28 de setembre del 2011

Com un conte de Calders

Em devia perdre alguna lliçó fonamental en el manual per aprendre a entendre aquesta societat on m’ha tocat viure! O és que sóc inepta a l’hora d’assimilar algunes coses... Però m’hi perdo.

Temps enrere les ments pensants del nostre galdós sistema haurien considerat que ja progressava adequadament malgrat les meves mancances evidents -al cap i a la fi, un pas endavant és sempre un pas endavant, per petit que sigui-. Resultat: com tants d’altres soferts ciutadans, hauria pogut acabar naufragant enmig de l’oceà incontrolable del cafè per a tots! Sigui per sort, per casualitat o per mèrits propis, per ara encara no m’hi he ofegat, però no són pas pocs els ciutadans que van creure en quimeres i van ser arrossegats als fons del “quieroynopuedo”! Ens vam creure que érem rics, i va resultar que érem rucs! Uns, és clar, més que no pas d’altres.

Sembla que després d’haver-ne sortit tots escaldats, hauríem de vigilar més que mai de no tornar a deixar-hi la pell. Però en alguns llocs es continuen repetint els mateixos errors, les mateixes males pràctiques... el mateix endèmic malbaratament de recursos i d’energies. La setmana passada escoltava la ràdio anant cap a la feina i no donava crèdit al que sentia: una noia explicava com, després d’un any d’haver informat degudament a l’organisme pertinent del canvi en les seves circumstàncies personals que li impedia seguir cobrant el PIRMI (per sort seva!), continuaven ingressant-li cada mes els diners. Semblava un conte de Pere Calders: després d’un via crucis per aconseguir finalment contactar amb qui havia de gestionar-li el canvi, veia impotent com no podia fer més que anar desant en un calaix uns diners que no eren seus. Només li quedava l’esperança que quan algú es dignés a posar ordre no li’n reclamessin els interessos!

Perquè no anem a l’arrel dels problemes: les males gestions, l’economia submergida, les administracions caòtiques, l’especialització excessiva que ha convertit a una bona part dels treballadors en especialistes en no saber què fer...?

Senyor, quin país!

13 de setembre del 2011

A fer els deures! (Article publicat a Hora Nova el 13/09/11)

Comencem i ja tornem a la cançó enfadosa de sempre: molts encara tenen tots els deures per fer. Alguns encara tenen la gosadia de proclamar a tort i a dret que això no va amb ells. I la feina endarrerida fa de mal casar amb pronòstics de millora i objectius que ens vénen massa grossos!
El veritable inici d’any es dóna ara, a l’inici de curs, més que no pas en el trànsit del gener. És hora de casar horaris impossibles, de replantejar agendes, de retrobament i/o de xoc amb la realitat. Recordeu que un 31 d’agost ens en vam anar a dormir sent rics (globalment, s’entén) i capaços de menjar-nos el món, i ens vam llevar el setembre pobrets, desorientats i, pitjor encara, culpables o, si més no, culpabilitzats? Però som prou grans per saber que hi ha moltes culpes per repartir i no menys esquenes mereixedores de parar els cops. I no tots ho fem tot malament. Partint d’aquesta premissa,amb tot, cal acceptar i practicar la crítica i l’autocrítica. Si som capaços de començar a entrellucar individualment de quin mal patim, podrem començar a progressar adequadament com a col·lectivitat. Sempre que cadascú faci els seus deures.

Com que al comú dels mortals se’ns escapen moltes coses malgrat les amenaces que cada dia ens aclaparen des dels mitjans, no ens queda cap més remei que cuidar-nos de casa nostra i mirar de mantenir-la endreçada. A bodes em convides! Com si fos tan fàcil enmig de tanta estisorada institucional, recessió monumental i indignació global. Però bé hem de poder fer-hi alguna cosa. Potser n’hi hauria prou amb començar a dir les coses pel seu nom, i assumir les responsabilitats que ens toquen. Els ensenyants ens dedicaríem a ensenyar, els pares i la societat en general a educar, els polítics a governar...

Dies enrere llegia unes paraules molt sàvies d’un home senzill, sabedor que la riquesa no es compon de béns materials, sinó de l’amor al país i al que ens és més pregon. Recordava la principal ensenyança del seu pare: per a ser ric, abans calia aprendre a ser pobre. Quina gran veritat! Aquest país ha cregut massa en els venedors de fum; hem viscut com rics sense haver-ne après i, el més greu, sense ser-ne! I tanta riquesa etèria ens ha arrossegat cap a la manca progressiva d’esperit i el menyspreu de l’esforç. Aquests són els pilars sobre els quals s’han bastit no poques quimeres. I la cirereta del pastís sovint ha estat la demagògia. Per exemple, darrerament s’’ha parlat a bastament del patrimoni dels nostres polítics; sincerament: tan important és el que tenen? Aquestes dades són i seran sempre relatives perquè se’ns escapen massa circumstàncies per analitzar-les degudament. El que importa de veritat és el com: de quantes bandes cobren simultàniament, l’acumulació de càrrecs... en definitiva: saber si fan bé la feina i si els incentius que perceben a canvi estan prou justificats. Com en qualsevol feina.

Escombrant novament cap a casa, no em puc estar de recordar el paper de l’educació a l’hora de canviar l’estat de les coses. Però, alerta: els ensenyants només hi podem posar un petit gra de sorra. La nostra feina és ensenyar. L’educació és una qüestió molt més complexa amb molts agents implicats i que comença i acaba en les famílies. I aquesta és una tasca que no admet renúncies ni delegacions. Ens posem a fer tots plegats els deures?