25 de juny de 2018

Deriva


No soc d'aquelles persones a qui plau especialment navegar contra corrent. Sigui per comoditat o per certa mandra, em costa hissar veles o fer cap i arreu. La revolució i les consignes, tot s'ha de dir, me les guardo per a casa meva. Però això no vol dir que visqui d'esquena a la realitat: al contrari, precisament perquè tinc una feina que em permet conèixer de primera mà la societat que m'envolta, em costa tancar els ulls i girar-m'hi d'esquena.
Però el que fa al cas -i és aquí on jo volia anar a parar- és que jo, com molts amics i coneguts, simplement aspiro a viure i treballar en una ciutat acollidora. I resulta que la que conec ara no ho és.  I que cada vegada costa més trobar-hi arguments motivadors. Tanmateix, com que soc casolana de mena, necessito viure al meu Empordà i en valoro les virtuts, que també n'hi ha algunes.
Això no treu que m'esgarrifi el que veig al meu voltant. Perquè jo, quan tinc objectius clars, procuro abocar-m'hi sense necessitat de trepitjar ningú ni de cremar l'herba sota els meus peus. I em deixo portar pels anhels, sense acabar de llevar del tot l'àncora. Vull dir que m'agrada tenir els peus clavats a terra i tenir ben clar quin és el meu port. I el meu port, des de fa anys, és la ciutat on visc i on han nascut els meus fills. Una ciutat que per a alguns no és res més que un decorat o un simple port de pas.
Em dol veure que va a la deriva, una deriva que s'ha accelerat els últims anys perquè alguns es van deixar enlluernar amb cants de sirena. I ara, ai las!, a punt del naufragi, sembla que descobrim la sopa d'all: el teixit social de Figueres és divers, complex i amb un percentatge preocupant de famílies en risc d'exclusió. I els carrers són bruts, plens d'incívics que actuen com si fossin al farwest i de dirigents que se'n desentenen perquè el seu projecte de vida no té res a veure amb la nostra Figueres.
Em dol veure la grisor d'aquesta ciutat: mancada d'idees, sense rumb, embafada de confeti mentre els seus fonaments es fan miques. És dur constatar que aquesta és la trista realitat que domina, més enllà de l'activitat constructiva i constant de moltes entitats i associacions que no defalleixen, però que no poden arribar a tot.

Potser comença a ser hora que tots plegats comencem a remar en la mateixa direcció per fer un projecte de ciutat de les persones i per a les persones: factible, humà, realista i amb fonaments sòlids. Perquè, altrament, em temo que aquesta nau que fa aigües no es podrà reflotar.Obriran els ulls els que la volen capitanejar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

I tu, què hi dius?