30 de maig del 2014

On és la via?

Cal que em confessi, que em flagel·li, o que demani disculpes perquè estic, poc o molt, ficada en política? Sincerament: crec que ni una cosa ni l'altra. Podeu adduir els efectes catàrtics, terapèutics i/o alliberadors de qualsevol de les opcions proposades. Però no. Prefereixo observar, escoltar, pensar...
És clar que també es pot amagar el cap sota l'ala, buscar aixopluc o deixar-se arrossegar. Oblidar els principis o capficar-se amb els finals. Val a dir que la meva vocació és d'estar per casa, i que no aspira a altra cosa. No faig ni més ni menys política que qualsevol altre ciutadà o ciutadana de peu de carrer: viure i relacionar-se en societat és fer política. És en aquesta accepció de la política en la que jo crec. En la que suposa ser un ciutadà conscient dels seus drets i dels seus deures, ni més ni menys. Em sento a anys llum dels que, lluny de fer política, només fan de polítics; o dels que politiquegen, o només postulen des de l'estrada i no es gasten les soles de les  sabates trepitjant el carrer. Ja s'ho faran: no pagarem els militants de base les seves culpes.
Bé: potser sí que hi ha altres vies (permeteu-me la ironia: de vegades és l'únic que ens queda) i només hem esperar que arribi el moment que entenguin que cal escoltar (i prendre nota).  La democràcia ha de començar per aquí: per saber escoltar i per donar veu. I si escoltem bé ens adonarem que allò que passa no és fruit de l'atzar.  Que no s'entén bé el missatge... Ai las! La culpa és del receptor, és clar! I no pot ser que l'emissor no hagi trobat el to o que el contingut, simplement, no interessi? O que posi el punt de mira en un aspecte que ens embafa? Pot ser que els simpatitzants s'esperin de nosaltres altres discursos i altres veus? I que reivindiquin, a la seva manera, el dret a decidir, i a equivocar-se, si cal? 
No es tracta de vendre fum, d'elaborar discursos populistes i demagògics, d'anar veient-les venir. Això ja ho fan d'altres. Però potser sí que cal repensar el missatge de socarel i, sobretot, refermar les arrels perquè l'aiguat no se'ns acabi d'endur pendent avall.Cal abandonar complexos que ens tenen a mercè dels aires que passen, però fer política implica saber escoltar i prendre nota. I els resultats ens diuen que no s'està fent bé. Fins al punt que ens hem diluït, perduts en un peix que es mossega la cua.
I perdem de vista d'on venim, on som i on volem anar a parar...


La política que ens fan els que ens manen ens allunya més i més del poble i intensifica la sagnia. Llàstima! Una democràcia real ha d'acceptar que ens obrim als ciutadans, que tots tinguem veu i vot, que es facin primàries i que tinguem dret a equivocar-nos i a rectificar.

27 de maig del 2014

Disciplina

Disciplina. Un mot. Tants sentits!
Hi ha disciplines fèrries, disciplines constructives, disciplines febles, disciplines destructives, autodisciplina, disciplines de vot, disciplines displicents, difuses, intermitents i indisciplines...
La disciplina a vegades estreny, encotilla i reprimeix. Pot fer nosa o pot fer mal. Tant o més, tanmateix, com en pot fer l'absència total de disciplina, fa?

No hi patiu: està ben lluny del meu ànim voler encetar un debat sobre disciplines i indisciplines. A aquestes alçades només em sento capaç de constatar que per poder trencar les normes, primer cal conèixer-les, que per ser lliure, cal haver conegut límits i que certes dosis de disciplina són altament recomanables per anar fent camí, sense perdre's massa en giravolts inútils, però deixant sempre marge a conèixer dreceres i revolts.

De manera que amb la meva disciplina, feble, però voluntariosa, continuaré intentant desgranar puntualment pensaments en el meu bloc. Setmana sí i setmana també, si pot ser...

23 de maig del 2014

Va, que el curs s'acaba!


Vaaa, que això, per bé o per mal, ja s'acaba! Un darrer esforç i tindrem un curs més passat. I algun aprenentatge n'haurem tret, no? Enmig de l'esprint final, quan amb prou feina no ens queda alè, sembla difícil de veure que la cursa pugui haver estat profitosa. Ara per ara no és fàcil veure-ho així: la voràgine de final de curs dispara les pors i les incerteses i com més a prop tenim la meta, més abrupte se'ns fa el pendent del tram que queda. Però arribarem al nostre cim particular i l'entrenament ens haurà servit per a alguna cosa. Potser no haurem estat els millors atletes; alguns requerireu més etapes per arribar a la meta; d'altres, potser haureu abandonat després d'haver-hi deixat la pell o sense ni tan sols haver suat la samarreta. Tant se val: la vida és això.
A mi m'agrada imaginar-me el curs com un procés de gestació: la il·lusió dels primers dies davant el canvi d'estatus (ep! el Batxillerat ja és una altra cosa!) es trasmuda en l'aclaparament per la responsabilitat que ens pesa, o en una inconsciència que es va diferint mentre els mesos van passant. I acabem plantant-nos, en més o menys bona forma, en la darrera etapa: ara o mai! I n'obtenim un fruit que és ben nostre.

Nois i noies: un darrer esforç! La satisfacció de la feina feta és prou recompensa. I tingueu ben clara la meta: les diferents etapes que us han dut fins on sou ara us hauran aportat aprenentatges que ja no us deixaran mai, lliçons més o menys intangibles que ja seran vostres per sempre. Algunes doloroses, potser. Feu-los lloc. I no oblideu que no tots som atletes olímpics: el mèrit no és fer les millors marques sempre, sinó haver estat capaços d'anar-nos superant i no renunciar a l'esforç que això implica.
M'agradaria que comprenguéssiu que per a mi també ha estat un repte. Un repte motivador, com sempre.

Endavant les atxes!

21 de maig del 2014

Dia gris?

Un dia a priori gris, aclaparador i poc jovial es pot anar transfigurant en un, més que passador, agradós jorn. Com? Gràcies als petits detalls, a moments sense pretensions, a alenades d'aire net que amb prou feines advertim: la satisfacció del deure acomplert, el somriure d'un passant, els instants de conversa, serena o apassionada, amb amics o companys,  l'abraçada dels fills que arriben a casa, la companyia inadvertida dels qui t'estimen, la consciència d'haver estat més pacient avui, la certesa que vas fent camí dret... 
Avui ha estat un d'aquests dies. Un altre més.

6 de maig del 2014

Ser mare

Un dia, no saps ni com ni perquè, et planteges ser mare (o pare, tant se val). Objectivament potser no és el moment més idoni per a emprendre una tasca tan majestuosa, però amb certa inconsciència, i una bona dosi d'il·lusió, entres en una espiral vertiginosa, una mena de febre benigna, però amb alguns moments de deliri, tot s'ha de dir. No sé si existeixen l'instint o el rellotge biològic. No sé si és una necessitat interna o una subtil imposició externa, però t'adones que vols viure l'experiència d'engendrar. Quan comences a adonar-te que no hi ha manual d'instruccions per a ser pare, i que enlloc no te'n podran fer un curs accelerat (intensiu, extensiu, virtual o experimental) comencen els tremolors i els dubtes: en sabré?
Òbviament ningú no neix ensenyat per a ser pare, però tampoc naixem amb un màster per a ser bons fills. I, en canvi, amb major o menor fortuna, tots n'anem aprenent. A base d'ensopegades, errors, paciència, disciplina, fermesa, sentit comú, sentiments i molts d'altres ingredients, però sense fórmules, ni màgiques ni magistrals.. La teoria i la pràctica disten tant de ser una mateixa cosa! Però cal tenir la convicció que tenim molt a ensenyar i a aprendre en aquesta meravellosa tasca. I ser, sobretot, ferms: educar vol dir, per sobre de tot, saber posar límits. Encara que ens dolgui: només posant límits als nostres fills quan comencen a caminar al nostre costat en la vida, podrem donar-los ales, quan sigui l'hora, perquè sàpiguen fer el seu propi camí, sense fre.  Valors com l'esforç, el respecte, la responsabilitat, la humilitat, la gratitud... s'infonen des de casa i en el dia a dia. No és fàcil. El camí de vegades és abrupte. Però qui sembra, recull, sens dubte.
Diumenge passat era, diuen, el dia de la mare. Els meus fills em van felicitar, petonejar i afalagar. I em va agradar, òbviament. Però a casa tots sabem que el millor regal que em poden fer és ser com són i tenir la il·lusió que tenen per aprendre. I ensenyar-nos, a mi, al seu pare i a tots els que ens els estimem, tantes coses com ens ensenyen cada dia!

Mil gràcies! 

Thank You, (Alanis Morissette)

Oblidava un altre aspecte magnífic de la maternitat: ser mare té la virtut d'apropar-te als teus propis pares d'una manera diferent i imprevista, d'escurçar-hi distàncies físiques o mentals, de reconciliar-te amb aspectes de la seva personalitat que no entenies o menystenies,  de compartir les seves preocupacions passades i presents... Et fa veure'ls i entendre'ls d'una altra manera, més completa.