Doncs
sí: el millor mestre no és el que més sap, certament. Cal tenir
vocació, empatia, mà esquerra; cal ser sofert, però tenir caràcter; ser exigent, però ser flexible; tenir do per parlar, però estar disposat a escoltar; tenir ganes d'ensenyar, però, per sobre de tot, d'aprendre!
I amb tot, no és menys cert que hi ha d'haver uns mínims d'exigència: com es pot, sinó, dignificar una feina de tanta responsabilitat?
A l'ensenyament
primari es fixen uns models que costen molt de superar. Cal formar mestres i professors amb vocació,
coneixements, autoexigència i esperit crític!
Fa 25 anys, el 23 de gener era
dilluns. Un dia lectiu. No recordo quines classes devia tenir aquell matí, ni
sé del cert si el cel era blau de tramuntana com el d’avui. Jo el recordo així,
però la memòria no sempre és prou fidel. Sé que feia COU a l’institut de dalt
(el Deulofeu) i que el fet de ser veïns de l’hospital ens havia trasbalsat una
mica la rutina aquells dies. Probablement no érem prou conscients d’estar
vivint un fet d’aquells que es recullen als llibres, però ho podíem intuir: al
Breston, el bar de capçalera dels estudiants avesats a fer campana i dels que
només hi fèiem el toc quan l’horari ens ho permetia, hi feien guàrdia
periodistes assedegats de notícies.
Salvador Dalí, el geni figuerenc universal,
feia dies que agonitzava a l’hospital. Ja feia temps que se’ns havia revelat
com a un geni, sí, però un geni fràgil, vulnerable, al cap i a la fi, mortal.
Un incendi el va treure malferit de la que deien que havia de ser la seva
darrera llar, el Castell de Púbol, on havia enterrat la seva musa, Gala. A
corre-cuita van convertir la torre Galatea (l’antiga torre Gorgot) en el
darrer refugi. El geni, trencadís i decrèpit, només en sortia per veure metges,
si és que els metges no l’anaven a veure a ell. Rebia visites. Feia i desfeia
(o això diuen) les seves darreres voluntats.
El mes de gener va emprendre el
viatge definitiu. Van ser notícia el defalliment de l'home, les visites que rebia o deixava de rebre, l'ingrés definitiu a l’hospital… I, per
als estudiants del Deulofeu, una atracció curiosa: veure com els periodistes passaven
les hores inacabables de guàrdia palplantats davant la porta de l’hospital o fent
cafès o una queixalada al Breston. Suposo que aguantaven com podien amb l’esperança
que el desenllaç es produís, amb una mica de sort, durant la seva guardia -per
poder tenir, és clar, el privilegi de donar la notícia al món-. Les hores, aquells dies,
se’ls devien fer eternes! Coses de la feina…
El cas és que els estudiants vam
marxar el divendres pensant que potser no viuríem el tram final. Però Salvador
Dalí va aguantar fins dilluns. No puc recordar què va passar amb les classes d’aquell
dia. Segurament hi va haver moltes campanes. Però sí que recordo les cues per veure la capella ardent del pintor. “-Sembla
de cera!”. Molts era la primera vegada que vèiem una mort envoltada de tanta
solemnitat i de tant revolt mediàtic. Més de 15.000 persones, diuen que hi van
passar. L’enterrament no va ser menys multitudinari: els carrers del voltant de
l’església de Sant Pere eren plens d’empordanesos encuriosits disposats a no
deixar passar l’oportunitat de veure passar el fèretre per poder dir que "nosaltres també hi vam ser".
Van dir que l’enterraven a la cripta, sota la cúpula, del Teatre Museu Dalí, que el lloc reservat al costat de Gala a Púbol
quedaria vacant. Alguns no ho volien creure. Altres, simplement, van pensar que
havia estat una bona pensada, seva o de qui fos, que finalment es quedés a
Figueres.
I Figueres va ser, uns dies, centre del món. O així ho vam creure...
Diu un refrany català "Qui dia passa, any empeny". I si ho diu la saviesa popular, bé li haurem de donar algun crèdit, no? Segur que aquest pensament ens és de gran ajuda quan veiem el camí abrupte o quan ens falten forces per emprendre certs propòsits. Certament, pot ser una bona màxima per ajudar-nos a avançar si el camí se'ns fa feixuc, o quan els objectius se'ns escapen, o si el final d'alguna etapa que voldríem haver superat no acaba d'arribar. Marcar objectius a curt termini, viure el dia a dia, gaudir de petites metes abastables i reconfortar-nos en veure que, passet a passet, anem fent camí. D'aquesta manera, sense la pressió dels propòsits magnànims o dels somnis desmesurats, moltes vegades fem més camí i patim menys.
Però instal·lar-nos en el confort, agombolar-nos en l'anar fent i renunciar a aspiracions una mica més vastes deixa poc lloc a la il·lusió. I tots necessitem, també, alimentar les nostres il·lusions amb propòsits una mica descarats; i somniar, si més no, que podem abastar la lluna. I ficar-la, per què no, en un cove. D'il·lusions, també es viu!
Ara que sóc a mig gener i ja he superat l'empatx de torrons, de festes i de fenòmens que no vénen al cas -amb família de per mig, o sense- he fet repàs dels propòsits que em vaig fer pel nou any. I, sabeu què? M'hi reafirmo: la meva determinació per aquest any és, justament, no fer-me propòsits, sinó complir-los.I gaudir de la vida. Pot semblar contradictori, però és que ningú no ha dit que conciliar el carpe diem amb un cert grau d'agombolament, diguem-ne, actiu sigui fàcil. Però bé hem de tenir algun horitzó, no?
Aquesta nit, si som bons minyons i ens estem quietets al llit dormint, alguns tindrem la sort que els Reis passaran per casa i ens hi deixaran alguns presents; presents materials, alguns arribats per encàrrec epistolar, i d'altres per raons ignotes. En qualsevol cas, d'aquí a poca estona, famílies senceres carregades d'il·lusió farem cap a veure desfilar el seguici reial -i , per un cop l'any, passarem per alt que som republicans- i després, per no trencar amb la tradició, manarem la pressa als petits de casa perquè vagin cap a dormir: ja se sap, avui toca fer bondat! Els pares i mares també ens hi afanyarem, però no sense enllestir abans sigilosament algunes tasques d'última hora d'aquelles que sempre ens tenen entretinguts. Què hi farem! És el preu de créixer. Abans haurem acordat si cal deixar a punt per als reis dolços, llamins i begudes espitituoses o si, farts com ja en deuen anar, val més que els deixem un bon ressopó de fruita i aigua clara per ajudar-los a anar lleugers.
Després d'una nit que semblarà inacabable, i on qualsevol remor bastarà per fer córrer la imaginació -segur que algú de casa haurà sentit el moment en què el rei ros o el negre han ensopegat al passadís-, demà tothom frisarà per llevar-se. A casa és tot un ritual que acomplim plegats: els petits ens treuen del llit, impacients, però disciplinats; saben que no poden anar cap al menjador fins que no estem tots a punt de passar revista per veure si els reis han fet net del ressopó que els teníem preparat. Després ve l'hora màgica de desembolicar paquets i l'esclat d'alegria a la cara dels petits i, és clar, dels grans que ens ho mirem! Segur que també hi haurà algun retret o alguna petita decepció, compensada per algun present no esperat. És llei de vida.
Malhauradament, no a totes les llars tindran la sort de poder viure aquest moment. Dol saber que és així, malgrat l'esforç de molts perquè la il·lusió pugui prendre als ulls de cada infant superant les adversitats que els toca viure sense tenir-ne cap culpa.
Però, sabeu què: em fa patir molt més encara la misèria i la pobresa d'esperit d'aquells que només saben fer créixer els seus fills esclaus d'un món materialista i sense valors. Per això avui desitjo, per sobre de totes les coses, infants que tinguin la sort de viure en famílies que els eduquin, que els sàpiguen posar límits quan toca i donar ales per anar endavant i que els facin créixer sobre el millor dels fonaments possibles: els valors de l'esforç, la solidaritat, la responsabilitat i la gratitud.
Com deia la Mafalda, "educar és més difícil que ensenyar, perquè per a ensenyar cal saber, però per a educar cal SER". No puc estar-hi més d'acord!