnio viure un armistici perpetu,
alimentat amb ma voluntat tenaç.

Però no sé si en sabré mai prou...

Raimon, "Al meu país la pluja"

25 d’octubre del 2018

Les hores incertes

 
Quan tornen les hores incertes,
truquen tossudes a la porta.
I, ulls clucs, faig el desentès
mentre em sotgen des del replà
hores que pesen, sense pressa,
que m’assetgen silencioses.
Dissimulo com puc el gest:
no em moc, malgrat que és en va.

Quan tornen les hores incertes,
em desvetllen agosarades.
Maldo per desfer-me del malson
però el malson és realitat.
I em flagel·lo: estic desperta
i jo no m’ho vull creure encara.
Per més que clami a la son
la il·lusió passa de llarg.

Quan tornen Ies hores incertes
em remouen feroces l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em commou,
que no és la meva ni la teva:
són certeses enverinades.
Però, per què fer lloc al plany
quan ens aguaita aquest horror?
Seguiré la meva drecera
amb pas ferm, sempre esperançada...

(http://www.versos.cat/poema/4416/em-sotgen-les-hores-incertes)

Lluís Llach, "Cançó sense nom"


22 d’octubre del 2018

Escriure amb el cor a la mà

Foto: Carles Pujol
Divendres passat vaig acompanyar l'Àngels Bassas en la presentació del seu deliciós llibre de relats La vida té aquestes coses (amb l'Alfons Gumbau com a inefable mestre de cerimònies). I l'Àngels reconeixia el que tots els presents ja sabíem: que és una autora que escriu amb el cor a la mà i que es despulla en l'acte d'escriure. Els quinze relats del llibre tenen un to intimista i vitalista perquè l'autora és una persona summament vital, amb una vida interior plena, una vida viscuda i assaborida glop a glop, tant en els moments de goig com en els inevitables moments de sofrença. 
Els relats de l'Àngels emocionen perquè neixen de l'empatia i perquè inclouen múltiples dimensions.
Si fem l'exercici de resseguir, simplement, a qui dedica cada un dels textos, ja veiem quina mena d'autora hi ha al darrere: una persona propera, que es dona a qui l'estima i que respon amb agraïment a qui se li dona. Una observadora atenta i perspicaç de la realitat que homenatja els herois i antiherois de la quotidianitat en uns relats on podem trobar connexions imprevistes, punts de vista discordants, personatges que es troben i retroben i que tenen en comú el compromís amb la vida. 
Tenim a les mans uns relats polièdrics que demanen una lectura atenta i desacomplexada i que són, per sobre de tot, un cant a la vida, a la veritat, a la perseverança. L'Àngels construeix personatges que lluiten, que prenen partit, que es donen, que emocionen i s'emocionen. I aprofita per incloure en la seva obra reflexions filosòfiques, anàlisi psicològica de caràcters, bones dosis de realisme màgic, un toc imprescindible d'ironia empordanesa i, per sobre de tot, el reconeixement innegable del valor de la paraula, en qualsevol forma que prengui, ja sigui en converses quotidianes, monòlegs sense espectadors, pensaments íntims... 

No us esteu de llegir-la. Ja em direu el què.

11 d’octubre del 2018

Que sí, Àngels, que la vida té aquestes coses...

Hi ha gent que llegeix molt. I que escriu. Potser com a conseqüència del fet primer. D'altres, però, escriuen molt i mai no es llegeixen. I ho haurien de fer. Si fossin, és clar, capaços d'entendre's. Potser aleshores s'adonarien que els falla alguna cosa i no insistirien a perllongar la seva vana gesta.  
Hi ha persones, escasses, val a dir, dotades d'un do; que estan fetes per a l'escriptura, que tenen el geni, l'enginy, la creativitat i la gràcia necessaris per a ser bons escriptors. Però la immensa majoria dels bons escriptors són gent d'ofici: lectors àvids que necessiten observar, digerir, triar, practicar, deixar-se els dits en la feina d'escriure. Aquests respecten profundament l'ofici, conscients que no n'hi prou amb idees poc o molt inspirades o inspiradores. 
Aquests dies estic assaborint els relats del llibre que acaba de publicar una d'aquestes escriptores d'ofici que s'han anat cuinant a foc lent al llarg d'anys. Una persona que ha hagut de plantar cara a la suposició que algú del mal anomenat món de la faràndula no pot aspirar a res més que a ser un autor mediàtic, un suflé que es desinfla ràpidament. No és el cas de l'Àngels Bassas, que presenta aquests dies el llibre de relats La vida té aquestes coses i es reivindica amb tot el dret del món com a escriptora, per si algú encara en dubtava.
Ja us faré la ressenya de l'obra en un proper post. De moment, us en recomano vivament la lectura. 



Violeta Parra, Gracias a la vida

5 d’octubre del 2018

Gym... què?

Un cop començat el curs escolar, de mica en mica les rutines es van fent lloc a totes les cases. Una rere l'altra, reprenen el seu curs les ocupacions, tant les ineludibles com les que ens busquem amb certa fal·lera pseudomasoquista per no deixar gaire res a l'atzar. Es reprenen les activitats extraescolars, les reunions de pares, les competicions esportives que ens amenitzen el cap de setmana, els fòrums, clubs de lectura, conferències i trobades... I, entremig de les tasques planificades i les propostes sobrevingudes, alguns mirem de trobar lloc per a la desconnexió. 
Cadascú desconnecta a la seva manera, és cert, i no hi ha cap recepta màgica que es pugui prescriure per a tothom (només faltaria!). Fins i tot per a un mateix, la mateixa fórmula no és sempre infalible. Ja se sap: hi ha moments per a tot! A vegades caminar és terapèutic; o ho és la lectura sense pressa amb un bon cafè a mà. Ho pot ser posar la música a tot drap o deixar-se acaronar per melodies suaus a cau d'orella. Fer una classe de ioga a mitja llum o suar de valent la samarreta fent una sessió de cycling amb música eixordadora de fons i un monitor cridant com un possés per esperonar-nos. Tot s'hi val. Ara bé: reconec que a vegades la fal·lera d'actualitzar les coses i rebatejar-les és també un potencial motiu d'estrés afegit a les nostres vides atrafegades. Ho pateixo a la feina. No hi ha curs que no ens deixin anar, gairebé a traïció, unes noves sigles per incorporar a la nostra experiència docent, etiquetes renovades per aplicar a transtorns varis  o noves dimensions per avaluar els àmbits diversos del coneixements dels nostres alumnes (competencials, of course). Tranquils: ja estem fets a anar modificant el nostre particular diccionari pedagògic de supervivència a còpia d'anar topant amb les novetats de cada redefinició, decret o adaptació en les reunions de treball inherents a la tasca docent. No em ve de nou.
Una altra qüestió és quan entro al gimnàs i consulto els horaris de les activitats dirigides... perquè en pocs anys hem passat del ciclisme indoor al cycling passant per l'spinning (i el bicing?);  i hem pogut gaudir de propostes per millorar el to muscular, la resistència, la coordinació o la flexibilitat amagades sospitosament sota denominacions diverses i canviants. Amb aigua i sense aigua. Descalços o amb sabatilles. Amb ritme o sense. Amb aparells o a pèl.
De fet, també té el seu què comprovar si endevines la tria. Jo, fa uns dies, vaig tirar-me a la piscina (metafòricament només) i em vaig plantar a una sessió de difusion. Em va agradar i vaig repetir. Espero que no me li tornin a canviar el nom! Si no, continuaré provant. El nom no fa la cosa. I no serà pas una qüestió de denominacions el que em farà desistir del meu intent. Ni el volum de la música que acompanyi la rutina. Si molt convé, ja em posaré taps a les orelles. Total: els taps a les orelles no impedeixen treure el fetge per la boca.