13 de juliol del 2010

Sorbets de juliol (2)

TARDA DE JULIOL

Xafogor canicular. Espessor d’idees... A casa les migdiades són inexistents, però em resisteixo a acceptar l’evidència que els meus fills són del tot impermeables a la temptació d’una capcinada reparadora (per desgràcia meva, no cal dir-ho!). És clar que deu ser un tret heretat (i de mi, per ser exactes!). Resultat inevitable, doncs: nervis i suor a flor de pell i a parts iguals. Sempre queda el recurs d’engegar la tv, o escampar uns quants llibres, subtilment, per veure si el cuquet de la lectura ajuda a calmar les feres... Constato, però, que la sincronització no és mai possible, tret d’escassos instants que, com un miratge, m’i·llusionen excessivament perquè estan condemnats a ser efímers. Què hi farem! M’hauré d’afegir a la gresca... I demà potser m’hauré de plantejar remullar aquestes tones d’energia passant la tarda a la piscina... vigilant, inevitablement, que no atropellin ningú, que no suquin l’entrepà a l’aigua o que algú es recordi de mi (la mare...!) pels esquitxos, els crits o les curses frenètiques de les criatures a poc que em distregui. Estiu.

7 de juliol del 2010

Sorbets de juliol (1)

Matí de juliol

Biblioteca pública. Asseguda prou fresca entre munts (ordenats!) de llibres i revistes infantils una mare il·lusa, ingènua o massa optimista (probablement, tot alhora) intenta llegir un conte de Borges. A la dreta, una nena de tres anys (menys tres dies, per ser precisos). A les mans, hi duu un conte de les Tres Bessones. A l’esquerra, un vailet de vuit anys engrescat amb un volum que repassa la vida dels principals herois literaris de tots els temps. “-Vos siempre has de servir de estorbo, pendejo -me rezongó al pasar, no sé si para desahogarse, o ajeno.” [...]. “-No, mama, aquesta no és la bruixa avorrida: veus? El seu barret no té punxa...” “-Quina ximpleria: mira quina idea aquesta deessa Tetis: Per què havia de submergir Aquil·les a la llacuna Estígia per a fer-lo immortal?”. Pausa. La mare pren aire per enèsima vegada: “D’acord: ja veig la diferència; aquesta sí que l’és!”. “No, no et puc explicar TOT l’argument de l’Eneida mentre llegim un conte de les Tres Bessones...”. Nova pausa. Hora de plegar veles. Continuarà la lectura de Borges en circumstàncies més favorables. La mare no pot amb tota aquella carretada de llibres, però els voluntaris només s’ofereixen a ajudar-la a canvi d’anar llegint mentre pugen les escales. Quin perill! Paciència... Al carrer encara serà més complicat esquivar fanals, salvar esborancs i evitar atropellaments. Però acaben arribant a casa sans i estalvis i envoltats de lletres i d’històries per descobrir o redescobrir. Satisfacció al cap i a la fi: el virus s’encomana.

2 de juliol del 2010

Que no ens toquin els sous! (Article publicat a Hora Nova el 2 de juliol)

Crec recordar que era Plató qui deia que la justícia no és sinó la conveniència del més fort.
Si en fa d’anys! Però, en essència,  poques coses deuen haver canviat... Mireu sinó aquests nostres “líders” i governants, que fan i desfan, trien i remenen, manipulen i regeixen les nostres vides capritxosament  en nom de la solidaritat i del benestar de la “comunitat”! És clar que mai no acaba de quedar prou clar fins on abarca el concepte “societat” quan es tracta d’obligar alguns individus (que no tots) a contribuir al bé comú.... Sempre n’hi haurà que tindran comptes a Suïssa i només seran “informats” (no fos cas que s’ofenguessin!) de la conveniència de declarar els seus béns aquí...
En aquest context (on la via més fàcil és estrényer els assalariats -i on, pensionistes i funcionaris som el cap de turc, com si la crisi fos només culpa nostra i haguéssim d’expiar el mal de tenir un sou segur-) més d’un polític nostre deu pensar: “Que no ens toquin els sous!”. Tant se val de quin color siguin, que n’hi ha per donar i per vendre a tots els bàndols.
Ara bé, que vicealcalde i alcalde figuerencs comparteixin “l’honor”, dubtós, de figurar en lloc capdavanter entre els polítics gironins que més cobren, no és cap garantia d’eficiència i productivitat. És clar que molt hi té a veure el fet  que tinguin el do de la ubiqüitat, que els permet ser alhora diputats i màxims governants de casa nostra, aquesta petita “ciutat sense llei” que demana més esforços dels que se li dediquen. És de justos, però, recordar que el consistori figuerenc va ser pioner a l’hora de preveure retallades: abans no es trenqués l’anterior pacte de govern ja es van aprovar uns pressupostos per força austers que incloïen una mesura que ha resultat ineludible apel·lant a la solidaritat i al sentit comú: la retallada de retribucions (un altre tema és si aquesta retallada s’ha aplicat ja o no...). Tot plegat, res que no pugui entendre qualsevol amb dos dits de front, si es raona degudament i si el cinturó ens l’estrenyem tots i totes!
Alerta: no es tracta de pretendre que els governants facin la feina de franc: la responsabilitat i les implicacions de la tasca que assumeixen és indubtable. I el mèrit que suposa tenir el valor  de voler estar a l’aparador i menar el carro, també. Però -digueu-me ingènua- no em sembla ni just ni comprensible ni recomanable que, mentre a la majoria se’ns exigeix treballar més, cobrar menys i, encara, donar les gràcies, continuï sent possible que uns quants acaparin càrrecs públics, a risc de no ser aquí ni allà, i cobrant el que cobren. Per cert, crec recordar que un diputat figuerenc a les corts espanyoles constava entre els finalistes en l’elecció del diputat desconegut...