31 de desembre del 2017

Trencadís d'any nou

Tossuts, avui tornem a fer balanç. Com si tot acabés i hagués estat una mica en va el camí fet. Com si n'hi hagués prou de creure'ns la il·lusió que tot recomença. Com si fos hora, només, de teixir nous llenços amb els fils del que hem viscut i de traçar-hi itineraris cap a metes encara verges. Res no acaba, res no comença. Com si tot fos tan fàcil. O tan difícil. Un altre cap d'any. Tant se val...
Deixem enrere tres-cents seixanta-cinc dies en què hem anat arreplegant els bocins d'experiències viscudes i els retalls de projectes que no hem pogut o sabut acomplir. Els hem anat recollint al sac dels records i ens els hem penjat, cobejosos, a l'esquena. Encara que alguns puguin fer mal, els recollim àvidament. Són nostres i ens fan ser, per bé i per mal, qui som. Avui, però, badarem una mica el sac i en traurem uns quants. I d'aquest devessall de bocins viscuts en sortirà un trencadís de colors bigarrats i músiques potser dissonants, però nostre, ben nostre... I ens el mirarem respectuosos, admirats del que hem fet, malgrat tot. I els retalls que ens quedin dels propòsits malmesos ens serviran per embastar de nou l'agulla i per esbossar camins no trepitjats. O potser en traurem la força per refer els que hem errat. Res de nou. Com cada any. 

 
BON ANY 2018!

19 de desembre del 2017

Nadal 2017





NADAL A CASA

Que aquest Nadal que, tossut,  ja s’atansa,
i és aiguabarreig de mels i d’agrors,
sigui més que l’interludi onerós
amb què, sovint, volem fer la quitança
de tants oblits, tants errors i recances...

Que siguin dies ben plens d’esperança,
bressol franc de designis i projectes,
preludi joiós de temps de certeses,
diades viscudes amb delectança,
ben conscients que la vida té més actes.

Jo viuré aquestes bromades a casa,
pregant que ens faci net la tramuntana,
la veïna rabent que ens esbatana 
els cels i ens esbandeix el pes de l’ànima...

Nadal 2017
  
Que ni res ni ningú us pugui robar els petits plaers que fan gran la vida! 
Perquè estem fets per aixecar-nos cada vegada que caiem, 
per arreplegar forces quan defallim i 
per trobar el nord quan ens creiem perduts.

BONES FESTES! 



27 de novembre del 2017

Portes


Aquests dies de ventades m'ha vingut la falera de fixar-me en les portes. Potser perquè, a poc que et descuidis, has de córrer per evitar que petin! O perquè la fred que estrenem m'ha fet adonar que darrere de les portes dels armaris hi ha un munt de roba malendreçada que aquesta tardor estranya no m'ha llegut encara de posar a lloc. Portes i armaris: una bona metàfora de la vida!

Estareu amb mi que la vida és un continu anar obrint i tancant portes. I anar passant per aquelles que et franquegen el pas i topant amb les que se't clouen. A vegades les traspassem sense mirar-nos-hi gaire; ens pot la curiositat o bé anem prou segurs del que ens espera a l'altra banda. I, amb tot, més d'una vegada ens penedim d'haver-ne obert alguna. Llavors, en aquests casos, només podem mirar de tancar-les, si és que no hi ha un corrent d'aire que empeny en contra dels nostres desitjos.

Hi ha moments en què cal cloure definitivament portes. Hem d'ajustar bé les que no ens duen enlloc. Potser només cal esperar a trucar-hi en moments més propicis. Si no és així, no ens ha de recar gens tancar-les amb pany i clau, llençar la clau ben lluny i mirar d'oblidar que existeixen.
Altres vegades només ens cal ajustar-les una mica i esperar que passi el mal temps i la tempesta afluixi per poder tornar-les a obrir quan l'aire sigui nou. Sempre cal ventilar les estances, oi?

Com que la nostra vida és feta d'episodis que se succeeixen, s'encavallen, s'enllacen i es repeteixen, en qualsevol cas, sempre cal estar amatents a deixar que circuli l'aire, que els passadissos no siguin massa estrets i que hi hagi sortides a punt. Sense que calgui fer ús de les d'emergència.

Se m'ha fet tard, però us faré una confessió: a mi, les portes dels armaris m'agraden sempre ben closes, però, les del viure, procuro que no n'estiguin massa; només el just per anar fent camí sense encaparrar-m'hi en excés. I per deixar que passi l'aire.

Txarango, "Obriu les portes"




6 de novembre del 2017

Ventada

Avui, que bufa la tramuntana amb afany, voldria fer net. Fa dies que hi penso. Tant de bo el buf insistent fos capaç de fer cap i arreu! Però no: com la vida mateixa, la tramuntana té clarobscurs: s'alça decidida i sense mesura per escombrar cels i carrers mentre arremolina la brossa en racons on senyoreja el caos. Té aquest do: ens pinta cels de llums i flaires impossibles i perfila fins les ombres més tènues, però ens desmanega carrers, terrats, horts, brancam... ànimes.
Dies així la mainada va esvalotada. Tots plegats ens hiperactivem en menor o major mesura i el frenesí ens fa companyia. Correm abrandats sense fixar-nos-hi massa i ens encomanem de l'aire electritzat. Espitosos, posem la directa sense parar esment en cap on ens duu l'embat. Ens embriaguem, amb recança o sense, i vivim l'instant, mal que ens dugui per un camí errat.
Si la fúria de la ventada dura poc, en sortim amb les piles carregades, l'esperit alliberat i la feina més que embastada. Però si s'allarga massa, ai las! Aleshores l'efecte reparador s'embastardeix i ens fa mal el cap de tanta endreça.
Espero que aquesta tramuntanada no sigui d'aquelles que s'estiregassen i ens fan miques l'ànim.



Macaco, "La república de la Tramuntana"

16 d’octubre del 2017

AMB LLETRA ESTRIPADA (IMPLORARÉ EMPENTA A LA TRAMUNTANA)



Des del Palau del Vent (M. Àngels, Palau-saverdera, gener 2107)


Emprenc aquest vell nou camí mandrosa,
buscant un alfabet prou conegut
per donar sentit a allò que em fa nosa.
I miro d’omplir amb traç insegur
papers on no se’m desfacin les lletres...

Somnio fulls nets amb lletra serena
però escric amb tinta massa fugaç.
I tot i volent  saber ser poeta
temo el neguit dels versos delicats,
mentre em brolla aquesta lletra estripada.

Amb sort, enviaré a la paperera
esborranys oportunament descartats
sabent que dels esbossos imperfectes,
dels mals moments viscuts o embastats,
sense recances, també se n’aprèn.

I imploraré empenta a la Tramuntana!




14 d’octubre del 2017

Em sotgen les hores incertes...


Quan tornen les hores incertes,
truquen tossudes a la porta.
I, ulls clucs, faig el desentès
mentre em sotgen des del replà
hores que pesen, sense pressa,
i m’assetgen silencioses.
Dissimulo com puc el gest:
no em moc, malgrat que és en va.

Quan tornen les hores incertes,
em desvetllen agosarades.
Maldo per desfer-me del malson
però el malson és realitat.
I em flagel·lo: estic desperta
i jo no m’ho vull creure encara.
Per més que clami a la son
la il·lusió passa de llarg.

Quan tornen Ies hores incertes
em remouen feroces l’ànima.
Em parlen d’una veritat
que no comprenc i que em commou,
que no és la meva ni la teva:
són certeses enverinades.
Però, per què fer lloc al plany
quan ens aguaita aquest horror?
Seguiré la meva drecera
amb pas ferm, sempre esperançada...


"Silenci", Lluís Llach


Podeu llegir uns versos meus a www.versos.cat:



10 de setembre del 2017

Tarda despentinada (cel de tramuntana)

Avui el meu post  són uns versos entramuntanats:




TARDA DESPENTINADA
(CEL DE TRAMUNTANA)

Els vespres de cel serè
jugo a empaitar el sol
des del nostre mirador
ple de somnis sempiterns.

I amb sort atrapo espurnes:
s’esbatana la finestra
dels nostres cels imperfectes,
quan la tramuntana bufa.

Profano velles postals
amb filtres desconeguts.
I prego, si cal, l’indult,
perquè em sé flac,  i embriac.

Quan cau el tel d’una tarda
que esclata desvergonyida
regalimant tons impossibles,
tossuda i despentinada,

els llums em piquen l’ullet:
dansen dins un cel galant
i somric... que m’és donat
gaudir de tot,  del no-res!

8 d’agost del 2017

Aritmètica d'estiu

Estiu. Anem sumant dies que resten i restant dies que sumen. Les vacances, ja se sap, sempre són dies d'aritmètica complicada i de desequilibris vitals. A estones fem la viu-viu atuïts per la xafogor d'un estiu tossudament xardorós. Però, a poc que badem, la tramuntaneta ens empaita amb un pim-pam sobtat de portes i finestres esbatanades. Algorismes imperfectes on caben la mandra i l'afany, la feina i el repòs. Temps d'hores a deshora.
I tenint tot el temps, se'ns fan curtes les hores. Endrecem, badem, feinegem, reposem... volem i dolem. Perquè sempre ens fem propòsits que ens venen balders. I no n'aprenem. Sortosament, entremig vivim històries, llegim capítols nous i escrivim arguments que, potser, prendran forma a partir de setembre. Enfilem les hores amb petits reptes que ens fan d'esquer: assolir aquell cim, llegir la novel·la que eternament se'ns escapa, escriure versos, cuinar un plat nou, posar fil -literalment- a l'agulla, encalçar somnis...
Avui, vuit d'agost, faig un punt i seguit prou satisfeta perquè els meus desafiaments es van deixant conquerir i em desempallego de recels i cauteles excessius. 

Nota: entre les pàgines llegides, com sempre eclècticament i sobreposades, sobreviu l'Ulisses, que vaig atrapant despreocupadament en petites dosis. Les lliçons autodidactes d'alemany segueixen un camí paral·lel, sense presses...




Lluís Llach, Aprendre

10 de juliol del 2017

10 de juliol




10. Un número rodó. Dos dígits. Una dècada. Dos lustres.  Cent vint mesos. Dues mans, ara sí, ben plenes.
Deu anys fa ja que la meva Jana va creixent. Com creixen els reptes i els neguits... Llei de vida.
I què voleu que us digui: la meva Jana no és un deu;  no és perfecta, i Déu me’n guard! Però ens omple la casa amb xerroles, cants  i rialles, o amb algun rampell o rebequeria, si s’escau, que, de caràcter, no n’hi falta! I acumula deu primaveres plenes d’aprenentatges, realitats i promeses.
La Jana és curiosa, una mica trapassera, a estones rebel i sempre caparruda, per bé i per mal. Però, per sobre de tot, és la germana sempre atenta, incapaç d’estar més de cinc minuts enfadada amb el seu Roger; i la nena que es deleix per ajudar; la nineta dels ulls del pare (per no contradir el tòpic); la néta que gaudeix de la conversa dels avis i que no pot viure sense fer-los partícips dels seus delits i peripècies.
La Jana no para mai quieta. Barrina, projecta, xerra i protesta. I ens fa companyia.
La Jana va néixer fa deu anys. Prop de casa i en les millors mans, la meva nineta, petitona com era, es va afanyar a sortir i a esbatanar els ulls per veure món. Eren les deu i set del matí d’un dimarts fresc de juliol: el deu del set del 2007.  Fa quatre dies... I avui, aquella nena és una noieta que mai no en té prou de pàgines per llegir i d’històries per explicar, que tot el dia corre amb algun llibre a les mans i  no es perd mai detall del que passa al seu voltant; prou sap que, per aprendre, cal estar sempre atent!
I ja la tenim camí de fer-se una doneta, amb ganes de créixer i que el temps corri més ràpid del que toca. Jana: no tinguis pressa, no, que tot arriba... Gaudeix del que tens i de la sort de tenir-ho;  no perdis mai temps anhelant el que no pots abastar, o lamentant el que no arriba, però no deixis mai de tenir somnis per conquerir. Continua trepitjant ferm com ara per poder aprendre a volar quan toqui. I no tinguis pressa. Continua estimant i fent-te estimar sent, simplement, com ets tu.  

Per molts anys, Jana!