28 de maig del 2010

Qui ha de fer els deures? (Article publicat al bisetmanari Hora Nova el 28/05/10)

Fa dies que piulo poc. O això em diuen, perquè jo no ho veig ben bé així. Potser és que, tal com presagiava en un dels meus darrers escrits en aquestes pàgines, i tal com van les coses a casa nostra i més enllà, m'he acabat de perdre. O que he decidit que ja s'ho faran i m'he concentrat en el meu entorn més proper i quotidià. Total: cada vegada hi entenc menys! I, a més, és ben lícit que cadascú se'n senti del que és seu, no?
El cas és que, al marge de polèmiques més o menys locals, de disbarats pressupostaris generals i de reajustaments diversos que ens toca empassar-nos amb un embut si us plau per força, avui escombraré cap a casa. Encara que no pugui estar-me'n, de passada, de mostrar la meva sorpresa per algunes notícies que llegeixo a la premsa. L'Ajuntament de Figueres creu certament necessari prioritzar projectes que preveuen pistes de pàdel i spa? Per pagar amb els diners que no tenim! O demanar, educadament, això sí, que els ciutadans contribuïm gratant-nos la butxaca a immortalitzar escultòricament Sant Jordi i el drac? Al carrer es demanen altres coses: seguretat, ordre, fets i un rumb clar. I això vol dir concentració d'esforços i contenció en allò que és sobrer.
He dit, però, que avui escombraria cap a casa... O cap a l'institut, que, si bé no és casa meva, poc n'hi falta! M'explicaré:  Avui, he decidit - després de dies de silenci (per imperatius "acadèmicoavaluatius")- tornar a la càrrega. Si he triat aquesta expressió (que pot semblar massa bel·licosa), ha estat amb tota la intenció, perquè necessito sentir -quina fal·làcia!- que faig algun gest prou contundent per demostrar el meu malestar. I aquesta vegada no em refereixo només a un malestar psíquic: no! Parlo del patiment físic real que patim un nombre prou considerable d'alumnes i professors del meu institut que passem hores "còmodament" instal·lats en unes aules "provisionals" de llauna, que aviat compliran quinze cursos de servei ininterromput! La provisionalitat, ja ho veieu, es fa eterna. I no pas poc! Les múltiples incomoditats i les cabassades de calés en pedaços que suposa la perllongació d'aquesta "provisionalitat" no sembla que siguin motius suficients per accelerar l'arribada de mesures humanitàries... Snif! Què hi farem! Diuen que si no pots lluitar contra l'enemic, el millor que pots fer és unir-t'hi. Doncs bé: crec que és hora de prendre's seriosament la proposta d'un company de claustre de commemorar comme il faut l'arribada d'aquest espai tan entranyable a l'institut. Comença el compte enrere: s'accepten propostes per muntar el programa d'actes... Temo que caldrà incloure-hi una processó a la patrona dels impossibles per veure si algun any es compleix un miracle i arriba l'ampliació eternament promesa.
I mentrestant continuarem suant-hi la cansalada i escoltant les queixes contínues i fonamentades dels nostres soferts alumnes de 3r d'ESO (o del curs que toqui). I els apressarem a esforçar-se a aprovar si no volen veure's obligats a repetir curs i condemna! 
M'estalviaré la tortura de recordar-vos les múltiples prestacions d'aquest espai... Només diré, per si algun ingenu creu que als centres públics d'ensenyament tenim aire condicionat a les aules, que NO! Encara que siguin barracons farcits d'adolescents carregats d'hormones i vitalitat i anxovats com sardines de llauna. Però, això sí, si no aprenen prou i les seves competències escassegen és només culpa dels ensenyants que no sabem motivar-los prou! En aquestes condicions, però, també nosaltres tenim dret a desconcentrar-nos i a perdre l'oremus, el nord i la paciència, no?
És clar que el nostre departament vetlla pel progrés del sistema i s'apressa a gastar cabassades de diners per impulsar a córrer-cuita l'ús dels llibres digitals i els ordinadors a l'aula. Que consti que sóc la primera a defensar es coneixement i ús de les noves tecnologies a l'ensenyament: perquè és lògic, necessari i indispensable. Està bé que el món educatiu s'adapti a les necessitats i inquietuds de la societat i, fins i tot, que miri d'avançar-s'hi, però en un context de reajustament com l'actual, té sentit aquesta disbauxa? Com massa vegades ha passat aquests darrers anys, els que estem al peu del canó patim la improvisació dels qui manen. I ens veiem abocats a engegar projectes que no s'acaben aplicant mai del tot, que perden sentit tot just iniciats o que van (i ens duen) a la deriva.  Fins ara potser fèiem la cursa amb les soles desgastades, però aviat anirem amb una sabata i una espardenya (els més afortunats), mentre un colla de desafortunats continua gaudint de les inclemències tercermundistes d'un barracó de llauna on la tecnologia més puntera que tenim són uns fluorescents atrotinats que, amb una mica de sort, amb prou feina ens permeten de veure la pissarra!
Ja sé que no en faré res de fer pública la meva queixa, però encara crec en la funció catàrtica de les paraules.Per més que l'efecte duri poc i hagi de tornar avui mateix a la realitat del barracó immund.
 
Heus aquí només una mostra més de les incongruències d'allò que anomenem "sistema" (potser perquè "sistemàticament" s'oblida d'aplicar el sentit comú?). Un exemple concret, però prou significatiu, crec. I no hauríem d'anar gaire lluny per trobar-ne una bona colla més de situacions, projectes i idees per arrencar-se a córrer.
Qui ha de fer els deures?
 

24 de maig del 2010

Aules "provisionals"?

Avui, després de dies de piular poc (per imperatius "acadèmicoavaluatius") torno a la càrrega. Si he triat aquesta expressió (que pot semblar massa bel·licosa), ha estat amb tota la intenció, perquè necessito sentir -quina fal·làcia!- que faig algun gest prou contundent per demostrar el meu malestar. I aquesta vegada no em refereixo només a un malestar psíquic: no! Parlo del patiment físic real que patim un nombre prou considerable d'alumnes i professors del meu institut que passem hores "còmodament" instal·lats en unes aules "provisionals" de llauna, que aviat compliran quinze cursos de servei ininterromput! Les múltiples incomoditats i les cabassades de calés en pedaços que suposa la perllongació d'aquesta "provisionalitat" no sembla que siguin motius suficients per accelerar l'arribada de mesures humanitàries... Snif! Què hi farem! Diuen que si no pots lluitar contra l'enemic, el millor que pots fer és unir-t'hi. Doncs bé: crec que és hora de prendre's seriosament la proposta d'un company de claustre de commemorar comme il faut l'arribada d'aquest espai tan entranyable a l'institut. Comença el compte enrere: s'accepten propostes per muntar el programa d'actes... Temo, però,  que caldrà incloure-hi una processó a la patrona dels impossibles per veure si algun any d'aquests es compleix un miracle i arriba l'ampliació eternament promesa.
I mentrestant continuarem suant-hi la cansalada i escoltant les queixes contínues (i fonamentades) dels nostres soferts alumnes de 3r d'ESO. I els apressarem a esforçar-se a aprovar si no volen veure's obligats a repetir curs i condemna! 
Ah! Per si algun despistat encara ignora les múltiples prestacions d'aquest espai, n'enumeraré, finament, algunes: aïllament tèrmic i acústic nuls, envans que "faciliten" la comunicació entre aules, accessos no aptes per a persones amb movilitat reduïda... fred a l'hivern, calor extrema a la primavera i l'estiu... I si algun ingenu creu que als centres públics d'ensenyament tenim aire condicionat a les aules: NO! Encara que siguin barracons farcits d'adolescents carregats d'hormones i vitalitat i anxovats com sardines de llauna. Però, això sí, si no aprenen prou i les seves competències escassegen és només culpa dels ensenyants que no sabem motivar-los prou.

M. Àngels Vila Safont
Institut Alexandre Deulofeu (Figueres)

13 de maig del 2010

Corregint, que no regint...

Fa un parell de mesos, mentre corregia treballs dels estudiants de batxillerat, em vaig trobar -com aquell qui no vol la cosa- enmig d'una reflexió "filosoficofilògica". Ja reconeixia aleshores l'escassa efectivitat d'aquests rampells des del punt de vista productiu (ai, la productivitat!). No em negaran, però, els que pateixen d'aquest dolç mal, que aquesta mena d'exercici ens pot enriquir, si no la butxaca, l'esperit. Encara que sigui un guany escàs i efímer,  pot ser ben grat quan el rampell és compartit...  
Ara que em trobo de nou immersa en la inevitable febre (febrada!) examinadora del final de curs que ens anticipen els estudiants que acaben el batxillerat reprenc la disquisició...
"Corregir"? Quina fal·làcia! Corregir, etimològicament, deu voler venir a dir "tornar a dirigir", "portar pel camí correcte"...  De fet, corregir, en el català medieval era usat amb el sentit de "comandar" o "regir". I aquí és on m'adono que, potser, no vaig prou bé. Probablement hauria d'haver dit "Revisava treballs...". Ara sí! Perquè això sí que és indiscutible: els re-visava, els "tornava a veure" per comprovar-ne el poc o molt encert i per a proposar-ne, en tot cas, la "correcció". Perquè és clar que els autors (o "transcriptors", si no simples "copistes" o "copiadors"),  dels treballs no poden pas evitar que els els revisi. Ara bé: sí que poden resisitir-se a corregir els seus errors! Per això, corregeixo, sense insistir massa, però: no fos cas que algú es veiés obligat a "rectificar" res, o forçat a reconèixer cap error... pobrissons (i pobrissones, que encara algú em criticaria que no fos prou políticament correcta!)

Uff! Encara hi prendré mal! Més val que torni a capbussar-me en els munts d'exàmens que esperen que la meva mirada sigui prou benevolent. Mirarem de donar l'aprovat a aquells que no s'hi resisteixin massa... perquè a vegades no es deixen!

12 de maig del 2010

Transparències

Transparent: clar, diàfan, límpid, cristal·lí, hialí, translúcid. En sentit figurat: s'aplica a tot allò que és absent d'obscuritat, que no té doble sentit...
Mmm! De vegades caic en la temptació de pensar que seria fantàstic que tots obréssim amb transparència: que fossin transparents la nostra gestió, el nostre pensament, els sentiments, els desitjos, els actes de cada dia, les idees... Ens estalviaríem feina i patiments. Quina fal·làcia, però, i quin avorriment! De seguida ens veuríem venir els uns als altres: no n'hi hauria per arrencar-se a córrer? Admeto la ingenuïtat i fins l'absurditat d'aquesta proposta de somniatruites.
De fet, les transparències donen poc joc. En tot els àmbits. No és molt més temptador deixar-se dur per les insinuacions, que no per les demostracions directes? El doble sentit, la possibilitat de llegir entre línies, les lectures diverses... umm!
Alerta, però: he parlat de dobles sentits (i no de contrasentits) i de diversitat d'interpretacions (i no d'incoherència en els plantejaments). Tampoc no m'agraden les transparències que cada dia es "revesteixen" d'un color diferent!
Alguns potser ja m'enteneu...

4 de maig del 2010

Color? GRIS!

No fa ni una setmana que reivindicava la diversitat de colors i el dret (i el deure!) d'usar-los, matisar-los, barrejar-los i, fins i tot, canviar-los segons gustos i necessitats... La primavera ja havia fet més que picar-nos l'ullet, i a les portes de les nostres Fires i festes de la Santa Creu me les prometia prou felices! Però, ai! Tot era un miratge... I ara em trobo que les nostres fires grises se'ns han tenyit d'un gris encara més persistent i pesat (quina creu!).Un gris marengo que ens permet poques alegries: gris dels timoner municipal que ens du a la deriva, gris del cel que s'ha entestat a aigualir-nos la festa...