25 de juny del 2018

Deriva


No soc d'aquelles persones a qui plau especialment navegar contra corrent. Sigui per comoditat o per certa mandra, em costa hissar veles o fer cap i arreu. La revolució i les consignes, tot s'ha de dir, me les guardo per a casa meva. Però això no vol dir que visqui d'esquena a la realitat: al contrari, precisament perquè tinc una feina que em permet conèixer de primera mà la societat que m'envolta, em costa tancar els ulls i girar-m'hi d'esquena.
Però el que fa al cas -i és aquí on jo volia anar a parar- és que jo, com molts amics i coneguts, simplement aspiro a viure i treballar en una ciutat acollidora. I resulta que la que conec ara no ho és.  I que cada vegada costa més trobar-hi arguments motivadors. Tanmateix, com que soc casolana de mena, necessito viure al meu Empordà i en valoro les virtuts, que també n'hi ha algunes.
Això no treu que m'esgarrifi el que veig al meu voltant. Perquè jo, quan tinc objectius clars, procuro abocar-m'hi sense necessitat de trepitjar ningú ni de cremar l'herba sota els meus peus. I em deixo portar pels anhels, sense acabar de llevar del tot l'àncora. Vull dir que m'agrada tenir els peus clavats a terra i tenir ben clar quin és el meu port. I el meu port, des de fa anys, és la ciutat on visc i on han nascut els meus fills. Una ciutat que per a alguns no és res més que un decorat o un simple port de pas.
Em dol veure que va a la deriva, una deriva que s'ha accelerat els últims anys perquè alguns es van deixar enlluernar amb cants de sirena. I ara, ai las!, a punt del naufragi, sembla que descobrim la sopa d'all: el teixit social de Figueres és divers, complex i amb un percentatge preocupant de famílies en risc d'exclusió. I els carrers són bruts, plens d'incívics que actuen com si fossin al farwest i de dirigents que se'n desentenen perquè el seu projecte de vida no té res a veure amb la nostra Figueres.
Em dol veure la grisor d'aquesta ciutat: mancada d'idees, sense rumb, embafada de confeti mentre els seus fonaments es fan miques. És dur constatar que aquesta és la trista realitat que domina, més enllà de l'activitat constructiva i constant de moltes entitats i associacions que no defalleixen, però que no poden arribar a tot.

Potser comença a ser hora que tots plegats comencem a remar en la mateixa direcció per fer un projecte de ciutat de les persones i per a les persones: factible, humà, realista i amb fonaments sòlids. Perquè, altrament, em temo que aquesta nau que fa aigües no es podrà reflotar.Obriran els ulls els que la volen capitanejar?

11 de juny del 2018

Compte enrere

Benvolguts estudiants de 2n de BAT,

El compte enrere s'acaba. Demà és el dia D. Els darrers exàmens del curs, les PAU, les proves que ho acabaran de decidir tot, us esperen. I els encarareu, quin remei, cadascú de la vostra particular manera. Per a alguns és tan sols un tràmit més, inevitable i prou. La feina important ja s'ha anat fent al llarg del curs. No cal patir: per què haurien de canviar les coses? Ja li tenim el peu al coll!
Per a d'altres, en canvi, és el malson que us ha anat acompanyant i fent la guitza i en temeu fins i tot l'esment. Quin rau-rau!
A banda que la manera com us enfrontareu a aquest pas depèn de la preparació, autoconfiança i, sobretot, de la vostra manera de ser, també és obvi que no tots us hi jugueu el mateix: ai, les maleïdes notes de tall! 
En qualsevol cas, aquestes darreres hores, poc en fareu de preocupar-vos en excés per estudiar més. Si us dic que tot està dat i beneït, probablement no em voldreu creure, però, certament, poc canviaran les coses aquestes repassades histèriques de darrera hora que ajuden a augmentar dubtes i mancances. 
Ara és hora de deixar els llibres i apunts sobre la taula. Esbargiu-vos. Sortiu. Crideu. Salteu. Balleu...
Ara toca agafar aire. Més val assumir que ho heu fet tan bé com heu pogut o sabut. Ja està: la línia de meta és davant vostre i només hi ha temps per a un esprint. Pit i fora! Ara és hora de repassar estratègies i obviar continguts. La batalla final és imminent. Teniu la vostra artilleria a punt. Penseu bé la tàctica a seguir i no tingueu por de mostrar el que sabeu (i d'amagar el que no sabeu...).
I no oblideu que, en definitiva, tots els camins porten a Roma. Dit d'altra manera:  no dubteu a lluitar per allò que us agrada i motiva. Les ganes d'arribar són el millor esperó.

Molta sort  i endavant les atxes!

Àngels

 "Que tinguem sort", Lluís Llach