28 de setembre de 2011

Com un conte de Calders

Em devia perdre alguna lliçó fonamental en el manual per aprendre a entendre aquesta societat on m’ha tocat viure! O és que sóc inepta a l’hora d’assimilar algunes coses... Però m’hi perdo.

Temps enrere les ments pensants del nostre galdós sistema haurien considerat que ja progressava adequadament malgrat les meves mancances evidents -al cap i a la fi, un pas endavant és sempre un pas endavant, per petit que sigui-. Resultat: com tants d’altres soferts ciutadans, hauria pogut acabar naufragant enmig de l’oceà incontrolable del cafè per a tots! Sigui per sort, per casualitat o per mèrits propis, per ara encara no m’hi he ofegat, però no són pas pocs els ciutadans que van creure en quimeres i van ser arrossegats als fons del “quieroynopuedo”! Ens vam creure que érem rics, i va resultar que érem rucs! Uns, és clar, més que no pas d’altres.

Sembla que després d’haver-ne sortit tots escaldats, hauríem de vigilar més que mai de no tornar a deixar-hi la pell. Però en alguns llocs es continuen repetint els mateixos errors, les mateixes males pràctiques... el mateix endèmic malbaratament de recursos i d’energies. La setmana passada escoltava la ràdio anant cap a la feina i no donava crèdit al que sentia: una noia explicava com, després d’un any d’haver informat degudament a l’organisme pertinent del canvi en les seves circumstàncies personals que li impedia seguir cobrant el PIRMI (per sort seva!), continuaven ingressant-li cada mes els diners. Semblava un conte de Pere Calders: després d’un via crucis per aconseguir finalment contactar amb qui havia de gestionar-li el canvi, veia impotent com no podia fer més que anar desant en un calaix uns diners que no eren seus. Només li quedava l’esperança que quan algú es dignés a posar ordre no li’n reclamessin els interessos!

Perquè no anem a l’arrel dels problemes: les males gestions, l’economia submergida, les administracions caòtiques, l’especialització excessiva que ha convertit a una bona part dels treballadors en especialistes en no saber què fer...?

Senyor, quin país!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?