Fa
un temps que callo, probablement massa. De fet, algun dia vaig aprendre
que intentar explicar certes coses és picar ferro fred. Per tant, en
lloc de malgastar energia intentant convèncer ignorants o maliciosos del
desencert dels seus atacs sistemàtics i indiscriminats contra tots els
treballadors públics (funcionaris o no) i especialment contra el
professorat, vaig optar per predicar amb l'exemple, dedicar-me a la meva
feina i obviar les fal·làcies i llegendes urbanes que es fan córrer dia
sí i dia també. Què hi farem! Ja pots anar xiulant, que si el burro no
vol beure...
És
clar que aquest propòsit no és gens fàcil d'acomplir: a ningú no agrada
parar l'altra galta quan rep. Així que deixaré de reprimir-me les ganes
incontenibles de dir-ne quatre de fresques a més d'un. El cos m'ho
demana i, ja se sap, una mica de purga de tant en tant va bé.
Però esperaré a demà, que les idees reposades són menys tèrboles...
(...)
Al
final he esperat més a reprendre el fil, potser amb l’esperança que em
passaria el rampell i a l'espera de valorar els darrers globus sonda.
Però el resultat és que cada dia creixen els arguments per preocupar-me i
no són menys tampoc els que engreixen la meva indignació... És legítim,
doncs, que senti la necessitat de fer el meu memorial de greuges
particular, encara que només em serveixi de catarsi individual i
momentània. Sniff!
Ja
he dit que formo part d’un col·lectiu que darrerament s’ha fet amb el
gloriós mèrit de ser l’ase de les garrotades de ciutadans poc o molt
malintencionats i amb graus diversos d’informació/desinformació... però
que també rep des de l’administració de qui depèn, i no pas poc! i fins
de la CEOE, sempre tan amatent amb els treballadors. Sí: sóc
funcionària. I no penso demanar perdó per això. De fet, com per a la
majoria de docents i professionals de la sanitat o de la seguretat
d’aquest país, el fet de ser funcionaris no és sinó una circumstància
administrativa. Feines com les nostres, en què tractem directament amb
material tan delicat com persones, van més enllà de l’etiqueta... Són
feines on bona part de nosaltres hem entrat per vocació, No sóc, però,
ingènua: el col·lectiu és prou gran perquè hi puguem comptar -a desgrat
nostre- una presència gens inòcua de “companys” que no tenen més vocació
que veure passar els dies, seure a la poltrona, ser paràsits dels
sistema i fer créixer la mala fama del funcionariat. Aquests elements
perjudiquen, òbviament, la feina de molta gent que treballa amb
responsabilitat, conviccions i ganes malgrat les adversitats. I no és
just que el funcionament del sistema permeti que continuïn ocupant llocs
que no es mereixen. Jo també crec que ser funcionari no ha de suposar
ocupar amb caràcter vitalici un lloc de treball per al qual decididament
no se serveix. Tots coneixem casos que ens fan mal.
Dit
això, em dol continuar sentint les mateixes fal·làcies de sempre: que
els professors no treballem prou hores, que fem massa vacances, que som
els únics culpables del fracàs del sistema educatiu i fins de la mala
educació de molts joves! Mentrestant, ens van carregant els neulers:
fem d’ensenyants, d’educadors, de psicòlegs, de guàrdies, de confessors,
de mames i de cap de turc... o això voldrien!
De
tant en tant, a més, algun periodista -i no parlem ja de molts
tertulians- contribueix a enterbolir més les coses.Quin mal que fan els
periodistes que desinformen! No: els professors no tenim dies de lliure
disposició, ni dietes, ni tiquets de menjador... ni plus de
perillositat! En canvi, tenim a sobre pressió, molta pressió. Perquè la
crisi, òbviament, també ens afecta, tant a a la feina, com a la nòmina.
Les retallades no ens deixen de banda, no. Al contrari: en aquest temps
d’incerteses, la matèria prima altament sensible amb què treballem ens
recorda constantment la dimensió del drama que es viu en no poques
famílies... I no hi podem girar de cap manera l’esquena, encara que això
ens suposi patir i sentir impotència, i endur-nos, massa sovint,
preocupacions a casa. La nostra no és una feina d’oficina de 8 a 2... No
abaixem mai persianes! I ja en tenim ben bé prou de parar la galta:
davant les famílies, davant l’administració, davant els mitjans i davant
la incompetència de certs col·legues!
Havia de dir-ho.