Avui el meu post són uns versos entramuntanats:
TARDA
DESPENTINADA
(CEL
DE TRAMUNTANA)
Els
vespres de cel serè
jugo a
empaitar el sol
des
del nostre mirador
ple de
somnis sempiterns.
I amb
sort atrapo espurnes:
s’esbatana
la finestra
dels
nostres cels imperfectes,
quan
la tramuntana bufa.
Profano
velles postals
amb
filtres desconeguts.
I
prego, si cal, l’indult,
perquè
em sé flac, i embriac.
Quan
cau el tel d’una tarda
que
esclata desvergonyida
regalimant
tons impossibles,
tossuda
i despentinada,
els
llums em piquen l’ullet:
dansen
dins un cel galant
i
somric... que m’és donat
gaudir
de tot, del no-res!